29 de març del 2010

El Parlament exprés del tripartit s’estimbarà

El govern de la Generalitat, que és més aviat fluix i que està poc preparat, tracta aquests dies d'accelerar la velocitat de creuer que ha lluït des del principi de la legislatura, però a aquest pas acabarà estimbant el país.

I no parlo de la llei de consultes que el tripartit ha aprovat i que ERC ven com la gran revelació de la no dependència de Madrid, però que és tot el contrari: s’ha rebutjat la possibilitat de fer consultes sense demanar autorització al govern central. Us ho asseguro, tot i que treguin pit dient el contrari. És llastimós però tot s'hi val per no perdre vots, encara que sigui l'engany pur i dur.

Em refereixo a la llei de vegueries, que no és res més que un mal canvi de cromos o millor dit l'engany de l’estampeta. ERC dóna suport a la llei de l’àrea metropolitana que sí vol i utilitzarà el PSC-PSOE, i a canvi el PSC dóna suport a la llei de vegueries, que no es tramitarà i que si es tramita no tindrà cap conseqüència.

La llei de vegueries no és un tema menor, estem parlant de divisió territorial; cal consens del territori, i ara no hi és. Manca solidesa política del projecte, definir com es fa el finançament i la supressió de càrrecs. Manca consens polític amb una llei que afecta la distribució territorial, i en la qual no s'hi ha deixat participar l'oposició. S’ho han fet tot entre els tres partits del govern, com si als altres no ens afectés. Tampoc s’han buscat les complicitats amb el govern central per pactar l’acord de modificació de les quatre lleis estatals que cal modificar.

Fins i tot en un informe del Departament d’Interior de la Generalitat (àrea governada per Iniciativa per Catalunya), es diu el següent: “Al final de la legislatura no és el moment...” i “La llei no està prou madura jurídicament...”; afirmacions que ens donen la raó. I per no parlar de les compareixences... Com és possible que hi hagi més compareixents per la iniciativa legislativa popular sobre els toros o per a qualsevol altre llei, que no pas per aquesta que afecta de manera clau al territori?

I el que és més important: no es pot inflar més l’administració. La gent ni ho entén ni ho entendrà, ni millorarà en res la percepció que té dels serveis que rep. El ciutadà el que vol és que li simplifiquin els tràmits no que els hi compliquin, i el país ja n’està tip de que cada cop hi hagi més funcionaris fixes i blindats i menys gent treballant i produint.

El que toca és incrementar la productivitat i millorar el servei de l’administració, no inflar per inflar. Algun dia hauríem de parlar de com millorar la llei de la funció pública i que qui no funcioni no continuï essent funcionari, que la vida al carrer és molt dura.

4 de març del 2010

I conte contat ja és explicat

Vet aquí una vegada, fa molts i molts anys, hi havia un poble que no sabia què seria quan es fes gran. Alguns dels seus habitants, fent bandera dels seus orígens i de les seva cultura i la seva llengua, volien trencar amb el regne llunyà que els manava i organitzaven consultes populars per aconseguir la independència.

Però vet aquí que aquest era un poble cruïlla de cultures, un lloc de pas entre dos grans regnes que, per circumstàncies de la història, dia rere dia, rebia més població estrangera, arribada de terres molt i molt llunyanes, que res sabia ni de la seva llengua ni dels seus costums, i que, en canvi, tenien molt i molt arrelada la seva pròpia religió i manera de viure i no volien pas canviar-la.

En aquest atzucac es trobava aquell poble, que volia integrar uns nouvinguts poc interessats a convertir-se, i que veia com la població autòctona cada vegada es reduïa més... Tal era la situació que els més vells del poble auguraven que calia posar remei per no ser literalment envaïts...

Si això fos una rondalla i hagués passat fa molts i molts anys, ara us podria explicar com va acabar i probablement us explicaria que la història acaba bé. Fins i tot, podríem prendre nota de la lliçó que ens ofereix el conte. Però, malauradament, ni és una llegenda ni és inventada. La situació és ben real i actual. Ara ens toca a tots nosaltres posar-hi remei.