28 de juny del 2010

Bombetes, volcans, petards i trons de Sant Joan

Com tots els sants tenen vuitada, vull felicitar en primer lloc a tots els Joans i Peres. Que, per cert, a Joan Puigcercós o bé el sant no li deu haver provat massa o bé, com que ser laic sembla que està de moda, ni ho celebra perquè, disculpi senyor Puigcercós, però ha començat la setmana fent gala del més pur estil empastifador que habitualment tenen els socialistes... Es nota i molt que, durant les darreres dues legislatures, ha estat el segon de cuina dels tripartits, juntament amb en Montilla. Alguna cosa li ha quedat i li acaba sortint sempre. I sinó, temps al temps, que si a les properes eleccions pot, tornarà a apostar pel tripartit, perquè ja diuen que no hi ha dos sense tres.

Acabem de girar fill d’un Sant Joan amb menys petards al carrer, o com a mínim aquesta és la meva visió personal. Deu ser que la crisi la toquem i de molt a prop... En pocs dies he vist com en el carrer de casa s’han instal·lat uns okupes i la pobra veïna francesa que ve de tant en tant ha hagut de refer totes les tanques de casa seva i afegir altres mesures de seguretat. Altres han segellat les seves finestres amb reixes... Qui ens ho havia de dir? Els bons tancats a dins amb reixes i els dolents campant per fora amb total impunitat: viure per creure.

Canviant de tema, aquesta setmana he parlat amb en Mohamed Chaib, el diputat del PSC al Parlament de Catalunya, d’origen marroquí i especialitzat en temes d’immigració, de com s’ha de tractar el problema de l’integrisme més radical, i m’ha plagut veure que coincidim plenament. Personalment opino que cal que ens prenem molt seriosament com resoldre la integració dels musulmans abans no sigui massa tard i ens deixem de ximpleries i sobretot de fer cas als partits més extremistes tant de dretes com d’esquerres, que també hi són.

Els catalans som acollidors però volem respectar i que se’ns respecti, preservar els nostres costums i la nostra cultura i fer-la partícip als nouvinguts, al mateix temps que respectem totes les tradicions i cultures de la gent nouvinguda a Catalunya, com crec ja hem demostrat abastament. Ànims doncs i a treballar tots els grups sense buscar rendibilitats polítiques del que de ben segur serà el gran tema del segle XXI. No oblidem que és una qüestió d’Estat i de país.

D’altra banda, em sembla que al final algú posarà seny amb el túnel de l’Ave, i no passarà per sota de la Sagrada Família ni pel subsòl del centre de Barcelona. Si la cosa acaba així serà una bona noticia. S’imposarà la lògica: alta velocitat equival a anar el més ràpid possible, a diferència del metro, i a fer poques parades, i de la Sagrera al centre i al port i a l’aeroport ja es podrà fer o s’hagués pogut fer una llançadora, que no calia que anés a 300 quilòmetres per hora. Barcelona- Madrid és un recorregut que s’ha de fer amb dues hores com a màxim -això sense comparar velocitats amb altres trens d’arreu del món.

Aquesta setmana, a més, estem pendents de nou del Tribunal Constitucional. Per veure si emet o no una sentència sobre l’Estatut... Sigui com sigui, encara que d’una vegada per totes es resolgui, aquest tema farà mal al país perquè, arribarà tard i malament, en un moment en què tot s’utilitza en clau electoral. I tothom sap que amb les urnes a la cantonada no és el millor moment per analitzar temes tan delicats com aquest. Però, per alguna raó ha trigat el que ha trigat....

22 de juny del 2010

CIRC O COMISSIÓ D’INVESTIGACIÓ

És lamentable veure com es malgasten temps i diners en muntar un circ, que a més a més és dolent. Però d’això, els membres del tripartit en saben molt. I el senyor Joan Ferran és un mestre del cinisme aplicat a la política. Pot posar-se a la boca qualsevol gripau, fer veure que s'ho creu i ni tan sols immutar-se. Sort que no tothom actua de la mateixa manera en política...

Qui es pot creure una comissió d’investigació els membres de la qual estan triats només per una de les parts? Ells munten el circ, i decideixin qui hi fa un número -qui pot declarar i qui no-. La tria és molt senzilla: si vostè declara a favor meu, pot venir a declarar; si vostè és sospitós de declarar en contra meu, no ve, ni parlar-ne. Això és democràcia en el més pur estil stalinista! I per si això fora poc només investigarem qui pugui ser sospitós de perjudicar als senyors de CIU, però en cap moment posarem sobra la taula la possibilitat d’investigar alguna altra cosa, sigui el que sigui, que ens pugui perjudicar a alguns membres del tripartit, sobretot als peixos grossos, que es veurien forçats a explicar com s’han engreixat tant...

Un bon tema per investigar també en comissió parlamentaria seria, per què no, el cas Pretòria o millor dit el cas del Baix Llobregat. Però no, aquí el tripartit es tanca en banda i no accepta obrir cap comissió d’investigació. Per què? Potser no haurien trobat cap compareixent amb les condicions que volen, segur que no!!! Dons fora, no ens accepten la comissió, així de fàcil. Com es pot veure: visió igualitària de la justícia, quina barra!!!

Si el Parlament ha de fer de jutge d’aquesta manera, millor que ens dediquem a legislar perquè els jutjats siguin més àgils, que els ciutadans ho agrairan i els hi estalviarem problemes pels retards que pateixen i pels espectacles en el més pur estil feixista o stalinista, que ve a ser el mateix...

16 de juny del 2010

Emprenedors sí, emprenyadors no

Fa ja alguns mesos que sento a parlar per tot arreu del mot “emprenedor”, que és aquell que no vacil·la a posar en execució els seus designis, que no tem d’emprendre les coses, que posa una gran activitat a les seves empreses. Es defineix també en contraposició a un altre mot que s’hi assembla però que vol dir radicalment el contrari: emprenyador, aquell que emprenya, que molesta, que no deixa fer.

Com es pot veure són dues paraules no massa compatibles. És a dir, si volem fomentar l’esperit emprenedor i que els emprenedors es reprodueixen com a bolets arreu del país, el que hem de fer -i qui en té més responsabilitat és l’administració tant local com comarcal, com nacional o com estatal-, és facilitar la feina, posar el camí fàcil perquè aquells -cada cop n’hi ha menys- que vulguin crear una empresa, crear un negoci, no hagin de superar una carrera d’obstacles per obtenir una llicencia d’obertura, per esbrinar què cal fer o que es necessita, per complir unes normatives que cada cop són més difícils de complir...

Crec que el que cal és no parlar tant de com s’ha de motivar als nous emprenedors ni de com els hem de convèncer, sinó d’eliminar barreres, d’agilitzar els tràmits. Però de debò. Mimem els que tenen esperit emprenedor i no el contrari, no mimem els qui no arrisquen, els del sou fix. Si ho fem aconseguirem tot el contrari, que és el que està passant avui al nostre país. Catalunya sempre havia estat un país d’empresaris i no de funcionaris, que arribaven d’arreu de l’Estat Espanyol, i avui és tot el contrari. Per primer cop, els joves catalans prefereixen ser funcionaris enlloc d’empresaris i això es molt greu per al futur econòmic del nostre país.

Conclusió: menys parlar de donar suport als emprenedors i més actuar, tot eliminant les traves que cada dia han de superar per poder crear riquesa. Fem-ho per ells i pel país. I fem-ne mirall dels bons empresaris, no els culpabilitzem de tots els mals que té avui el món, com s’ha convertit en habitual a les sèries de la nostra televisió, tot i que, d’això de nostra, n’haurem de parlar un altre dia...

Per cert aprofito la avinentesa per recomanar el màster d’emprenedoria que es farà a l’Escola Universitària del Maresme, en breu .

1 de juny del 2010

Els arguments de Duran

Duran i Lleida ho va explicar molt bé en el darrer Consell Nacional de Unió Democràtica de Catalunya. El que la federació nacionalista ha fet, un cop més, en la votació de les mesures d’austeritat fixades pel govern Zapatero és un exercici de responsabilitat amb l’Estat Espanyol. I això, malgrat les maniobres del PSC, que a Catalunya està impulsant la creació de comissions polítiques d’investigació del cas Palau amb l’únic objectiu de desestabilitzar-nos, conscients que les enquestes no els hi són favorables...

Espanya, a hores d’ara, és una economia vigilada per Brussel·les, però sense aquest pla de mesures, hagués passat a ser immediatament una economia intervinguda; com Grècia, ni més ni menys. I que ningú no s’equivoqui. Si això arriba a passar, les retallades dels sous dels funcionaris i de les pensions no seran del 5%, seran molt superiors, del 15 i del 20%. Això s’ha de saber explicar perquè sinó estem perduts... I tot plegat no treu que serem els primers a defensar que les pensions més baixes han d’incrementar-se l’any que ve segons l’IPC!

Una altra conseqüència directa d’un vot contrari al pla de mesures d’austeritat hagués estat la fi imminent del govern Zapatero i la convocatòria d’eleccions generals per a la tardor. I, sincerament, serà molt gratificant estalviar-nos mig any de campanya electoral amb la que està caient i el que ara toca és aplicar les mesures oportunes per solucionar la situació econòmica . Per la salut de tots plegats.