30 de desembre del 2009

PLE DE PRESSUPOSTOS ARENYS DE MAR DESEMBRE 2010

No hi ha cap dubte que aquest es el punt més important de l’any, i la veritat és que un parell de cops hem parlat amb vostès concretament amb alcaldia , per fer el que se’ns va dir que féssim, que entreguéssim en un full les nostres prioritats , vem rebre un escrit amb data 23 de novembre de 2009, i el varem respondre tal i com se’ns demanava el dia 2 de desembre després de fer les reunions del nostre grup municipal amb les prioritats que vostès ens demanaven , i que ara els hi llegiré:

En resposta al seu escrit de data 23 de novembre de 2009 amb nº de registre de sortida 4442 en el que se’ns convida a fer-los arribar propostes al pressupost municipal per l’any 2010, i atès que no disposem de cap paràmetre econòmic ni de la capacitat d’inversió així com de la possibilitat d’endeutament de l’ajuntament, ens veiem amb limitacions per fer-ho , però els hi donarem el nostre ordre de prioritats , partint de la base que considerem de la major importància la reducció del capítol 1. ( es a dir el de personal que ja esta molt inflat, )

I les inversions per ordre de prioritat: ( s’entén del nostre grup)

1.- Canalització del Bareu.
2.- Arranjament urbanització de la Riera, de L’Ajuntament fins el carrer de l’Olivar ( i remarcant que en cap circumstancia i en cap concepte pot quedar a mitges ja que això seria letal per l’economia arenyenca, com ha passat amb d’altres obres...no cal recordar-les tots sabem quines son).
3.- D’una vegada i per totes iniciar la remodelació del Mercat Municipal.
4.- Nau brigada.
5.-Escola bressol.

I varem deixar-ho aquí perquè entenem que es un any complicat i era més important començar i acabar bé poques coses , que no pas començar-ne moltes i deixar-les a mitges.

I ara amb que ens hem trobat , en primer lloc en que aquest any el model de presentar els pressupostos ha canviat i els quadres i referents d’altres anys no es poden comparar fàcilment i hagués estat be , que vostès que son abanderats de la participació als grups de la oposició i el nostre grup en concret que es el grup majoritari d’aquest consistori, se li hagués fet alguna explicació amb detall i se’ns hagués tingut amb consideració real , no de el que es estrictament legal i poca cosa més.

Els hi recordo que quan nosaltres estàvem al govern, si volíem que vostès ens votessin a favor o s’abstinguessin havíem , com es lògic per altre banda de agafar les seves sugerencies encara que en algunes d’elles no hi estiguéssim del tot d’acord i incorporar-les als pressupostos nostre, cosa que solíem fer sovint.

I és bo recordar-ho i explicar-ho perquè qui ens escolta vegi com son els diferents tarannàs , el seu i el nostre i son diferents.

Per no estendrem massa i no fer-me passat aniré al gra .

Respecte al capítol 1.-

Ni cas despeses de personal 7.107.000 euros i si comparem amb el 2008 que eren 5.733.000. euros veiem que hi ha un increment del 20 %.
No estan per la feina de reduir i ajustar i analitzar, de com es pot millorar la productivitat i la qualitat del servei amb un menor cost, cosa que faria qualsevol empresari, en els temps actuals , però per això cal tenir mentalitat , més d’empresari que de funcionari, que potser és el que falta en aquesta casa.

Les despeses corrents en bens i serveis son 6.150.000 euros , molt elevades i ara en els temps que corrent caldria ajustar-ho més , esta molt bé tenir edificis , espais , etc, però cal pensar que després venent els manteniments i tot el que penja que com és lògic té un cost i s’ha de pagar, cosa que molts cops no si pensa.

Un altre punt que voldríem destacar és la gran quantitat de diners que vostès gasten amb estudis , deu ser marca dels tripartits ja passa també a la Generalitat , però bé tornem a Arenys, vostès gastaran l’any 2010 , la quantitat de , 250.000.- euros es a dir 42 milions de les antigues pessetes amb estudis, ens preguntem calen i perquè ?

- participació ciutadana 20.000.- potser farà el de la 3ª platja?
-igualtat 10.000.-
-esports 15.000.-
-museus 15.000.-
-medi ambient 10.000.- Potser que solucioni el tema dels coloms d’una vegada per totes i deixi d’estudiar tant no ?

- promoció econòmica 26.500, més els 100.000 euros del projecte del mercat, que ja en parlarem més endavant, però ara voldria fer una reflexió no caldria més fer actuacions directes per a la promoció local que no pas tants estudis, aquesta serà una regidoria clau el 2010.

Serà la regidoria que rebrà d’una manera més directa el impacte de la crisis , que haurà d’atendre als ciutadans que cerquen feina i volen ser com és lògic ben atesos i amb solucions i programes, i als autònoms , al comerç que li caldrà més que mai el suport de l’administració que durant tants anys ha anat reben via impostos diners d’aquest sector i és ara amb temps de crisis, es quan s’ha de veure la veritable administració, que ara ha de ser ella la que doni ajut i suport al poc i minsa teixit empresarial que ens queda a la nostra vila.

Caldrà dons molt suport als comerciants , als restauradors i als empresaris , que no és troba en lloc en aquests pressupostos o al menys , jo no ho he sabut trobar tant de bo el regidor em pugui indicar on és trobant aquestes accions de suport al teixit empresarial.
Només un apunt la regidoria de promoció econòmica té un pressupost de 341.500, euros, igual que té la partida de comunicació .
I un altre la partida de cultura té 740.000 euros , sense comptar museus , centre Espriu que seran 200.000 euros més i la de Acció social té 550.000 euros , que serà sens dubte una altre partida clau aquest proper 2010.

Creiem sincerament que els pressupostos els hem d’ajustar a les circumstàncies i als temps i lamentablement no ho han fet al menys al nostre entendre.

Si ara passem a comentar les nostres prioritats en quan a inversions, ens trobem en el mateix cas, volen tocar moltes tecles i cap de ben tocada, greu error, entenem que més valdria tocar poc i tocar bé.

Primera prioritat.-

Per nosaltres era el Rial del Bareu , per el greu risc que suposa per els veïns, i la ciutadania en general.
Fem història a finals del 2002 , hi havia un projecte de 1.800.000.- euros , dels quals l’ACA pagava un 75 % es a dir 1.350.000.- i l’ajuntament la resta es a dir 450.000. euros, projecte que els hi recordo es va aprovar per unanimitat del plenari de les hores.

Mes tard el nou govern tripartit , canvia el projecte , costa un milió més a l’ajuntament es a dir 2.800.000.-euros dels quals l’ACA només paga el que ja tenia compromès i per tant l’Ajuntament haurà de pagar un milió més . Que no esta en el pressupost 2010 i entenem que era una prioritat.

Que passa ens ho poden explicar , tornem al primer projecte o no hi tornem, o en faran vostès un tercer, amb el cost que suposa i potser no garantirà la seguretat dels veïns, per fer-lo de diàmetre més reduït , no son seriosos porten 3 anys marejant la perdiu sense fer rés .

Segona prioritat.-

Per nosaltres eren les obres d’urbanització de la Riera, les famoses lloses, que tanta falta fan al nostre poble i tanta gent i deixa la salut.
Som conscients de que tota sencera no és pot fer d’un sol cop, i així li varem comunicar que veiem bé el projecte, de la primera fase, respectant el màxim els aparcaments, inclús estudiant una formula de millorar la rotació dels aparcaments prioritzant per les llargues estades el pàrking del Xifré.

Però, si que el que era, no important, sinó importantissim era fer la primera fase, es a dir del ajuntament al carrer del Olivar , d’una sola vegada i minimitzant els temps i els impactes per tal de perjudicar el mínim possible el teixit comercial i de lleure de la zona afectada , veure en quina època de l’any i en funció de la durada de l’obra es pot iniciar i acabar per aconseguir-ho.

I també tenir el cost molt clar per tal de que no hi hagin sorpreses, i no ens passi com tants cops a casa nostra que les obres ens fan fallida o bé ens falten diners per acabar-les, i les comencem i no sabem quan les acabarem.

Si això passa en aquesta obra vull deixar molt clar i palès en aquest plenari que vostè com alcalde i el seu equip de govern hauran estat els màxims responsables de l’ensorrament del comerç i lleure que encara avui sobreviu a Arenys de Mar, i els hi ho dic molt seriosament, poca broma amb el tema , si aquesta obra esta mal executada i no ben acabada vostès tindran la responsabilitat d’haver portat el poc teixit comercial que encara queda a la misèria .

Perquè ho dic tot això i amb aquesta solemnitat , perquè en el pressupost nomes hem trobat 144.000 euros per obres de condicionament de la Riera , creiem que ni ha una altre partida però com he dit al principi no sabem on és , ni de quants diners és, ni ha on es troba, ni el que és més important , quin és el cost de l’obra amb qüestió , crec si no vaig errat és de 1.800.000.
euros, si ara no hi son com ho faran perquè no quedi un nyap.
I tant de bo m’equivoqui en la predicció .

Tercera prioritat.-

El mercat municipal, és una inversió que el municipi ja fa massa anys que té pendent , que sens cap mena de dubte ha de ser el motor econòmic que li cal el eix comercial de la nostra vila, i seguim encallats en projectes que si pàrking si , pàrking no, que ara blanc ara negre, el que cal es posar-hi fil a l’agulla i començar d’un cop ans no sigui massa tard i hagi plegat tothom.


Vostès en el seu famós PAM, que no pam pam al culet , sinó el seu pla d’acció municipal, tenien el compromís de iniciar-ho al 2008, i inaugurar-ho al 2009.


Crec malauradament per tots que tornen a fer tard, i sap el regidor de promoció econòmica que té tot el meu suport i del nostre grup municipal per fer-ho.
Vostès en el seu butlletí municipal, ja pràcticament dibuixen el nou mercat, no creuen que generar falses expectatives a les persones que viuen i treballen, i que estimen i volen que el mercat municipal, sigui un mercat de referència a la nostra comarca com havia estat anys enrere, el que els hi fan amb aquestes falses expectatives es provocar-los més desencís amb la gestió política, i perquè ?

Tot a canvi de vendre a la resta de la població que fan coses i saben vostès que no és així, la propaganda la dominen bé, però saben perfectament i crec que la gent que ens escolta també que els seus projectes només els aguanta el paper. Llastimosament.

Però molt em temo que en aquesta legislatura no veurem ni inaugurarem el nou mercat que tanta falta ens fa, de moment en el pressupost només hi ha estudi i projecte, es a dir no faran el que estava compromès en el PAM .

Desprès teníem com a prioritat també la nau de la brigada, on en fan referència vostès de la Nau de la Brigada, saben suposo que fa dos anys i mig que estem a precari, i al pressupost no hi ha cap partida ni cap reserva.

Un altre tema son les escales mecàniques de les feixes del Xifré, tenim la reserva d’espai, s’ha vist que la utilització del ascensor del pàrking es inviable, i cada cop i a més gent que va o bé al cap o a la policia, ara hauran de gastar uns diners per salvar el desnivell que va de la última a la penúltima feixa, que se’ls podrien estalviar. Projecte valorat per la ciutadania en el procés de participació que varen fer vostès.

I si fessin punta al llapis podrien rascar d’altres llocs , com per exemple, tots estem d’acord amb la llei de Barris, ara cal fer tots els arranjaments que manquen fenals , enjardinament, etc , però fer avui i gastar 180.000 euros amb el centre cívic, es tant urgent , no pot esperar i fer-ho més endavant, bé , aquest és un petit exemple de reconduir despesa ni ha d’altres i com els hi deia ,cal en temps difícils ajustar molt i no és fàcil en som conscients.

Un altre exemple és l’escola bressol que nosaltres la deixàvem com al final del ordre de prioritats , entenen de que si es cobrien les primeres , endavant amb l’escola bressol, però si no era el cas, i dic això perquè com he dit al inici fem fer la proposta sense cap dada real numèrica, vem fer la llista , fixant prioritats i varem entendre que hi havia un punt on pararíem, per sentit comú ja que ens faltaven les dades per fer-ho bé.

He dit això perquè no es mal interpreti que ho posàvem com a prioritat i ara ens tirem enrere, el que el grup de CIU , diu es que en aquests moments seria més coherent seguir pagant els mòdols de la Raureta , per l’escola bressol, que no pas fer ara el nou edifici al Bareu que costa 1.500.000, euros que com he dit abans es podrien destinar a altres prioritats , que no tenen un termini tant llarg d’execució .

I també cal recordar que la situació demogràfica de demanda de llocs avui, no ho demana pot esperar i ara creiem que cal prioritzar altres temes Bareu, Riera, Mercat, etc.
També ,

Voldria fer una referència molt especial al defensor del ciudatà, l’amic Manel Pou, que en el pressupost 2010 té tan sols una partida de 500 euros que va només destinada a material d’oficina, com tots sabem no té cap sou i avui, és la persona de referència per molts arenyencs que davant la ineficàcia tant de l’alcalde com del regidor en cap semi alliberat Sr. Pera, amb un pressupost tots dos de quasi 100.000, euros , i dic quasi perquè no hem pogut aconseguir les plantilles exactes amb els sous de la corporació municipal, i els càrrecs electes.

Però com deia la majoria de la gent recorre amb última instancia al defensor del ciutadà per veure si ell pot resoldre tant problemes de tipus personal, social o laboral de la gent del nostre poble i més en aquests moments difícils que vivim i malauradament hem temo seguirem vivint el 2010, pressupost d’alcaldia 472.000.- euros i pressupost de l’administració general, 1.821.000 euros i el defensor del ciutadà no té pràcticament ni lloc ni suport i el que és més trist repeteixo, un pressupost de poc més d’un euro al dia per tot l’any. Simplement esperpèntic.

500 euros dividit per 365 dies fan 1.36 euros per dia, això son matemàtiques no son valoracions subjectives.

I no en tenim cap dubte que avui el defensor del ciutadà és la persona de referència per tots els arenyencs, que al no sortir-se’n amb l’alcalde que els hi diu que si i el regidor que els hi diu que no, acaben anant a veure al defensor del ciutadà a veure si ell hi pot fer-hi més que molts cops es així, i té un pressupost de 1.36 euros dia , volen dir que no caldria millorar-ho.


Bé , estem en el penúltim ple de pressupostos i l’últim any del seu Govern tripartit sencer.

Han passat 2/3 parts de la legislatura, i si no arriba a ser per les obres que varen hereta del govern anterior CIU - PP, com pot ser el pàrking del Xifré, i e la urbanització del seu entorn , la gespa del camp de futbol, la 1 i 2 fase del clavegueram de la platja cassa, la llei de barris de Sant Elm i les obres d’última hora i corrents del govern central que varen poder fer gràcies als projectes que els hi havíem deixat preparats com ara la 2ª fase del Pavelló, no sabem que haurien fet , inaugurat.

El govern proper al de vostès que trobarà, es a dir en quins projectes i quines propostes estan treballant que puguin deixar per el proper mandat, quines diguin-nos-ho. Si poden o tenen.

Nosaltres en el mateix moment que vostès a la 2ª meitat del 2005 es a dir al equivalent d’ara el seu govern. Havíem fet:

-vem inaugurar el teatre principal i la implantació del servei.
-vem aprovar el projecte de la platja cassa que estan fen ara.
-varem adquirir l’edifici de la caserna de la guàrdia civil.
-varem fer el conveni amb maricel.
-varem crear la plaça del defensor del ciutadà i el seu reglament.
-varem fer la aprovació inicial del projecte de canalització del Bareu. Aprovat per unanimitat que ara vostès han canviat.
-varem fer el projecte tècnic del pàrking del Xifré.
-varem inaugurar el nou espai jove del Calisay.
-varem posar fil a l’agulla a la llei de barris de sant Elm.
-reforma dels vestidors del pavelló entre d’altres.

Com poden veure no critiquem sense tenir l’aval d’una feina feta abans i per tot el que he anat dient i repeteixo la manca de sensibilitat en recollir seriosament algunes de les nostres propostes hem de votar en contra , lamentant no poder-ho fer d’una altre manera que ens hagués plagut molt més, entenem que es millor participar si t’escolten que no criticar, però no ens deixen cap altre alternativa.

Bon any 2010, malgrat els tripartits i el gran gurú de l'econòmia Zapatero.

23 de desembre del 2009

Futbol, toros i folklòriques per tancar l’any…

Sembla que el temps no passi perquè, passi el que passi, i valgui la redundància, la gent sempre parla del mateix: el futbol, els toros i la premsa del cor. Per què ho dic? Molt senzill. Aquests últims dies el gran protagonista del nostre país és el Barça i amb tota la raó. I jo el primer de celebrar el 6 títols i encara més aquest darrer, que era l’únic que ens faltava a les vitrines del club. Per tant, res a dir. I ara, com vaig dir en el seu moment, ja ens podem morir tranquils pel que fa al Barça, tot i no haver guanyat la copa Catalunya, la única que hem perdut aquesta temporada. Per tant amb el 6 de 6 no hi estic del tot de cor però crec que passaran molts anys perquè es torni a repetir una temporada èpica com la del 2009. I encara més perquè el gran artífex d’aquesta gesta és de casa, cosa que també hi diu molt. Gràcies Pep i endavant .

El segon tema d’aquest final d’any són els toros. Amb la que està caient, la gent del carrer no entén que el debat polític avui i durant quatre mesos sigui si toros sí o toros no. La veritat és que fa pensar molt el que va passar divendres 18 de desembre al Parlament català. Mai no hi havia hagut tanta expectació com la d’aquest divendres. Mitjans de comunicació d’arreu del país, de l’Estat i de la resta del món, tot un espectacle. El més preocupant, però, va ser que a les 10 hores i 48 minuts, quan s’havia de votar, en secret, la iniciativa legislativa popular sobre aquesta qüestió, l’hemicicle va quedar quasi buit. A la sala de premsa, ja no hi havia ningú i el públic havia desaparegut. Evidentment el que importava era si toros sí o toros no, i el punt següent de l’ordre del dia que va defensar una diputada de CIU eren les mesures de suport per a autònoms.

Com podeu veure, l’important no són els autònoms sinó els toros... I molt em temo que això no sigui una premonició del que passarà aquests 4 o 5 mesos propers, que menjarem toros i deixarem de parlar dels problemes que realment preocupen al país i al seu teixit econòmic i social, com ara que a casa nostra som els campions de l’atur europeu. El pitjor és que no estem fent quasi res per aturar-ho, però interessa el que interessa.

Per últim i per tancar l’any, no podrien faltar les famoses de torn. Acomiadem el 2009 amb el doble salt mortal d’una tal Belen Esteban que diuen que s’ha operat. Això va aconseguir més audiència televisiva que tot un partit de la Champions i no cal dir ja que un debat de l’Àgora. Com podem anar bé? El més curiós és que el doctor que l’ha operat també surt als programes anomenats roses i diu la seva. És clar que, en aquest cas, la operació a la folklòrica, exdona de torero sembla ser que l’ha deixat millor de quan va entrar. S’entén que si hagués quedat malament del metge no se’n sabria res. Potser sóc un pèl mal pensat però tot fa pensar en un muntatge de promoció de la clínica del doctor, que a la tal Belen li ha sortit de franc.

Bé, com podeu veure, tot segueix com sempre. Les coses no canvien i el públic encara prioritza el que prioritza. En fi, no perdem les tradicions i desitgem-nos un Bon Nadal i un feliç 2010, que bona falta ens farà a tots plegats. (Ja veieu que això d’abolir les vacances de Nadal per les d’hivern no va amb mi; deu ser perquè no respiro aires del tripartit.)

BONES FESTES A TOTS

11 de desembre del 2009

Tres preguntes

Aquests darrers dies m’he fet tres preguntes:

1.- Què passaria si a casa nostra ara que tant es parla de desafecció política tinguéssim un sistema de participació com el suís?

2.- On són els actors i les cassolades que tant soroll van fer en el anterior govern del Partit Popular per haver enviat tropes a l’Iraq?

3.- Què més ha de passar perquè els sindicats es posin al seu lloc, si no volen perdre el poc prestigi i representativitat que els hi queda?

Com podeu veure són tres preguntes ben senzilles que estic segur que hi ha molta gent del carrer que sovint es fa.

La primera està clar: el sistema suís és sens dubte el millor i més representatiu. Algun cop que, per motius de feina, havia anat a Berna, i en un dels tramvies podies coincidir amb algun ministre -que evidentment jo no coneixia però els companys suïssos que anaven amb mi sí-, a mi se’m feia estrany veure’n un al tramvia com un ciutadà més. I és que coses com aquestes són el fruit d’un procés democràtic més profund i arrelat en el si de la societat. Aquests últims dies, els suissos han estat noticia pel cèlebre referèndum dels minarets, i com és normal i corrent -és a dir s’hi fan un bon nombre de referèndums al llarg de l’any-, els ciutadans s’han expressat lliurement. Algú pot pensar que això no és la màxima expressió de la democràcia, i és bo que es faci en tots els temes que preocupen als ciutadans.

I no com ara sembla que aquí volem fer descobrir les llistes obertes o semiobertes, però seguirem sense parlar dels temes que més preocupen als ciutadans, com podem veure el model suís deixa en mans dels ciutadans totes les decisions importants i que els hi preocupen, si aquí s’acabés apostant per un model com el suís, potser aconseguiríem més participació i menys desafecció.

La segona qüestió es més que evident. Qui mobilitzava els actors i les cassolades sembla ser que ara deu governar, la llàstima d’aquest país és que només es mobilitzi el ciutadà quan governa un determinat color polític i no quan en governa un altre color encara que ho faci pitjor.

I la tercera em preocupa molt, ja que si els actuals sindicats deixen de fer la seva feina i es converteixen en còmplices del govern actual deixant de banda els treballadors que haurien de ser el seu únic referent i subjecte a defensar i representar, el que pot passar és que n’apareguin d’altres on els treballadors s’hi sentin realment representats i es posi fi així a aquesta connivència malaltissa i perillosa que hi ha en el dia d’avui, millorant l’escena social, que també seria un altre element positiu per lluitar contra la desafecció social, i perquè no, política.

26 de novembre del 2009

La justícia si és lenta, ja no és justícia

És cert que aquesta afirmació es pot considerar un tòpic, però per a mi és molt més que una frase feta.

En tots els àmbits i en totes les seves branques, la justícia ha de ser ràpida per poder ser eficaç i eficient i sobretot per, fent honor a la paraula, ser justa. I és que si no s’aplica en el moment oportú, la justícia pot ser més injusta que el delicte sotmès a judici.

Fa uns dies, en una comissió de Justícia al Parlament de Catalunya, ho recordava parlant de la petició d’ampliar els jutjats Mercantils a la comarca del Maresme, concretament a Mataró i a Arenys de Mar (ho podeu veure en un apunt de blog anterior). L’argument és molt simple: si un empresari o un autònom que tingui un problema de cobraments o de pagaments, recorre a la justícia perquè l’hi resolgui, no pot esperar dos anys a què el jutge de torn dicti sentència. Si és així, quan ho faci, el més probable és que l’empresa ja hagi tancat.

El cas del Tribunal Constitucional amb el dictamen de l’Estatut català, és més o menys el mateix. Aquí no serà l’empresa la que tancarà, però aquest fet pot abocar el nostre país a una situació de descontrol complicada. El que no pot fer un tribunal és guiar-se per l’estratègia i la tàctica política per prendre les seves decisions. Si ara resulta que els jutges fan d’estrategs de màrqueting polític, si tot això es barreja, us puc assegurar que les coses aniran malament.

10 de novembre del 2009

Reflexions sobre el Pla Territorial Metropolità

Darrerament, he pogut assistir a una de les xerrades que Josep Maria Serravinyals ha ofert per obrir el debat del futur Pla Territorial Metropolità. Serravinyals és un bon professional i un profund coneixedor d’aquesta qüestió. Sap de què parla i per això recomano anar a escoltar-lo si és té ocasió en altres conferències que ben segur continuarà fent, si més no, en l’àmbit d’Unió Democràtica de Catalunya.

La meva reflexió vol ser no tant estrictament urbanística, terreny que no domino professionalment, sinó convivencial, de concepte, perquè opino que és una qüestió que ens afecta d’una manera més directa a tots.

Per fer-ho senzill, intentaré simplificar-ho. Hi ha un model que el tripartit i més especialment el Partit Socialista vol imposar; és el conegut model metropolità, el model dominant al cinturó de Barcelona. Aquest model de ciutat i de creixement és el que el Partit Socialista voldria que fos operatiu a tot el país. La meva reflexió és la següent: què preferim, grans urbs que acaben tenint malauradament més marginació social i més barris conflictius que no s’integren al conjunt de la població, o uns pobles i ciutats sostenibles de dimensió digeribles, és a dir, pobles com ho era el meu i el de molta gent del país on la majoria de persones es coneixen, on no es margina ningú i on la integració és un fet real i evident; que per al meu entendre és un model molt més humà?

Proposo que ens deixem de fer grans urbs que allunyen la gent i l’únic que aconsegueixen és fer més grossa la famosa bombolla immobiliària que prou malmesa ja està amb el que està caient i que no ha portat res de bo, com a mínim per al país.

20 d’octubre del 2009

Ai, ai, ai, que ja no hi ha Calisay

Fa temps que no anava pels aeroports, i l’altre dia vaig tenir ocasió de voltar per un Dutty Free Shop, i quina va ser la meva sorpresa: la famosa ampolla de Calisay que als arenyencs ens omple d’orgull, ja no hi és. Vaig preguntar al noi de la botiga i em va dir: “No me suena“. Frustració important la meva, com a bon arenyenc.

Fa dies comentava a l'alcalde d'Arenys de Mar, Ramon Vinyes (PSC), la possibilitat d'intentar arribar a un acord amb l’empresa que el fabricava recentment per posar en valor l'exquisit licor exarenyenc i l'antiga fàbrica, on avui l’Ajuntament hi té un centre cultural. Hi ha moltes fórmules per portar a terme de manera conjunta i ens aniria bé tant a la vila d’Arenys, com a la marca Calisay, per explicar la seva magnífica història i procedència, així com la seva excepcional composició.

Com a mínim, hem d'intentar que els d’Arenys de Munt no ens esborrin del tot del mapa. Coses de la vida, l'eslògan del partit que avui té l’alcaldia d’Arenys de Mar era posar Arenys de Mar, al mapa, i vés per on els del poble de dalt, és a dir Arenys de Munt, en quatre dies ens han esborrat, i ara només faltava ja no trobar ni el licor bandera dels arenyencs! Hem de fer-hi alguna cosa perquè això no passi.

Aquest cap de setmana he fet dues lectures que us recomano; una que ja és un clàssic però penso que sempre és bo rellegir, es tracta d'Antonio Machado, i dels seus "cantares"; el XII diu així ;

Ojos que a la luz se abrieron
Un día para, después
ciegos tornar a la tierra
hartos de mirar sin ver !

Aquesta lectura va lligada amb una altra, de més seriosa, però que realment hi té relació. És una visió, penso jo, que massa realista de la situació econòmica actual. Em refereixo al llibre “El crash del 2010“, de Santiago Niño Becerra, de l’editorial "Los libros del lince". No us el perdeu.

14 d’octubre del 2009

El Tripartit rebutja agilitzar els tràmits per publicar la convocatòria d’ajuts del Pla de desenvolupament turístic a primers d’any







Benet Maimí lamenta que “el Tripartit no ajudi als empresaris a agilitzar la planificació de la seva activitat turística en moments difícils”

Benet Maimí, diputat de CiU, lamenta que el Tripartit no vulgui agilitzar els tràmits per poder publicar la convocatòria d’ajuts en el marc del Pla de desenvolupament turístic a primers d’any. D’aquesta manera el sector podria disposar de més temps per a acollir-s’hi i tenir planificada la seva activitat al començament de la temporada turística d’estiu.

Maimí ha recordat que “el Pla de desenvolupament turístic és un instrument per donar suport al sector turístic. I que ara més que mai és una eina molt necessària per fer front a la situació econòmica que viu aquest sector”.

El diputat de la Federació Nacionalista ha criticat que la seva tramitació no es faci fins a mitjans d’any, i no a principis, perquè “això comporta una dificultat afegida per al sector, perquè ja es troben en ple inici de la temporada estival”.

2 d’octubre del 2009

Trifàsic de la setmana, amb calamars per començar el mes

Dilluns ens vam despertar amb la noticia de la píndola de l'endemà, que qualsevol noia de més de setze anys, és a dir menor d'edat, que no podria comprar un paquet de tabac, pot aconseguir fàcilment. És menor d'edat però pot comprar una píndola de la qual se'n desconeixen encara avui els efectes secundaris que poden tenir en el futur. La pot adquirir sense que ningú pugui controlar amb quina freqüència la prendrà i sense que absolutament cap facultatiu ho controli. Com han canviat les coses. Abans, les noies havien d'anar al metge perquè els hi receptés les famoses pastilles anticopceptives, i només es prenien en cas de mantenir una relació estable i sempre sota supervisió mèdica. Ara una menor d'edat podrà fer i desfer sense cap tipus de control, amb el conseqüent perill de què aquesta píndola sigui acabi substituïnt l'ús del preservatiu, que no només és un anticonceptiu sinó una mesura que evita malalties contagioses més greus. I davant d'aquest fet i a banda de l'opinió d'algun farmacèutic, he trobat a faltar la manifestació contundent del col•lectiu de metges.

Dimarts les bústies electròniques anaven plenes amb les famoses fotos de les filles amb look gòtic d'en Zapatero. Déu n'hi do amb el president del Govern espanyol! Jo crec que ja passa de tot. En primer lloc no entenc per què se'n diuen gòtiques, ja que el gòtic és un estil artístic desenvolupat entre els períodes romànic i el Renaixement, segles XIII-XV, i bàsicament comporta una evolució arquitectònica de l'arc i la volta d'ogiva, que francament no ho relaciono amb les filles de Zapatero.
Jo només vull dir que a qui se li acut portar les filles en visita oficial, fer-se fotos oficials, pretendre que no es publiquin i tolerar que unes filles menors donin aquesta imatge arreu del món. Si ets incapaç d'aplicar el sentit comú a casa teva, com vols aplicar-lo a tot l'Estat? Així va Espanya.

La setmana també ha estat marcada per un debat de política general, que ha demostrat un cop més el que tots ja sabem, que el tripartit està cohesionat -encara que ERC vulgui fer jocs de mans-, que no admet que es va pel mal camí i que es nega a acceptar propostes coherents de CiU. No fos cas que tinguéssim raó!

Artur Mas va estar brillant. Dia rere dia deixa més en evidència a un Montilla que, quan no té el guió escrit, només sap insultar i ofendre a l'adversari polític. Per part de CiU, Joseph Maria Pelegri va estendre un cop més la mà per ajudar al govern, amb el cost electoral que pogués comportar, però llastimosament per al país el tripartit ho va rebutjar de mala manera. El soci menut del tripartit, en boca de Jordi Miralles, va deixar clar que no s'acceptava ni s'acceptaria la proposta de CiU presentada per Joseph Maria Pelegri d'eliminar l'impost de la mort, és a dir l'impost de donacions i successions. En Jordi Miralles va fer, un cop més, de portaveu del tripartit i va deixar encara més en ridícul els d'Esquerra, que per altra banda crec que s'hi ha acostumat.

Per acabar la setmana, a Arenys de Mar comencem les jornades del Calamarenys, que vaig tenir el goig d'iniciar ara ja fa 14 anys amb el restaurador brillant i amic Joan Majó. Us recomano que, si podeu, us passeu durant el mes d'octubre pels restaurants d'Arenys i comarca que hi participen. Val la pena perquè el calamar és de la nostra costa maresmenca i pescat en el pur estil de potera.

Bon profit!

24 de setembre del 2009

Canvi de rumb

En primer lloc, demano disculpes als internautes que seguiu el meu bloc pel retard en l’actualització dels meus comentaris. El motiu és que, darrerament, el to dels meus apunts de bloc era força dur, incisiu i directe, i, ho confesso, els meus amics i col·laboradors m’han aconsellat que no els pengés. Crec que tenien raó i per això els hi he fet cas. El que també he fet ha estat reflexionar sobre per què ho eren tant, de contundents i crítics. I la causa és ben simple: aquesta negativitat és fruït de la situació que vivim i patim, en especial els que hem triat estar tan immersos en la vida política. I, la veritat, no n’hi ha per menys.

Tampoc penso que sigui bo estar sempre fent reflexions de política en el bloc. Alguns dels amics que em segueixen de tant en tant també m’ho han dit. Per tant, intentaré fer un canvi i anar intercalant apunts de vida (la realitat ) i del món polític (la ficció), perquè, no ens enganyem, sovint sembla que els polítics no trepitgem de peus a terra sinó que vivim en un altre món paral·lel al de la gent del carrer.

Perdoneu, doncs, el meu retard però crec que en ocasions cal reflexionar sobre el que fem i, si és possible, reorientar el rumb.

10 de setembre del 2009

Reflexionem una mica en aquest proverbi hebreu. Que diu així:

Els contes no estan fets per adormir als nens, sinó per a despertar als adults.

No hi veieu similituds en el que esta passant massa sovint al nostre voltant, i més aquests últims dies.

3 de setembre del 2009

“Gràcies conseller Saura , perquè finalment a aplicat el sentit comú i ha fet cas del que el dilluns passat denunciava en aquesta nota de premsa, “

nota de premsa

Benet Maimí i Pou - Diputat al Parlament (CiU) - President UDC Maresme - Portaveu CiU Aj. Arenys de Mar


“El conseller d’Interior vol provocar un conflicte a Arenys de Munt”

Maimí adverteix a Joan Saura que serà l’únic responsable del que succeeixi el dia 13 durant la consulta popular per l’autodeterminació

El diputat maresmenc de CiU, Benet Maimí, acusa directament el conseller d’Interior, Joan Saura (IC-V) d’eludir les seves responsabilitats vers els ciutadans d’Arenys de Munt permetent el mateix dia, la celebració d’una consulta popular sobre l’autodeterminació i una concentració de la Falange Española y de las JONS.

Maimí no entén que la màxima autoritat en matèria de seguretat a Catalunya, el conseller d’Interior, també sigui qui “vulgui provocar un conflicte” que s’albira violent, ignorant la crida que li ha fet arribar l’alcalde Carles Móra. “Per què Saura vol sang i fetge?”. “¿Per castigar el batlle d’Arenys de Munt per les seves crítiques al conseller?” es pregunta el diputat.

Si el tripartit vol evitar que es celebri el referèndum a Arenys de Munt hi ha altres maneres de fer-ho que sostenint la presència de la Falange per rebentar l’acte independentista. Aquest fet demostra, una vegada més, que als partits del govern els importa més les conseqüències que sorgeixin d’un plebiscit independentista a Catalunya que sotmetre els veïns d’una vila tranquil•la a una pressió innecessària i a una situació de setge policial.

Abans d’autoritzar la celebració d’un esdeveniment polític cal que el Departament d’Interior analitzi acuradament qui el convoca, el que pot generar i com afectarà els ciutadans. En aquest cas, Maimí recorda els fets violents que sempre es produeixen quan coincideixen “dos grups ideològicament enfrontats, que s’acaben buscant perquè volen la confrontació violenta” com passa en les celebracions del Dia de la Hispanidad. Així, la simple sospita d’actes violents “hauria de ser suficient per desautoritzar la convocatòria falangista”.

El president d’UDC al Maresme també es mostra molt crític amb l’actitud del president de la Generalitat, José Montilla, de qui diu “no pot restar en silenci i donar el beneplàcit a una altra actuació barroera per part d’un dels seus consellers” i li recorda que, malgrat que no ho sembli “és la màxima autoritat política catalana”.

Benet Maimí es declara partidari de garantir totes les llibertats sempre i quan aquestes no afectin negativament a la convivència pacífica.

31 d’agost del 2009

Cada cop més vigent i evident




Permeteu-me avui, que com a economista que soc, faci una petita reflexió de la situació econòmica actual, utilitzant una metàfora senzilla que ho farà més fàcil d’entendre.

Tots hem vist algun cop una d’aquelles pel•lícules de l’Oest, si més no els que tenim una certa edat –fa uns anys aquests films eren quasi setmanals tant al cinema com a la televisió... Doncs la nostra economia és comparable a una diligència. Què vull dir? Una diligència té entre 8 i 10 cavalls forts, amb una força suficient per tirar d’un petit habitacle on s’hi desplacen els viatgers, normalment de 4 a 6 persones. Els cavalls representarien les classes productives: empresaris, autònoms, treballadors, etc. És a dir, tots els que produeixen riquesa en un país. Els que van a dalt, les persones, representarien las classes no productives, és a dir els que no produeixen. Que cada vegada en són més en aquest país.

Fins ara tot és correcte. El carro, és a dir la diligència, avança. Però, on està el problema? Quan passa el que està passant ara al nostre país, que de cavalls ja no n’hi ha 8 sinó un parell i malmesos, castigats, mal alimentats i maltractats, (que és com des de l’administració es tracta a l’empresariat i als treballadors i autònoms) i dins de l’habitacle de la diligència no n’hi van 6, de persones, sinó que n’hi van 600 (la major part d’ells no fan ni brot). I els passatgers segueixen augmentant .

Com podeu veure el resultat és obvi: la diligència no anirà enlloc. Serà impossible que avanci. El que hem de fer ara tots plegats és posar ordre a la organització de la diligència si volem arribar a algun lloc

28 de juliol del 2009

Reflexions per fer aquest estiu

Aquest darrer bloc del curs polític proposa un conjunt de reflexions de cara al nostre futur més immediat.

Definitivament deixarem enrere el segle XX i ens submergirem en un nou món, el segle XXI, que ens portarà moltes novetats, en tots els àmbits. Canvia pràcticament la manera de viure, els costums, les maneres de relacionar-se, els valors... Hi ha un evolució tecnològica en marxa que no té aturador. Hem deixat enrere la tele de sempre per passar-nos a la TDT... Per a molts de nosaltres, com jo que sóc de la dècada dels 60 amb molt d’orgull, és realment un canvi espectacular.

Davant d’aquesta situació em pregunto i vull traslladar-vos la meva reflexió: On volem anar? Ja fa mesos el conseller Saura va encarregar l’elaboració d’un estudi sobre la felicitat, però el que jo he detectat últimament és que els catalans hem perdut l’alegria i per lògica la felicitat. La gent està trista i això no és bo ni per a la salut ni per a l’economia ni per al país.

Els properes mesos, sens dubte, seran difícils econòmicament parlant. La crisi econòmica no ha acabat, tot el contrari, encara no ha arribat el pitjor, i els que han de prendre decisions fugen d’estudi. Miren cap a altres indrets que res tenen a veure amb les solucions al problema més greu dels últims anys. Si la recuperació ha d’estar en mans de Zapateros, Corbachos, Montillas, Carods o Sauras, estem ben servits! Ja s’han carregat el país i acabaran amb el poc que queda...

Crec que durant aquest estiu i les darreries del 2009 és un bon moment per reflexionar sobre nous models polítics, models que millorin de manera eficaç la qualitat de vida dels nostres conciutadans. És això el que hauria de fer la política: solucionar problemes als ciutadans perquè, tot plegats, siguem feliços, estiguem alegres i tinguem bona convivència. Això que sembla tan senzill, milers de polítics de tots els colors acompanyats de centenars de milers de funcionaris, no som capaços de fer. Pensem-hi per veure què hi podem fer, entre tots.

Bon estiu a tothom

30 de juny del 2009

Què me’n dieu de la operació contra les màfies xineses...?

No puc més que fer-vos algun comentari sobre el dispositiu desplegat per part dels Mossos d’Esquadra contra les màfies xineses que trafiquen amb les misèries humanes.

El dispositiu “Wei”, que es així com anomenen a aquesta operació, ha posat en les primeres línies dels mitjans de comunicació de tota España a la capital del Maresme. Al marge de les xifres de detinguts, es molt trist que se’ns conegui per aquest fet i no pels nostres actius turístics, artístics o empresarials.

Tinc la intenció de preguntar-li al Sr. Saura el motiu pel qual ha escollit Mataró i no Barcelona, que Déu n’hi do el què hi ha per allà. En matèria d’estrangeria qui es que te competències a casa nostra...? i qui te les competències n’estava al corrent...?, el comissari de Mataró ho sabia...? Si els treballadors eren il·legals per què no se’ls hi ha obert un expedient de infracció de la llei d’estrangeria...? En definitiva, amb la de robatoris que patim als camps i a les llars del nostre país, era necessari mobilitzar 700 Mossos per no res...?

De tota manera, quants de nosaltres no hem comentat tantes i tantes vegades el nostre desconcert front les condicions de treball en les que aquest col·lectiu ve a guanyar-se al pa al nostre país...?

El que es patètic es que el nostre sistema legislatiu permeti la proliferació de tantes màfies encobertes al nostre territori dedicades a enriquir-se a base de l’explotació de la misèria humana dels seus congèneres i que siguin aquests mateixos els qui s’aprofiten permanentment dels punts febles del sistema per obrir i tancar negocis amb importants avantatges fiscals que els permeten practicar legalment la usura i l’explotació mentre la petita i mitjana empresa nacional igual que els autònoms se les veuen i se les desitgen per a sortir endavant afogats a impostos.

No es tracta de demonitzar al col·lectiu xinès. Tampoc crec en el ciutadans de primera i els de segona, però considero vital que tant les empreses liderades per immigrants xinesos com per catalans puguin enfrontar-se al mercat amb les mateixes garanties de competitivitat empresarial i el mateix grau d’exigència respecte del compliment dels drets dels treballadors.

Amics, les lleis en la democràcia han d’existir per garantir la igualtat i no per fomentar l’explotació, i no oblidem que els drets venen sempre lligats a obligacions que ens han de permetre conviure amb harmonia. Hem de treballar per aconseguir que se’ns identifiqui com una terra d’acollida però no a qualsevol preu. Es clau aconseguir portar a terme un procés de integració sostenible i, després del que hem vist aquests darrers dies, voleu dir que anem pel bon camí...???

4 de juny del 2009

Què hi ha darrere de l'èxit? SEMPRE HI HA ESFORÇ, TREBALL I DISCIPLINA

Fa just una setmana, Catalunya sortia al carrer per aclamar la gesta d'un club que, com sempre s'ha dit, és molt més que un club. Amb la perspectiva que donen aquests dies i arran d’aquesta gran victòria, em reafirmo insistentment en la idea que la gesta del Barça no ha estat fruit de l'atzar. Darrere dels seus èxits al llarg de tota la temporada hi ha moltes, moltes i moltes hores de treball. Hi ha un lideratge ferm, decidit, amb les idees clares. Una persona emprenedora, en Pep Guardiola, que ha sabut generar confiança i extreure el màxim partit de tots i cadascun dels jugadors. Els ha sabut transmetre valors com el treball, la constància i la il·lusió per la feina ben feta, els ha fet treballar fins a límits que ni ells mateixos sabien que podrien assolir.

Tots i cadascun de nosaltres haurem de prendre exemple d’aquesta actitud davant l’adversitat. També els polítics, sobretot els polítics, que som els qui ens han posat al capdavant dels afers públics. Darrerament s’han omplert moltes planes de diaris de tot el món i molts minuts de ràdio i de televisió arreu del planeta, però tant important com el què han fet, també ho es cóm ho han fet.

Aquesta fita ha estat tota una lliçó, una autèntica lliçó que em de fer mans i mànigues per aplicar-nos-la en tornar a fer de Catalunya un equip de primera, un autèntic motor de l’economia, i la nostra presencia a Europa contribuirà sens dubte, a posicionar Catalunya al capdavant com exemple de competitivitat.

21 de maig del 2009

QUINA PENA DE CAMPANYA PER PART DEL PSC

Entenc que l'objectiu de tota campanya electoral es fer propostes per millorar la situació del país, posant especial èmfasi en l'economia i el benestar general dels ciutadans de Catalunya.

Quan un partit polític es incapaç de formular propostes i dedica els seus esforços a la demagògia i a la desqualificació mentre s'anticipa als temps electorals per penjar cartells i utilitzar tot el joc brut del que es capaç, vol dir que anem malament i tenim mala peça al teler. Es senzillament repugnant...!!

Però no hem de defallir ni desanimar-nos. Hem de seguir treballant i explicant propostes en positiu intentant que els ciutadans sàpiguen distingir entre aquells que tenim propostes per millorar el país i aquellsque no tenen res a dir, i s'amaguen en l'ofensa i el insult cap als demés grups polítics. Penso que, entre tots plegats, els hauríem de posar al seu lloc que es ben lluny de qualsevol institució que vulgui ser seriosa i respectada.

Vist això, us convido a que fem madurar la democràcia al nostre país i prenem plegats les mesures necessàries per tornar a les institucions el reconeixement perdut en mans del PSC.

15 de maig del 2009

El dia 7 de juny , Catalunya es juga més del que sembla.

Existeix el vot per correu. Recordem-ho .Però acaba el 28 de maig.

Sí, és el dia de les eleccions al Parlament Europeu i tot indica que hi haurà una molt forta abstenció. Aquest es un fet greu doncs cal saber que avui a Europa si decideix més del que sembla en quasi tots els àmbits i els Catalans encara ens hi juguem més.

Per què ho dic això? Qui defensi els interessos dels Catalans a Brussel•les, no pot ser cap d’altre que CIU. Els dos clàssics PP i PSOE juguen amb clau Espanyola i prioritzant temes claus com que la porta d’Europa sigui l’eix per Aragó i no pas per Catalunya amb transport ferroviari i de mercaderies. Això que pot semblar una minúcia es d’una importància cabdal per el futur econòmic del nostre país.

Noms com Ramon Tremosa (expert catedràtic del tema i coneixedor a fons de les infraestructures europees) i Salvador Sedó ( expert des de fa anys en relacions i projectes internacionals sempre al costat de Josep Antoni Duran i Lleida), sense cap mena de dubte ens defensaran millor que la ex-ministra Magdalena Alvarez (Maleni pels catalans) a qui els socialistes del PSC-PSOE, han posat per davant de la candidata catalana del PSC que esta més preocupada per temes culturals que no pas per l’economia i infraestructures i, encara més,considerant que la prioritat del seu partit PSC-PSOE es Aragó.

Per tant amics, si voleu que el país vagi endavant d’una vegada per totes, no ens hem d’encantar i penseu que si algú el diumenge dia 7 de juny que vol anar a la platja , tenim la possibilitat de exercir el vot per correu, i si no dediquem una mica del nostre temps per anar a votar si volem que les coses millorin.

5 de maig del 2009

Gràcies Barça! Gràcies Espanyol!

Sort en tenim que els nostres equips ens van donant alegries. El futbol de casa nostre esta cada dia més pletòric demostrant-nos que la feina ben feta sempre acaba amb recompensa. Els resultats els tenim a la vista, el Barça s’enfila com a líder indiscutible i l’Espanyol ens demostra, una vegada més, que es capaç de derrotar al rival més temible.

Son noticies magnífiques tenint en comte la falta de il•lusió patent en la nostra societat. El país està immers en un desencís creixent que si permetem que es perllongui en excés ens pot conduir al decaïment i a la pèrdua de objectius. Ja em arribat al punt de prendre exemple dels entrenadors dels nostres primers equips i instar al govern a actuar amb valentia i decisió, fugint de la resignació a quedar-nos immersos en la dinàmica del fatalisme que no contribueix a res més que a enfonsar encara més el vaixell.

El que esta clar es que si els nostres líders no son capaços de transmetre il•lusió a la ciutadania, si no estan capacitats per dirigir el país i motivar-nos, tant de bo siguin prou conscients per admetre-ho d’una vegada. El nostre país es mereix una direcció com cal i ja fa temps que ha arribat l’hora de passar el relleu a noves idees, a nous objectius, i no permetre que els catalans seguim nedant sense rumb cap al no res, sense cap perspectiva ni ambició que ens permeti ser el que sempre hem estat, un país emprenedor.

29 d’abril del 2009

Atur (Això que sembla que no té solució, o que qui ho hauria de solucionar és incapaç de fer-ho)

Mai s’havia arribat tan amunt en els índex d’atur ni a l’Estat Espanyol ni a Catalunya, sobretot a Catalunya. Com va passar temps enrere amb la crisi, que no existia, ara s’ha anat negant que les xifres fossin preocupants. Les pitjors prediccions s’han anat complint, malgrat els esforços dels ministres de torn i del president del que, al meu parer, serà el pitjor executiu de la història d’Espanya.

Primer Solbes, ara Corbacho i sempre Rodríguez Zapatero, han anat negant l’evidència: que no hi hauria crisis, que l’atur no arribaria mai on ja ha arribat..., però el que és pitjor és que no tenen ni idea de com sortir-se de la situació on ens han portat, i no volen escoltar els que sí saben què fer i com actuar.

Què més ha de passar perquè el clan del Llobregat deixi pas a gent molt més preparada que ells? Per resoldre l’actual situació, que no és fàcil, s’ha de ser valent, dir les coses pel seu nom i posar-se a fer la feina. La situació no admet més invents amb gasosa. Estan portant les coses a un punt de quasi no retorn social i econòmicament nefast.

I el que encara és més vergonyós és veure com els sindicats no diuen res; no fos cas que molestessin al seu govern amic i perdessin la sucosa subvenció que reben per silenciar una situació, que si fos a l’inrevés, és a dir que governés CIU o el PP, tindríem la protesta dels sindicats dia sí i dia també damunt la taula i als carrers.

D’això se’n diu coherència i justícia social.

8 d’abril del 2009

Setmana Santa, temps de reflexió.

Ja estem a les portes de Setmana Santa i, en primer lloc, vull desitjar-vos a tots que passeu unes Bones Pasqües.

De tota manera i avanç d’entrar en celebracions, vull convidar-vos a que fem un exercici de reflexió sobre l’actual situació de crisi que està esdevenint bastant més cruenta del que molts experts havien previst. Pot ser sigui en aquests moments quan ens hem de reforçar i recolzar aquells valors més tradicionals, aquells valors amb els que, amb o sense crisi, ens fan ser el que de veritat som. Pot ser sigui ara el moment d’esforçar-nos més en mantenir vius conceptes tant bàsics com la solidaritat o la família, doncs tots plegats sumarem més força per superar aquest difícil moment.

Tant de bo poguéssim esbrinar en quin punt d’aquesta “Via Crucis” social i econòmica ens trobem, com a mínim sabríem del cert quina distància hem de recorre encara per veure novament la llum.

Tot i amb això, hem de tenir molt present que els períodes de crisis condueixen a temps de canvi, de noves oportunitats i que la Setmana Santa acaba tradicionalment amb la Resurrecció. Per tant, si som capaços de sumar les nostres forces de ben segur que ho aconseguirem.

17 de març del 2009

Prou a tant de cinisme!

Dissabte passat es va fer una manifestació contra la crisi econòmica a la ciutat comtal, és a dir a Barcelona, que com tots sabeu és el cap i casal de Catalunya. La meva sorpresa va arribar l’endemà diumenge quan, repassant la premsa, vaig veure al capdavant de la manifestació als màxims responsables del govern de la Generalitat actual. Aquesta imatge em va produir una esgarrifança i, al mateix temps, em va deixar molt preocupat per la situació econòmica al nostre país.

Contra qui es manifestaven els qui se suposa que han de solucionar la greu situació actual...?

Hi havia membres d’Esquerra Republicana, un pes pesant del PSC -millor dit del PSOE- però sobretot, gent d’Iniciativa per Catalunya. I jo em pregunto: si aquesta és la gent que ens governa, per què enlloc de trobar solucions, es dediquen a fer demagògia...? Mal que ens pesi, tots aquests partits estan al govern però, sorpresa, en comptes de treballar per millorar la greu situació actual, surten a manifestar-se.

Perquè, responguin-me a això: Qui autoritza les ERO (Expedient de Regulació de l’Ocupació)...? Qui decideix com fer arribar la liquiditat a les nostres empreses...? No es aquest un tema clau en tot el procés que vivim per evitar més tancaments d’empreses i frenar l’hemorràgia de l’atur.

La resposta és molt senzilla. Ho decideixen part dels que encapçalaven la manifestació. Fantàstic! Davant la seva incapacitat de resoldre la situació l’únic que se’ls acut és protestar contra ells mateixos. Això, no crec que s’hagués vist mai. La capacitat de sorprendre que tenen els membres del tripartit és infinita, com ho és la paciència dels catalans que cada cop som més “catragans”. Ens ho empassem tot. Anem a 60 km/h, acceptem que ens diguin què hem de fer i com per complicar-nos més la vida. Però de fer-nos la vida més fàcil, agradable i segura res de res. I precisament això, segons el meu parer, és el que ha de fer un polític.

Haurem de dir tots plegats prou a tant de cinisme i presa de pèl al personal.

13 de març del 2009

“Ja fa un any que parlem del Pescaturisme”

No només no s’ha avançat res sinó que es proposa un projecte de llei de pesca marítima en que tots els professionals del sector hi estan en contra i, per més inri, no es contempla el Pescaturisme.




3 de març del 2009

Sr. Zapatero, tractarà igual els bascos que als catalans…!!!!

Serà en Patxi López, representant del PSE al País Basc, el nou Lehendakari…?

Serà cert que al País Basc es pot conformar un tripartit que expulsi al PNV del govern…?

Acabarà succeint al País Basc el mateix que va succeir a Catalunya…?

Si aquest fet esdevé realitat al País Basc, vol significar que ens hauríem de replantejar el sistema electoral…?

Si això passa, si finalment fessin fora a Ibarretxe, serà veritat aquella frase popular que diu “cuando las barbas de tu vecino veas cortar pon las tuyas a remojar”...? Amb això em refereixo al fet d’haver fet fora del govern català al candidat votat majoritàriament a les urnes, i que per voluntat popular hauria d’assumir la responsabilitat del govern, en aquest cas, el Sr. Artur Mas candidat de CIU. Recordem que, en el seu moment, la reacció del PNV vers el resultat d les eleccions catalanes va ser mirar cap a una altre costat.

De moment es una gran incògnita però, si aquest fet no es repeteix al País Basc, quina diferència hi ha entre els catalans i els bascos pel Sr. Zapatero…??

Sembla que als catalans se’ns pot humiliar, maltractar i expulsar del govern tot i havent guanyat majoritàriament arreu de Catalunya fent cas omís al sentit comú i a la voluntat popular.

Després d’aquesta reflexió voldria formular-li una pregunta al Sr Zapatero:
Quina diferència hi ha entre els catalans i els bascos…?

20 de febrer del 2009

La diligència al revés.


Permeteu-me avui, que com a economista que soc, faci una petita reflexió de la situació econòmica actual, utilitzant una metàfora senzilla que ho farà més fàcil d’entendre.

Tots hem vist algun cop una d’aquelles pel•lícules de l’Oest, si més no els que tenim una certa edat –fa uns anys aquests films eren quasi setmanals tant al cinema com a la televisió... Doncs la nostra economia és comparable a una diligència. Què vull dir? Una diligència té entre 8 i 10 cavalls forts, amb una força suficient per tirar d’un petit habitacle on s’hi desplacen els viatgers, normalment de 4 a 6 persones. Els cavalls representarien les classes productives: empresaris, autònoms, treballadors, etc. És a dir, tots els que produeixen riquesa en un país. Els que van a dalt, les persones, representarien las classes no productives, és a dir els que no produeixen. Que cada vegada en són més en aquest país.

Fins ara tot és correcte. El carro, és a dir la diligència, avança. Però, on està el problema? Quan passa el que està passant ara al nostre país, que de cavalls ja no n’hi ha 8 sinó un parell i malmesos, castigats, mal alimentats i maltractats, (que és com des de l’administració es tracta a l’empresariat i als treballadors i autònoms) i dins de l’habitacle de la diligència no n’hi van 6, de persones, sinó que n’hi van 600 (la major part d’ells no fan ni brot). I els passatgers segueixen augmentant .

Com podeu veure el resultat és obvi: la diligència no anirà enlloc. Serà impossible que avanci. El que hem de fer ara tots plegats és posar ordre a la organització de la diligència si volem arribar a algun lloc.

9 de febrer del 2009

Milà, fes t'ho mirar!

El que demanem es coherència política en els pobles, les comarques i al Parlament de Catalunya.



29 de gener del 2009

Comiat del company Miquel Rubirola

Per als regidors i regidores del grup municipal de CiU i per a mi personalment, aquest és un ple molt especial. Aquest vespre, Miquel Rubirola, que durant vuit anys va ser el nostre gran alcalde, deixa la política activa.

Recordo ara ja fa alguns anys, quan CiU obria una nova etapa a Arenys de Mar.
Una nova etapa que per sempre més estarà vinculada a la incorporació de Miquel Rubirola a les files de la formació nacionalista.
Recuperàvem un arenyenc, que durant molts anys havia treballat i viscut a Barcelona. Aleshores no feia vida a Arenys, per qüestions personals, però tots el recordàvem de la seva joventut implicat en la vida cultural del poble, liderant força activitats entre la societat civil dels anys 60, una societat en la qual s’havia d’utilitzar més que mai l’enginy i la imaginació, a causa de la manca de llibertat i de recursos que hi havia en l’Arenys i en la Catalunya d’aquells anys.
De ben jove, com dèia, en Miquel ja era un noi implicat en la millora del nostre municipi, treballant i aportant el seu saber fer, per millorar la vila, el seu estimat Arenys.

Però com a molts arenyencs il•lustres, el prestigi i la fama els va aconseguir fora.
Malauradament ningú no és profeta a la seva terra.

En Miquel va anar exercitant responsabilitats cada cop més importants per al país al capdavant de diferents departaments i direccions generals de la Generalitat, amb el nostre tan enyorat president Pujol. En una època en què Catalunya gaudia d’un prestigi dins i fora de les nostres fronteres i els alts càrrecs de la Generalitat eren de reconegut prestigi i de nivell indiscutibles.

Va ser justament aleshores, amb un Miquel Rubirola molt ben posicionat en el govern català, quan els companys de Convergència li van demanar que tornés a casa i s’arremangués els punys blancs de la camisa i es posés a endreçar la Casa Gran i la nostra vila. I així ho va fer.

Era l’any 1994 i les reunions a casa seva es van convertir en gairebé diàries. Autèntiques maratons de treball en què en Miquel sedueix i convenç amb el seu projecte a un bon nombre de vilatans, entre els quals m’hi incloc jo mateix.
Tant és així que decidim posar-nos a treballar amb ell, colze a colze, tot i que la majoria de nosaltres mai abans no ens havíem plantejat dedicar-nos al món de la política.

Vam posar-nos mans a la feina, i vam aconseguir fer una campanya electoral que, per a mi, va ser excel•lent i engrescadora.
Vam apostar per fer arribar un missatge d’optimisme als arenyencs que, com els bons eslògans, ho deia tot: “Recuperem la il•lusió, guanyem el futur i apostem pel canvi”.
Vam guanyar unes eleccions molt renyides amb un gran candidat i un bon equip cohesionat i amb moltes ganes de millorar el nostre Arenys, entre els quals hi destaca molt especialment el company i amic Manel Calvo, que malauradament avui ja no és entre nosaltres i a qui jo voldria fer un esment molt especial, per la importància que va tenir en tot aquell projecte.
Manel, gràcies de debò.

Sense risc a equivocar-me, puc assegurar que en Miquel es va estrenar a l’alcaldia amb un mandat brillant, magnífic. Tant és així que els companys dels mitjans de comunicació del Maresme el van proclamar el millor alcalde de la nostra comarca i sens dubte va fer honor i va donar prestigi a l’alcaldia d’Arenys de Mar.

A partir d’aquí, la resta és història i en podríem escriure un llibre anant a les hemeroteques.

Miquel, nosaltres, els teus companys del grup de CiU, et volem agrair els anys dedicats a la nostra vila, les hores i hores de feina, de bona feina, que sense cap mena de dubte trobarem a faltar.

Per desgràcia, aquesta manera de fer, analítica i ordenada, pragmàtica i assenyada, s’està perdent cada cop més.

Et volem donar les gràcies per tantes hores i hores que, per Arenys, has sacrificat d’estar amb la teva família, de practicar les teves aficions. Ara finalment Miquel ja podràs gaudir de tot aquest temps que la política t’ha esgarrapat per dedicar-lo als teus, per fer el que et vingui de gust, amb la satisfacció de la bona feina.

N’estic convençut: has fet sempre tot el que ha estat al teu abast, i sovint fins i tot més, i encara avui estaries a primera línia del govern municipal si l’arimètica electoral t’ho hagués permès, que no pas els arenyencs que si ho volien majoritàriament, perquè ets així, un lluitador, una persona amb fortes conviccions i un arenyenc al servei de tots els arenyencs.
Deixes enrere molta bona feina, i això t’honra com a persona i com a arenyenc.

Estigues satisfet: has deixat empremta, t’has guanyat el respecte de molta i molta gent i això que no sempre ha estat fàcil aquesta travessia. Tots ho sabem, has navegat amb tota mena de mars: mar plana, marejol, maregassa, i també malauradament forta maregassa algun cop, però com a bon arenyenc has demostrat ser un bon pilot.
Sí, no hi vam ser a temps de salvar l’estudi de pilots però tu has demostrat ser un pilot excel•lent i sempre, has portat la teva nau a bon port.

Exemples n’hi ha molts. Vas treballar dur per un projecte tan complex com era el de canalització de la Riera, l’autèntica columna vertebral de la nostra vila.

Vas reconduir un projecte en un lloc emblemàtic com era el de l’ampliació del cementiri de Sinera.

Vas acabar una magnifica biblioteca que semblava l’obra de la Sagrada Família, perquè no s’acabava mai, i vas donar la possibilitat de que la vil•la gaudis d’un immoble emblemàtic com el Calisay i vas recuperar també l’oblida’t Edifici Xifré i moltes altres obres, criteris, estil, gust, i manera de saber fer restaran presents a la nostre estimada vil•la per els nostres fills. Com se sol dir , la gent se’n va però les obres queden.

Hem viscut etapes de govern i etapes d’oposició, moments més dolços i altres més amargs, però tots ells formen part de la política, que no és més que el reflex de la vida. I com sempre, és en aquests moments més difícils quan es demostra la sabiesa de les persones, l’habilitat per reconduir situacions complexes. En això també, ens has demostrat la teva professionalitat.

Espero i desitjo que els que ara ens quedem en aquella nau que tan magníficament has capitanejat, siguem uns dignes successors teus. Tots sabem que l’estil i la forma són irrepetibles, però farem tot el que sigui humà per continuar treballant per portar la nau a bon port.

Els polítics no vivim el nostre millor moment. Els que avui en dia ens dediquem al noble art de la política –si més no ho hauria de ser-, passem un moment de desprestigi que, auguro, que s’agreujarà durant els propers anys. Tant de bo m’equivoqui.

Desgraciadament la gent que fem política estem a primera línea de foc, on hi dispara tothom sense pietat de cap tipus. Tothom s’hi veu amb cor d’atacar, de difamar i de ridiculitzar, però en canvi som molt pocs els que s’arremanguen com vas fer tu i es mullen per millorar el poble o el país.

Saps molt bé el que dic perquè tu has patit en la teva pròpia carn tot tipus de linxaments. El que importa de veritat, però, és ser-hi, fer i decidir, i deixar de banda a qui el critica per malícia, a aquell que mai s’han mullat i que pretenen donar lliçons des de la seva butaca.

Ara, més que mai, el que toca és ser valents i dir les coses pel seu nom, des la primera línea de foc, perquè crec que val més morir lluitant pel nostre poble i el nostre país que no pas viure de genolls.

Hi repeteixo; pots estar molt satisfet per què t’hi has deixat la pell en aquesta lluita pel nostre país i pel nostre poble, i això no ho podrà dir tothom.

Gràcies Miquel per la teva amistat i per la teva confiança, per la teva professionalitat, per la teva paciència, per la teva mestria, per la teva vocació, pel teu esforç i, sobretot, pel teu temps.

Parlant de temps, el temps ho posa tot al seu lloc i de ben segur que la teva feina, la teva obra i el teu pas per aquest consistori tindrà el reconeixement que es mereix.

27 de gener del 2009

Apunt obert a Pepe Zaragoza.

SOBRETOT NO RELLISQUIS PEPE

Sovint m’arriben les teves notes de premsa i mai em deixen de sorprendre com es pot acumular tanta bilis, mala fe , mala intenció i, fins i tot, una visió tan negra de tot el que no és el teu bàndol, com si sempre estiguessis al millor costat o jugant al millor equip.

Pepe, el millor equip, sovint no és el que té més recursos, més mitjans i més control dels mitjans de comunicació, es a dir més capacitat d’intentar influir en el vot i en les intencions dels ciutadans. En nombroses ocasions la raó o la veritat estan al altre costat malgrat no es tingui el suport de tots els mass-media.

Aquest cop el Mur que tenim els Catalans davant, no t’equivoquis, es diu José Luís Rodríguez Zapatero, i no cap altre, no vegis Murs on no hi son.

Ah, i per cert, no rellisquis o t’entrebanquis no fos cas que et mosseguessis la llengua, podries prendre mal.

21 de gener del 2009

Gràcies senyor dinosaure

Gràcies senyor Saura per fer-nos més feliços

De debò que jo, que m’hi dedico, de vegades no entenc els polítics. Sí, ja ho sé que és una incongruència però jo, a part de polític, sóc una persona del carrer i hi ha coses que no puc entendre. M’explico.

Com pot ser que el senyor Joan Saura, una de les persones que més mana en aquest país gràcies a José Montilla, s’estigui gastant els diners dels catalans per fer un estudi sobre la felicitat i, alhora, ens estigui esgotant la paciència a tots amb els controls variables de la velocitat?

Gràcies al senyor Saura, centenars de conductors es lleven capficats en si aquell dia els caurà una de les multes de l’innovador sistema de control variable de la velocitat a 50, 60, 70 i 80 quilòmetres per hora. Com a mesura revolucionària (?) i si el que volia és que se’n parlés, ha estat un èxit. Però, a qui vol enganyar? No ens vengui la moto de què és una acció per evitar accidents o per reduir la contaminació perquè ni els seus companys de govern se’l creuen. Perquè, per contaminar, els avions, i a aquest, sis plau, ni els toqui...

El que sí ha aconseguit és complicar una mica més la vida als catalans perquè, digui’m, senyor Saura: Quants punts negres de les nostres carreteres coincideixen amb la ubicació dels nous ràdars de velocitat? Jo li diré: gairebé cap, per no dir cap.

Això sí, gastem diners, com si ens en sobressin: Quants calers ha gastat el govern de la Generalitat amb aquestes senyalitzacions absurdes? Sí, absurdes. O no és absurd limitar la velocitat del trànsit, quan les entrades a Barcelona estan col•lapsades i ni tan sols s’hi pot circular a 30 quilòmetres per hora? I al vespre, quan no hi ha problemes de trànsit, perquè no es pot conduir tranquil•lament a 90 o a 100 quilòmetres per hores, sense que un dels seus ràdars ens faci una foto i ens pispin uns quants punts...

Si fem cas als experts, el consum òptim d’un vehicle es produeix a una velocitat d’entre 90 o 100 quilòmetres per hores i no pas anant a 50, 60 o 80, segons a vostè li vingui de gust.

Escolti, senyor Saura, si el que de debò vol és evitar accidents apliquem els limitadors de velocitat (un cop adequades les limitacions amb criteris de coherència segons la realitat de les carreteres i les autopistes), directament als vehicles. A fàbrica. No deixem fabricar bòlits i obliguem després a anar en tartanes.

Ben pensat, és clar, si l’objectiu era recaptar diners (per no dir atracar els conductors), ja ho fa bé, senyor Saura. Això sí, després no vagi a preguntar als catalans si són feliços...

Un altre dia, per la felicitat de tots nosaltres, rumiïs millor les coses abans de posar-se en evidència. Amb una actitud tan cavernícola, més que senyor Saura, deixi’m que li digui (i no se m’ofengui), que està fet un bon dinosaure.

5 de gener del 2009

Carta als reis mags de l’orient 2009.

Davant la incertesa que planteja aquest any 2009, no em puc estar d’escriure la meva carta als Reis Mags d’Orient. Espero que ells sí que m’escoltin. Ho dic perquè als catalans, últimament i sobretot a Madrid, no ens fan massa cas.

Primer de tot, però, reivindico que durant l’any no fem un esforç per no perdre les nostres tradicions. No sé el motiu però sembla que en aquest país ens avergonyim de celebrar el Nadal perquèi tot el que té a veure amb l’esperit nadalenc s’amaga. De Nadal, el que sí tenim i per partida doble, són uns germans que gaudeixen de més poder polític i mediàtic del que als catalans ens convindria. Bromes a banda, puc assegurar-vos que en tot l’edifici del Parlament de Catalunya no he trobat ni un trist pessebre ni un arbre de Nadal ni res de res que representi l’esperit nadalenc. I això, és un senyal inequívoc d’aquesta pèrdua d’espiritualitat que pateix Europa i molt especialment Catalunya. I és que, sembla, que a l’actual tripartit tot el que tingui a veure amb les tradicions religioses li molesti.

El primer regal que demano al Reis de l’Orient és més espiritualitat per a tots i en especial per als catalans. És imprescindible per estar en pau amb nosaltres mateixos i, per tant, amb els nostres familiars, veïns… amb el món. Aquesta espiritualitat ens ha d’impregnar de paciència, de respecte i de llibertat, que no de libertinatge. I ens ha d’ajudar a entendre qui som, d’on venim i a on anem. D’això últim, que prenguin bona nota els senyors del tripartit. Aquest primer regal, pot ajudar molt als joves que, massa sovint, van a la deriva, sense rumb.

En segon lloc, us prego, sabis d’Orient ,que ens porteu salut i feina, dues coses complementàries i bàsiques, que no ens poden faltar per afrontar amb èxit aquest nou any dos mil nou. Per la salut, perquè durant el nou any hi poguem dedicar tots els esforços que calguin per eradicar les epidèmies dels segles XX i XXI. Per la feina, perquè sigui un dret que tothom pugui exercir. Com deia Sant Benet: “Treballa que no estaràs trist".

Si els Mags ens porten aquest tres regals ja ens podem donar per satisfets.
Bon any a tothom!

Benet Maimí