23 de desembre de 2010

Llibre: "Aplicación innovadora de las Tics en el desarrollo de territorios turísticos emergentes"


Em fa il·lusió presentar-vos el llibre que he escrit juntament amb l'Alex Vergés amb el suport del Consell Comarcal del Maresme "Aplicación innovadora de las Tics en el desarrollo de territorios turísticos emergentes"

Minut 12'28" Informatiu 24 hores de Mataró Maresme digital (m1)

http://m1tv.xiptv.cat/video/36173/informatius/dimecres,-22-de-desembre-de-2010?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562

21 de desembre de 2010

Nadal de transició

Som a les portes d’unes festes de Nadal que marcaran un abans i un després en la política nacional de Catalunya. Aquests dies estem assistint a un intens debat que clourà amb la proclamació d’Artur Mas com a nou president de tots els catalans i totes les catalanes. Un president de mà estesa, obert, humil, dialogant, que vol trencar amb els vells partidismes del govern català i que, com ell mateix va dir ahir, obre una transició nacional.

Personalment assisteixo esperançat a aquesta transició, amb la convicció que no serà una etapa fàcil perquè la conjuntura econòmica és molt complicada, però amb la seguretat que, entre tots, treballarem per sortir-nos-en. Al final del túnel, necessàriament, començarem a veure la llum.

Us desitjo un molt bon Nadal, tot agraint de nou el suport dels catalans i catalanes que han permès, amb el seu vot, aquest canvi polític a Catalunya, i un 2011 ple d’oportunitats.

15 de desembre de 2010

29 de novembre de 2010

Gràcies!

Avui és un dia molt especial per a tota la família de CiU, per a l'exèrcit de resistència de la gent de CiU, com dèia ahir el nostre cap de files i proper president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas. I és un dia d'estar molt agraït, de donar les gràcies a totes les persones que ens han fet costat. I també un dia de valorar l'enorme responsabilitat que ara, la gent de CiU, tenim per davant. Tots plegats, del primer a l'últim, ens posem a treballar des d'avui al costat de'n Mas i de'n Duran per fer del proper govern de la Generalitat el govern de tots els catalans i les catalanes. Amb humilitat, amb visió de país.

Deixem enrere una etapa de set anys de tripartit, set anys de partidismes i lluites de poder dins del govern català. El tripartit havia anat preparant des del primer dia el seu propi final, sense ser-ne conscient, perquè qui neix en contra d'algú, s'acaba estavellant. Néixer a les urnes, morir a les urnes. L'ara president en funcions José Montilla ha rebut la patacada més gran de la història democràtica dels socialistes catalans... Però això ja és passat. Ara sí, aquest cop sí, comença el canvi.

Per la vostra confiança, pel vostre suport, gràcies catalans i catalanes.

26 de novembre de 2010

Et convoco al gran repte!

27, 37, 67


27 es el dia de demà i era el meu número a les llistes de les passades eleccions.

37 es la meva posició actual en les llistes i es, al menys, el resultat que hauríem de fer en la província de Barcelona.

67 es el resultat que necessitem perquè en Mas tingui un govern fort i retornar a Catalunya el respecte que es mereix com a país.

Et convido a formar part d'una Catalunya millor

12 de novembre de 2010

12.11.10 Compte enrera

Inici de Campanya

L’acte comarcal d’inici de campanya al Maresme va tenir lloc a Mataró, en el cèntric Celler Castellví, que es va fer petit per acollir tots els simpatitzants i militants que varen voler estar presents en una mitjanit tant important tot compartint uns sopar d’entrepans.



En Benet Maimí, el nostre candidat comarcal al parlament, i en Joan Mora, president de CiU a Mataró, van ser els encarregats de fer l’acte de penjada del primer cartell davant dels mitjans de comunicació.
Benet Maimí, finalment va poder demanar públicament el vot dels ciutadans per CiU, i va encoratjar per que tots treballem els propers dies sense estar pendents de les enquestes. Va destacar que amb CiU al govern, Catalunya tornarà a conduir als ciutadans cap el camí de la prosperitat perduda.



Font: www.udcmaresme.blogspot.com

Va de disbarats

Ara sembla que la limitació de la velocitat a 80 qm/hora va ser una broma, un gest per fer content el Saura. Sí, és clar. En Montilla ja veia que no era gaire encertat.. Però, mentrestant, un bon grapat de catalans han passat per caixa per abonar les multes corresponents. I els peatges tous de l’autopista que al Maresme havien de posar-se en marxa al mes de juliol s’activen en plena campanya! Això, senyor i senyores, és jugar net o és fer trampa fins el darrer moment? Déu nos guard que ho féssim nosaltres!

En aquesta recta final abans de l’inici de la campanya, que oficialment va començar ahir a les dotze de la nit, hem vist com els disbarats s’han multiplicat. Mentre que a un alcalde del PP li demanen la dimissió per dir que la Pajin fa cara de truja i escandalitzar tothom, en Pepiño Blanco deixa anar que en Rajoy té ploma i no passa res de res; al contrari, tothom li riu la gràcia! Ja veieu que la vara de mesurar és diferent en funció de a qui es mesuri.

A tot això, ja ha aterrat a Catalunya el superministre Celestino Corbacho, que no passarà pas a la histèria pels seus èxits; tot el contrari, crec que haurà estat el que més amunt ha fet arribar l’índex d’atur general. Ara ve aquí lluint la seva gran experiència en la gestió del ministeri. Viure per veure.

Però la medalla d’or, com sempre, se l’emporta Esquerra. En boca del seu secretari d’Immigració, Oriol Amorós, que en el programa de Jordi Basté, va dir que no sabria escollir entre Benet XVI i Abdelwahad Houzi que és l’imam de Lleida i està considerat pels serveis d’intel·ligència com una de les persones més radicals del país. Quin beneït! Pobre xicot. Però, res de res, diu això i es queda tan ample. El més trist, però, és la complaença del President de la Generalitat que no obra boca, cosa que tampoc m’estranya gaire.. Així que, ja ho veieu, si no hi ha un canvi d’actituds al Govern i al país, això pot acabar com el rosari de l’aurora.

I avui, 12 de novembre, comença el canvi. Esperem que amb l’ajuda de tots dignifiquem el nostre país i recuperem la il·lusió, guanyem el futur i el canvi sigui una realitat.

29 d’octubre de 2010

Les set plagues de Catalunya

Aquests darrers set anys de tripartit han sigut un autèntic malson en tants aspectes que, per mal que em pesi, no puc deixar de comparar-los amb les plagues mítiques que van assolar l'antic Egipte. Podeu dir-me exagerat, però abans continueu llegint i,si més no, reflexioneu-hi:

1.- El mal finançament que el tripartit ha aconseguit per a Catalunya es tradueix en la primera plaga: l'aigua que es va convertir en sang.

2.- La sequera i les crisis de l'aigua recorden inevitablement a les granotes que van envair Egipte.

3.- L'increment de l'administració, la manca d'austeritat i la mala gestió de les finances públiques és, per a mi, d'una manera clara i inequívoca, la invasió de mosquits i puces.

4.- El 20% de pobresa, el 20% d'atur i el 40% d'atur juvenil podria abocar el nostre país a la pesta que va matar els ramats.

5.- La mala gestió davant dels incendis i les nevades equivaldria a la granissada d'aigua i foc.

6.- La incertesa davant del futur en què està instal·lada Catalunya són els dies de foscor que varen viure els egipcis.

7.- La mort del teixit productiu català és la mort dels primogènits.

Segons aquell relat bíblic, només després dels enormes patiments, el faraó va autoritzar que els israelites abandonessin Egipte. Si bé, he de reconèixer que en el cas d'Egipte van ser deu i no set plagues, confio i desitjo que els catalans evitem tres anys més de desolació. El poble té la paraula...

25 d’octubre de 2010

Dinar-Míting a Premià de Mar

Font: www.udcmaresme.blogspot.com

Aquest dissabte, els militants premiarencs, en el marc de la precampanya per les eleccions al Parlament, van organitzar un dinar-míting amb l’assistència de 1.300persones.

Abans de tastar la fideuada, varen tenir lloc els parlaments dels candidats comarcals, de l’alcalde de Premià de Mar i de l’Artur Mas.

En Benet Maimí, va fer un parlament intens, que va iniciar dirigint-se al nostre candidat a la presidencia de la Generalitat dient-li “El maresme no et decebrem Artur, tornarem a guanyar als 30 de 30 pobles!”. Tot seguit, va prosseguir fent un anàlisi de la situació actual de Catalunya, on va comparar els 7 anys de tripartit amb les 7 plagues d’Egipte: “1.- mal finançament. 2.- sequera crisis de l’agua. 3.- increment de l’administració, manca d’austeritat, mala gestió de les finances públiques. 4.- 20% pobresa, 20% atur 40% atur juvenil. 5.- incendis i nevades. 6.- Catalunya ha de sortir de la foscor que es troba. 7.- ha mort el teixit productiu català.” Va voler parlar de la greu crisi que ens afecta, però per ell, de crisi n’hi han tres: “1.- valors. 2.- país. 3.- econòmica”. En la darrera part del seu parlament, va donar les claus per canviar el rumb negatiu del país: “recuperar la il•lusió, l’alegria, la felicitat, hem perdut l’autoestima. Recuperar valors com esforç, disciplina, sacrifici, treball, sinó no s’aconsegueixen els èxits”, “hem de guanyar el futur. El present no pot estar pitjor, la herència del tripartit es nefasta”, “anem cap el canvi, no només de sigles sinó d’actituds, de projectes i de lideratge que només el pot donar l’Artur Mas”. Va finalitzar encoratjant a tots els militants i simpatitzants fins el darrer dia, tot recordant que “l’única alternativa útil, el vot útil es el de CiU”.

Al seu torn, Artur Mas ha subratllat que “Zapatero ha canviat el seu govern, però aquí qui canviarà el govern serà el poble de Catalunya, per posar un govern que ajudi a construir el país en positiu”. “El canvi no és treure’n uns per a posar-ne uns altres, ha de ser per a que a Catalunya la gent tingui confiança en el futur, hi hagi feina i hi hagi formació, autogovern, llibertat i per a defensar la nostra identitat”, ha continuat, “si hi ha canvi és perquè la gent està confiada en les possibilitats del país, que en té i de molt bones, i per a que la gent sàpiga que es podrà guanyar la vida i formar-se millor".

En l’acte, també hi varen estar presents altres destacats representants d’Unió al Maresme, a part d’en Roger Muntanyola que també es candidat al parlament, ens varen acompanyar en Josep Sánchez Llibre, en Ramon Espadaler i nombrosos regidors i alcaldes comarcals.

8 d’octubre de 2010

Ja ho deia fa dos anys!!






Ja ho deia fa dos anys, i em puc reafirmar fil per randa, de tot el que vaig escriure en el meu blog amb data u de novembre de 2008

Ja fa dos any del segon tripartit i, francament, el preu que estem pagant és molt i molt car. No us descobriré cap secret si us dic que per a mi, malgrat que la llei ho permeti, és i serà mentre duri, un pacte de conveniència pura i dura. Una “entesa” que costa molt de pair per a molts i molts catalans.

Tots sabem que l’època de les majories absolutes ha quedat enrere i penso que l’alternativa a aquests pactes antinatura haurien de ser els governs amb majoria
simple i acords puntuals amb la resta de forces poilítiques, respectant sempre la
llista més votada. També advoco per acords de govern que permetin liderar el país
amb estabilitat, però sense enrocar-nos amb el trist tripartit. No pot ser que una
força minoritària com ICV pugui bloquejar l’acció del govern de Catalunya.

El “nostre” govern està recollint dos anys després el fruït del que ha anat
sembrant. Avui els catalans hem perdut força, il·lusió i ganes. Estem desencisats a
tots els nivells però sobretot políticament. Tot el relatiu a la política està mal
vist; s’ha perdut el respecte a la classe política.

Però això no és el pitjor. La política catalana ha perdut pistonada a nivell
espanyol i també globalment, a Europa i al món. L’empresariat català ja no gaudeix
del prestigi que havia aconseguit gràcies a l’esforç i la responsabilitat que sempre
l’ha caracteritzat. Ha desaparegut el voluntariat i l’altruisme, els valors com
l’esforç, la disciplina, el sacrifici, el respecte, l’educació i el civisme han
claudicat davant dels ideals del tripartit. És a dir, davant del seu fals
progressisme. El terme “progre” ha ridiculitzat tots els valors anteriorment
esmentats. Avui en dia, es premia la mediocritat.
Tot aquest esperpent, ha estat potenciat per una gran part dels mitjans de
comunicació, a mans del poderós tripartit que, subvencions en mà, els ha aconseguit
lligar curt.
Felicitats senyors del tripartit perquè sembla que hagin anestesiat una part de la
societat catalana. Avui costa molt que els catalans reaccionin. Ens anem convertint
poc a poc en una societat acostumada a empassar-s’ho tot. Ho fan els treballadors i
els empresaris, i els sindicats han venut el seu silenci per un plat de llenties. I
sinó, on han estat els sindicats amb tots els “nyaps” del govern central: l’Ave,
rodalies de Renfe... Després de tot allò, com es pot entendre que els socialistes
escombressin a Catalunya...

Des d’aquí, animo a qui pensi com jo a que s’animi a lluitar per trencar aquesta
inèrcia negativa. Recuperem la il·lusió de país, els valors de la societat catalana,
la nostra competitivitat com a poble, les ganes de treballar i de generar llocs de
treball dignes. Només així podrem guanyar el futur i el guanyarem si som clars i
valents. És així de clar i català.

4 d’octubre de 2010

Pensem-hi...

Serveixi aquest apunt com a motiu de reflexió.

Som a casa. Dissabte a la tarda. El fill gran hi porta uns amics a jugar. Fins aquí, bé. De sobte, però, comencen a fer trencadisses i a destrossar el que els hi sembla. Casa meva es converteix en la ciutat sense llei.

Opto per aturar de soca-rel el caos. Els que han vingut de fora i s’han comportat com uns bàrbars, cap a casa. Jo ja m’encarregaré de fer entrar en raó el meu fill, com em pertocar com a pare.

Què faríeu vosaltres?

I si això ho extrapolem a la realitat? Què hem de fer amb els presos immigrants que, per haver delinquit al nostre país, omplen el 60% de la capacitat de les presons catalanes? I amb els que pretenen convertir els nostres pobles o ciutats en la imatge de la desolació?

Pensem-hi.

25 de setembre de 2010

Ryanair i l’aeroport del Prat són incompatibles

Ho tinc tan clar que no sé si ho sabré desglossar i explicar correctament...

Tinc claríssim que Barcelona té només una opció perquè o bé aposta per un gran Hub –centre de connexió d’un aeroport important del que surten i on arriben vols de llarga distància amb avions de gran capacitat- que pugui emmirallar-se amb Madrid o bé tot el teixit econòmic català es quedarà sense cap aeroport de referència. I això vol dir que la capital de Catalunya s’haurà quedat sense aeroport internacional amb tot el que això implica.

Ryanair és una bona opció per dinamitzar els aeroports de Girona, Reus, Lleida o d’altres de segon ordre però el que no es pot fer des de l’administració és potenciar la implantació d‘aquesta companyia low cost al Prat, en detriment de la què oficialment es vol potenciar (o com a mínim, així s’assegura), que no és altra que Spanair, on l’administració catalana hi està apostant amb una clara inversió de diners públics.

Aleshores, a què juguen des del govern de la Generalitat? Per una banda volem enfortir una companyia catalana i diuen que apostem per un aeroport del Prat competitiu en el marc espanyol i europeu i per una altra, afebleixen totes les possibilitats de sobreviure de l’aeroport barceloní. Quina estratègia és aquesta?

La resta d’aeroports catalans, com he dit abans, poden tenir connexions punt a punt, sense enllaços, però Barcelona ha de tenir connexions a nivell internacional. Has de poder anar de Barcelona a qualsevol lloc del món sense canviar d’aeroport ni haver de tocar les maletes fins arribar al lloc de destí. Això que sembla tan senzill no es pot fer des de Barcelona per anar avui ja a moltes destinacions de primer ordre, i l’administració catalana del tripartit mira cap a un altre costat i els nostres amics d’Ibèria, és a dir del govern central de Madrid, ens afusellen les poques rutes que algunes companyies estrangeres s’atreveixen a cobrir, com per exemple Signapur airlines.

Ryanair no vola a cap aeroport principal vola normalment a aeroports secundaris on no hi ha connexions, no té codis compartits com és el cas de Vueling o Spanair, no aporta cap tipus de plus a l’aeroport del Prat sinó tot el contrari... En canvi sí que aporta un plus a Girona, Reus o Lleida.

La pregunta és: què fan el govern tripartit català de la Generalitat i el de l’Ajuntament de Barcelona per protegir el Prat de la degradació que ens portaran companyies com Ryanair i del mal que amb molta mala fe ens està fent Aena?

Si el Prat perd força com a aeroport internacional a ningú se li escapa que la força també la perd Catalunya, i el país no està per fer aquestes aventures. Que algú em digui què fem?

6 de setembre de 2010

En marxa

Aquesta setmana comença sense excuses el nou curs. Després de l’inici tímid de l’activitat durant els darrers dies d’agost i els primers de setembre, ara ja sí que la maquinària es posa en marxa, aquest any amb una novetat i una pecularitat. La novetat és l’inici avançat del curs escolar. La peculiaritat, com tots sabeu, és que serà un inici de curs marcadament electoral. Això, malgrat que a aquestes alçades, la data de les eleccions al Parlament continua sent una incògnita, perquè els que estan al capdavant d’aquest decrèpit govern català pretenen allargar l’agonia al màxim.

Com ja em temia, esgotaran la legislatura al màxim, més enllà d’interessants –des del punt de vista de l’anàlisi polític- anuncis preelectorals. I em refereixo al flamant fitxatge del ministre de l’atur per a la causa de José Montilla. Però bé, més enllà d’aquest gir a la desesperada, em ve al cap un símil futbolístic. És qui perd qui demana pròrroga i, en canvi, qui va endavant, el que vol és que xiulin el final del partit. Que ja està tot dit...

29 de juliol de 2010

Fi de curs, fi de cicle

Som a punt de tancar un fi de curs polític que és molt més que això. Aquests dies, les maratonianes sessions parlamentàries a l’altra banda del parc de la Ciutadella són l’anunci de la fi d’un cicle. A partir de la tardor, començarem una altra etapa que, passi el que passi, serà molt diferent.

Què us he de dir d’aquest final de curs que no hagueu pogut seguir pels mitjans de comunicació? Aquests dies ens hem tancat al Parlament en un exercici legislatiu ben estrany. D’una banda, s’ha aprovat l’abolició de les curses de braus a Catalunya. Us he de confessar que malgrat que la iniciativa legislativa popular ha tirat endavant, ha topat amb la meva abstenció. Aquests dies he rebut tantes trucades, tant a favor com en contra, que no he pogut posicionar-me en cap dels dos sentits. En realitat, a més, penso que les curses de braus a casa nostra van pel camí d’extingir-se totes soles i que donar-hi aquesta empenta mortal no fa sinó esperonar un debat polític que supera de llarg el tema de la defensa dels animals. Crec sincerament que no hauria d’haver arribar fins aquí la qüestió perquè, per damunt de tot, valoro el dret de les persones a decidir què volen fer. Cadascú ja és prou madur com per saber triar... Tot i que el seu sentit de vot ha estat diferent, us convido a visita el bloc de l’amic i company Ramon Espadaler, en aquest link: http://ramonespadaler.blogspot.com/

I de la llei de vegueries, millor ni parlar-ne perquè pretendre que prosperi un tema que no s’ha consensuat és demanar l’impossible i l’absurd.

Després de les vacances d’estiu, obrirem la porta d’una nova convocatòria electoral, una convocatòria decisiva per a tots nosaltres. Aquestes darreres setmanes, a les files de CiU l’activitat ha estat intensa amb la confecció de les llistes electorals. Per qüestions que no vénen al cas, he cedit, com alguns de vosaltres sabreu, alguns llocs en la candidatura de la coalició per Barcelona. Però, per a mi, el més important no és on situen el meu nom. En política, s’ha d’aprendre a cedir. El més important és saber que el nostre projecte i el nostre equip és el millor per afrontar aquest nou cicle polític que s’acosta. Més enllà de les ambicions i les carreres polítiques personals, el que compta és el nostre futur com a país, com a nació. Em quedo amb la convicció de què en aquest escenari futur tots nosaltres hi tindrem coses a dir.

Us desitjo unes molt bones i merescudes vacances! Ens veiem a la tornada!

13 de juliol de 2010

Proposta de resolució sobre la reducció o la supressió del peatge per als habitants del Maresme

Proposta de resolució sobre la reducció o la supressió del peatge per als habitants del Maresme en el cas que es perllongui l'autopista C-32 entre Palafolls i Tordera.

6 de juliol de 2010

Escola d’Estiu d’Unió: elements per a la reflexió

Avui dedicaré el bloc al que ha estat un cap de setmana molt intens, alhora que preocupant ja que l’Escola d’Estiu d’enguany l’hem dedicat a L’Any Europeu de la Pobresa i l’Exclusió Social.

El tema, com podeu veure, dóna molt de si però per no estendre'm excessivament intentaré resumir els aspectes més interessants, amb una dada que va apuntar el Secretari General d’Unió, Josep Maria Pelegrí, en la sessió inaugural: 20-30-40. Ho tradueixo: 20 vol dir l’índex d’exclusió social i l’índex d’atur a Catalunya, 30 representa el fracàs escolar al nostre país i 40, l’atur juvenil. Sens dubte una primera pinzellada que ja ens situa al que ha estat la jornada.

La conferència inaugural a càrrec del director de Càritas de Barcelona va ser una sorpresa molt agradable. Realment es tracta d’un personatge molt interessant que, provinent de l’empresa privada, es dedica a una tasca tan meritòria i exemplar com tirar Càritas endavant i ho fa amb una ment molt clara i sabent què té entre mans. Vaig quedar molt sorprès del que ens va explicar al llarg de quasi una hora i, per compartir-ho amb vosaltres, us transcric la part final de les seves paraules: “La sostenibilitat ha de començar pel factor humà, no només podem parlar de sostenibilitat econòmica i mediambiental.”

Part de les sessions de la tarda també van versar sobre el país de la propera generació; és a dir, la Catalunya del 2020. En aquest sentit, ens van il·lustrar, entre d’altres, Andreu Mas-Collell, tota una autoritat en aquests temes. Vam parlar dels reptes que té el món (energies alternatives, canvi climàtic...), dels reptes d’Europa per al 2020, com ara el 20% de reducció de CO2, el 20% de producció d’energia renovable i el 20% d’increment de l’eficiència d’ús energètic. També vam tractar de la participació en el mercat laboral -caldria aconseguir que del segment de població d’entre 20 i 64 anys, en treballin 3 de cada 4-, de la millora de l’Educació, per tal de reduir els 20 milions de pobres d’Europa, xifra que representa la meitat de la seva població. Respecte Catalunya, Mas-Collell no va ser pessimista però sí ens va recomanar que les nostres empreses tinguin molt clar que s'han d’obrir al món però que el cervell organitzatiu sempre ha d’estar aquí.

Vam reflexionar, d’altra banda, sobre la societat del benestar i com és lògic sobre qui i com es manté econòmicament, i això ens porta a la discussió del sistema de pensions, sobre si han de ser anticipades o no, si l’edat de jubilació s’ha d’ampliar o no als 67... Jo modestament crec que això hauria d’anar en funció del temps que cadascú hagi cotitzat.

Per cloure l’Escola, el nostre president del Comitè de Govern, Josep Antoni Duran i Lleida, va fer una reflexió molt àmplia dels dos temes puntals de la present edició: pobresa i properes generacions. Ho va resumir amb una frase que ho explica molt bé: “S’ha de pensar més en les properes generacions que no pas en les properes eleccions”. Si la meditem a fons veurem que en ella rau el 95% dels problemes que té la nostra societat avui, a causa de direccions polítiques que actuen contradient totalment aquest principi. Pensem-hi.

28 de juny de 2010

Bombetes, volcans, petards i trons de Sant Joan

Com tots els sants tenen vuitada, vull felicitar en primer lloc a tots els Joans i Peres. Que, per cert, a Joan Puigcercós o bé el sant no li deu haver provat massa o bé, com que ser laic sembla que està de moda, ni ho celebra perquè, disculpi senyor Puigcercós, però ha començat la setmana fent gala del més pur estil empastifador que habitualment tenen els socialistes... Es nota i molt que, durant les darreres dues legislatures, ha estat el segon de cuina dels tripartits, juntament amb en Montilla. Alguna cosa li ha quedat i li acaba sortint sempre. I sinó, temps al temps, que si a les properes eleccions pot, tornarà a apostar pel tripartit, perquè ja diuen que no hi ha dos sense tres.

Acabem de girar fill d’un Sant Joan amb menys petards al carrer, o com a mínim aquesta és la meva visió personal. Deu ser que la crisi la toquem i de molt a prop... En pocs dies he vist com en el carrer de casa s’han instal·lat uns okupes i la pobra veïna francesa que ve de tant en tant ha hagut de refer totes les tanques de casa seva i afegir altres mesures de seguretat. Altres han segellat les seves finestres amb reixes... Qui ens ho havia de dir? Els bons tancats a dins amb reixes i els dolents campant per fora amb total impunitat: viure per creure.

Canviant de tema, aquesta setmana he parlat amb en Mohamed Chaib, el diputat del PSC al Parlament de Catalunya, d’origen marroquí i especialitzat en temes d’immigració, de com s’ha de tractar el problema de l’integrisme més radical, i m’ha plagut veure que coincidim plenament. Personalment opino que cal que ens prenem molt seriosament com resoldre la integració dels musulmans abans no sigui massa tard i ens deixem de ximpleries i sobretot de fer cas als partits més extremistes tant de dretes com d’esquerres, que també hi són.

Els catalans som acollidors però volem respectar i que se’ns respecti, preservar els nostres costums i la nostra cultura i fer-la partícip als nouvinguts, al mateix temps que respectem totes les tradicions i cultures de la gent nouvinguda a Catalunya, com crec ja hem demostrat abastament. Ànims doncs i a treballar tots els grups sense buscar rendibilitats polítiques del que de ben segur serà el gran tema del segle XXI. No oblidem que és una qüestió d’Estat i de país.

D’altra banda, em sembla que al final algú posarà seny amb el túnel de l’Ave, i no passarà per sota de la Sagrada Família ni pel subsòl del centre de Barcelona. Si la cosa acaba així serà una bona noticia. S’imposarà la lògica: alta velocitat equival a anar el més ràpid possible, a diferència del metro, i a fer poques parades, i de la Sagrera al centre i al port i a l’aeroport ja es podrà fer o s’hagués pogut fer una llançadora, que no calia que anés a 300 quilòmetres per hora. Barcelona- Madrid és un recorregut que s’ha de fer amb dues hores com a màxim -això sense comparar velocitats amb altres trens d’arreu del món.

Aquesta setmana, a més, estem pendents de nou del Tribunal Constitucional. Per veure si emet o no una sentència sobre l’Estatut... Sigui com sigui, encara que d’una vegada per totes es resolgui, aquest tema farà mal al país perquè, arribarà tard i malament, en un moment en què tot s’utilitza en clau electoral. I tothom sap que amb les urnes a la cantonada no és el millor moment per analitzar temes tan delicats com aquest. Però, per alguna raó ha trigat el que ha trigat....

22 de juny de 2010

CIRC O COMISSIÓ D’INVESTIGACIÓ

És lamentable veure com es malgasten temps i diners en muntar un circ, que a més a més és dolent. Però d’això, els membres del tripartit en saben molt. I el senyor Joan Ferran és un mestre del cinisme aplicat a la política. Pot posar-se a la boca qualsevol gripau, fer veure que s'ho creu i ni tan sols immutar-se. Sort que no tothom actua de la mateixa manera en política...

Qui es pot creure una comissió d’investigació els membres de la qual estan triats només per una de les parts? Ells munten el circ, i decideixin qui hi fa un número -qui pot declarar i qui no-. La tria és molt senzilla: si vostè declara a favor meu, pot venir a declarar; si vostè és sospitós de declarar en contra meu, no ve, ni parlar-ne. Això és democràcia en el més pur estil stalinista! I per si això fora poc només investigarem qui pugui ser sospitós de perjudicar als senyors de CIU, però en cap moment posarem sobra la taula la possibilitat d’investigar alguna altra cosa, sigui el que sigui, que ens pugui perjudicar a alguns membres del tripartit, sobretot als peixos grossos, que es veurien forçats a explicar com s’han engreixat tant...

Un bon tema per investigar també en comissió parlamentaria seria, per què no, el cas Pretòria o millor dit el cas del Baix Llobregat. Però no, aquí el tripartit es tanca en banda i no accepta obrir cap comissió d’investigació. Per què? Potser no haurien trobat cap compareixent amb les condicions que volen, segur que no!!! Dons fora, no ens accepten la comissió, així de fàcil. Com es pot veure: visió igualitària de la justícia, quina barra!!!

Si el Parlament ha de fer de jutge d’aquesta manera, millor que ens dediquem a legislar perquè els jutjats siguin més àgils, que els ciutadans ho agrairan i els hi estalviarem problemes pels retards que pateixen i pels espectacles en el més pur estil feixista o stalinista, que ve a ser el mateix...

16 de juny de 2010

Emprenedors sí, emprenyadors no

Fa ja alguns mesos que sento a parlar per tot arreu del mot “emprenedor”, que és aquell que no vacil·la a posar en execució els seus designis, que no tem d’emprendre les coses, que posa una gran activitat a les seves empreses. Es defineix també en contraposició a un altre mot que s’hi assembla però que vol dir radicalment el contrari: emprenyador, aquell que emprenya, que molesta, que no deixa fer.

Com es pot veure són dues paraules no massa compatibles. És a dir, si volem fomentar l’esperit emprenedor i que els emprenedors es reprodueixen com a bolets arreu del país, el que hem de fer -i qui en té més responsabilitat és l’administració tant local com comarcal, com nacional o com estatal-, és facilitar la feina, posar el camí fàcil perquè aquells -cada cop n’hi ha menys- que vulguin crear una empresa, crear un negoci, no hagin de superar una carrera d’obstacles per obtenir una llicencia d’obertura, per esbrinar què cal fer o que es necessita, per complir unes normatives que cada cop són més difícils de complir...

Crec que el que cal és no parlar tant de com s’ha de motivar als nous emprenedors ni de com els hem de convèncer, sinó d’eliminar barreres, d’agilitzar els tràmits. Però de debò. Mimem els que tenen esperit emprenedor i no el contrari, no mimem els qui no arrisquen, els del sou fix. Si ho fem aconseguirem tot el contrari, que és el que està passant avui al nostre país. Catalunya sempre havia estat un país d’empresaris i no de funcionaris, que arribaven d’arreu de l’Estat Espanyol, i avui és tot el contrari. Per primer cop, els joves catalans prefereixen ser funcionaris enlloc d’empresaris i això es molt greu per al futur econòmic del nostre país.

Conclusió: menys parlar de donar suport als emprenedors i més actuar, tot eliminant les traves que cada dia han de superar per poder crear riquesa. Fem-ho per ells i pel país. I fem-ne mirall dels bons empresaris, no els culpabilitzem de tots els mals que té avui el món, com s’ha convertit en habitual a les sèries de la nostra televisió, tot i que, d’això de nostra, n’haurem de parlar un altre dia...

Per cert aprofito la avinentesa per recomanar el màster d’emprenedoria que es farà a l’Escola Universitària del Maresme, en breu .

1 de juny de 2010

Els arguments de Duran

Duran i Lleida ho va explicar molt bé en el darrer Consell Nacional de Unió Democràtica de Catalunya. El que la federació nacionalista ha fet, un cop més, en la votació de les mesures d’austeritat fixades pel govern Zapatero és un exercici de responsabilitat amb l’Estat Espanyol. I això, malgrat les maniobres del PSC, que a Catalunya està impulsant la creació de comissions polítiques d’investigació del cas Palau amb l’únic objectiu de desestabilitzar-nos, conscients que les enquestes no els hi són favorables...

Espanya, a hores d’ara, és una economia vigilada per Brussel·les, però sense aquest pla de mesures, hagués passat a ser immediatament una economia intervinguda; com Grècia, ni més ni menys. I que ningú no s’equivoqui. Si això arriba a passar, les retallades dels sous dels funcionaris i de les pensions no seran del 5%, seran molt superiors, del 15 i del 20%. Això s’ha de saber explicar perquè sinó estem perduts... I tot plegat no treu que serem els primers a defensar que les pensions més baixes han d’incrementar-se l’any que ve segons l’IPC!

Una altra conseqüència directa d’un vot contrari al pla de mesures d’austeritat hagués estat la fi imminent del govern Zapatero i la convocatòria d’eleccions generals per a la tardor. I, sincerament, serà molt gratificant estalviar-nos mig any de campanya electoral amb la que està caient i el que ara toca és aplicar les mesures oportunes per solucionar la situació econòmica . Per la salut de tots plegats.

21 de maig de 2010

En clau arenyenca, és bo, però també pot ser dolent

Que la mateixa empresa gestioni l’aparcament del Xifré i el de la zona blava en superfície, pot ser bo o dolent. El que el govern municipal ha de cercar és la fórmula en què hi guanyi tothom: el poble, per descomptat, i l’empresa per poder sobreviure.

Allargar la concessió sí, sempre i quan es donin una sèrie de requisits:

1.- Abaratir el preu de menys d’una hora en superfície per afavorir la rotació, i abaratir el preu de més d’una hora en el Xifré per promocionar el que ha de ser l’aparcament del centre comercial lògicament ajudat pel de la platja i amb promocions per part del comerç local. També cal una bona senyalització per poder-hi arribar tant des del nord com des del sud.

2.- Garantir que hi hagi una persona física com a mínim 16 hores tots el dies de la setmana. En cas contrari, la imatge és la d’un aparcament que no dóna ni seguretat ni confiança.

3.- Servei de grua i espai per al parc municipal de cotxes retinguts per la Policia Local.

4.- L’Ajuntament es reserva el dret a modificar, al llarg dels 40 anys de concessió, i a posar o treure les places de zona blava, sense cap compensació per part del consistori a l’empresa (per exemple, en cas de celebracions populars: Sant Joan, festes majors, fires.., o per actuacions de millora urbanística a la via pública).

En cas contrari, l’Ajuntament hauria d’assumir-ne la gestió i opino que tampoc passaria res.

10 de maig de 2010

Jo ja sóc a l’era 5.0

Aquesta setmana he entrat a l’era 5.0. Permeteu-me la nova denominació de fer 50 anys que he utilitzat. Crec que va més d’acord amb els temps actuals: som a l’era de les noves tecnologies, malgrat que la resta de mortals us entesteu a quedar-vos ancorats en el 2.0...

Al matí del meu 50è aniversari, en llevar-me, vaig pensar que em trobava just a l’equador de la meva vida, però aleshores algú em va respondre que no viuré pas fins el 100 anys. I té raó. Si fem cas a les estadístiques la meitat de la vida ens arriba més o menys en complir els 40 anys i no pas els 50. Què hi farem?

Fer anys sempre és motiu de reflexió. Un moment excel·lent per retrobar-te amb records entranyables de familiars i amics, de moments inoblidables que ens deixen els que ja no hi són... i més encara a qui com jo ja es va haver d’acomiadar dels pares. La infantesa i la joventut et retornen a la ment, com si fos una pel·lícula a gran velocitat. S’hi barregen records d’altres aniversaris celebrats en altres llocs i moments ben diferents, i més com és el meu cas que he treballat en molts racons del món i amb companys de feina diferents en cada moment. Alguns dels meus aniversaris els he viscut molt lluny de casa i dels meus, i això també forma part d’experiències inoblidables de la vida .

Aquest 5.0 m’ha tocat celebrar-lo enmig d’una intensa jornada política. Va ser dijous 6 de maig. Al matí, amb la Comissió al Parlament, i a la tarda amb l’assemblea de la nostra intercomarcal de Barcelona, a l’hotel campus de Bellaterra, envoltat d’amics i companys d’arreu de la província i sobretot amb l’escalf de la meva gent de la comarca. Sense voler-ho jo, es va fer públic l’aniversari, cosa que em va incomodar per allò de la vergonya, però va ser molt entranyable.

Posats a demanar regals d’aniversari, espero que el panorama polític canviï ben aviat. Comencem una etapa ben intensa. Primer caldrà conèixer la data de les eleccions i després, esperar el resultat. Jo, és clar, vull el millor per al meu país i per això estic on estic i dono suport a qui el dono. I espero i desitjo que els propers 50 anys el meu entorn, el meu poble i el meu país visquin molt millor que ara.

Sempre m’ha fet respecte allò que la Bíblia explica de 7 anys de vaques flaques i 7 anys de vaques grasses. Recordo la generació dels meus pares: temps de guerra i postguerra. I penso que els de la meva generació no hem hagut de viure aquesta foscor i per això el meu desig d’aniversari és que mai ens toqui viure-la. Perquè això no passi hem de fer l’esforç, tots plegats, de reconduir el que no va bé; que no és poc.

Aprofito la ocasió per donar les gràcies a tots els que m’heu felicitat via 2.0 i no he sabut respondre malgrat ho he intentat. Gràcies a tots. Compto amb vosaltres per afrontar amb bon humor aquesta nova etapa 5.0 que la vida em porta i que, ben segur, començarà amb molt bon peu aquesta tardor.

3 de maig de 2010

Una setmana de contrastos

Hem començat la setmana amb una altra resposta decebedora del Tribunal Constitucional, qüestionada pràcticament per tothom. Prova d’això és la resolució del Parlament de Catalunya, que ha aprovat per majoria –no per unanimitat- una proposta on bàsicament es reitera la convicció de què l’Estatut aprovat pel Parlament i referendat pel poble català ara ja farà quatre anys, és plenament constitucional, i en què s’insta al Tribunal Constitucional perquè, després de cinc intens fallits de dictar sentència, faci la feina o bé es declari incompetent. Però vaja, us he de confessar que sóc molt escèptic amb el tema... Crec que de moment quedarà tot tal com està.

Una altra de calenta i de freda ens la va donar el Barça. El partit de dimecres contra l’Inter de Milà va ser d’infart. Llàstima que només van jugar bé els darrers minuts i, com tots sabeu, no serem a la final de la Champions al Bernabéu. Però dissabte ens van compensar amb una bona primera part que va fer que guanyéssim al Vilarreal. I seguim vius i amb cada cop més possibilitats per guanyar la lliga.

I per acabar una reflexió que cada cop estarà més present en aquesta campanya, i que els darrers dies ha estat noticia per la moció del PP sobre l’ús del padró per denunciar els immigrants il·legals, que el passat dimarts 27 d'abril es va aprovar a Llavaneres. Tinc la sensació que hi ha dos partits que estan a les antípodes l’un de l’altre, que són el PP i Iniciativa per Catalunya, i que utilitzen el tema amb finalitats electorals i demagògia a dojo. La qüestió és prou important i cal tractar-la amb molta cura, rigor i serietat, pensant en els drets i deures de les persones, i alhora donant respostes per tal que la ciutadania pugui entendre, assimilar i compartir qualsevol actuació que es tiri endavant.

En cas contrari, veurem com els partits més radicals s’emportaran els vots de molts ciutadans que no veuen cap resposta a la problemàtica que s’ha anat generant per part dels partits més convencionals. Cal un pacte per a la immigració, que no vol dir silenci sinó trobar solucions per als d’aquí i per als nouvinguts. És un tema bàsicament de drets i deures, que ha de respondre sobre què es té capacitat d’assumir i què no.

Segons les enquestes del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió) de febrer de 2010, per als catalans la immigració és el segon problema més important després de l’atur. En els darrers anys, han arribat a Catalunya prop d’un milió de persones estrangeres, i és per això que no entenc que alguns partits de govern demanin no parlar-ne en període preelectoral, ignorant que el fet migratori està en totes les converses d’arreu del país i per tant és responsabilitat dels polítics parlar-ne i trobar-hi solucions. Això sí, fent-ne un debat serè i responsable. De no fer-ho nosaltres, ho faran d’altres des del populisme fàcil o la xenofòbia.

29 d’abril de 2010

Turisme, tennis i pèsols de Llavaneres

Us asseguro que no m'he fos. Sí, ja sé que el meu fort no és la periodicitat. El fet d'estar tot el dia amunt i avall, trepitjant territori, ara que -no ens enganyem- ja estem en plena preparació de la campanya electoral, no em dóna gaire possibilitats de posar-me a escriure. Però aquí estic, i de temes per compartir amb vosaltres no me'n falten, això segur...

Dies enrere, vaig visitar el Saló Internacional de Turisme. Per a mi, com a professional del sector, la cita cada any és obligada. El 2009 va ser un any difícil i, amb vista al 2011, malgrat la il·lusió per la remuntada, la crisi continuarà estant present. Les previsions indiquen que tant els viatges cars com els viatges barats se'n sortiran, però el sector que ofereix propostes a preus mitjos, continuarà menjant pols...

També he tingut l'honor de barrejar-me en l'ambient del Reial Club Tennis Barcelona amb motiu del Torneig Godó. Va ser un autèntic luxe perquè gràcies a la invitació d'un col·lega d'una consultoria turística vaig poder acompanyar una delegació de la ciutat xinesa de Hanghzou; ciutat que en la meva etapa com a guia vaig tenir el plaer de visitar i de la qual guardo molt bon record: té un llac magnífic! Gaudir del millor tennis del món al costat de casa no té preu.

Va ser un dia molt especial que recordaré també perquè va coincidir amb la pèrdua de Samaranch, tot un referent en el món de l'esport i que, a la nit, vaig tancar amb un magnífic sopar a Llavaneres. Celebràvem l'obertura de l'11a Festa del Pèsol i vaig assistir al sopar de gala ofert pel restaurant Vil·la Minerva. Ens van servir una infinitat de plats cuinats amb pèsols de Llavaneres, tots diferents, tots originals. El contrapunt va ser, però, constatar a l'arribada a Llavaneres que l'antiga estació de tren ja no hi és. Aquella imatge romàntica que m'aboca als meus anys d'estudiant ha desaparegut... L'Estat l'ha enderrocat per fer-ne una de nova, més moderna. I penso que sovint la modernitat ens juga males passades.

29 de març de 2010

El Parlament exprés del tripartit s’estimbarà

El govern de la Generalitat, que és més aviat fluix i que està poc preparat, tracta aquests dies d'accelerar la velocitat de creuer que ha lluït des del principi de la legislatura, però a aquest pas acabarà estimbant el país.

I no parlo de la llei de consultes que el tripartit ha aprovat i que ERC ven com la gran revelació de la no dependència de Madrid, però que és tot el contrari: s’ha rebutjat la possibilitat de fer consultes sense demanar autorització al govern central. Us ho asseguro, tot i que treguin pit dient el contrari. És llastimós però tot s'hi val per no perdre vots, encara que sigui l'engany pur i dur.

Em refereixo a la llei de vegueries, que no és res més que un mal canvi de cromos o millor dit l'engany de l’estampeta. ERC dóna suport a la llei de l’àrea metropolitana que sí vol i utilitzarà el PSC-PSOE, i a canvi el PSC dóna suport a la llei de vegueries, que no es tramitarà i que si es tramita no tindrà cap conseqüència.

La llei de vegueries no és un tema menor, estem parlant de divisió territorial; cal consens del territori, i ara no hi és. Manca solidesa política del projecte, definir com es fa el finançament i la supressió de càrrecs. Manca consens polític amb una llei que afecta la distribució territorial, i en la qual no s'hi ha deixat participar l'oposició. S’ho han fet tot entre els tres partits del govern, com si als altres no ens afectés. Tampoc s’han buscat les complicitats amb el govern central per pactar l’acord de modificació de les quatre lleis estatals que cal modificar.

Fins i tot en un informe del Departament d’Interior de la Generalitat (àrea governada per Iniciativa per Catalunya), es diu el següent: “Al final de la legislatura no és el moment...” i “La llei no està prou madura jurídicament...”; afirmacions que ens donen la raó. I per no parlar de les compareixences... Com és possible que hi hagi més compareixents per la iniciativa legislativa popular sobre els toros o per a qualsevol altre llei, que no pas per aquesta que afecta de manera clau al territori?

I el que és més important: no es pot inflar més l’administració. La gent ni ho entén ni ho entendrà, ni millorarà en res la percepció que té dels serveis que rep. El ciutadà el que vol és que li simplifiquin els tràmits no que els hi compliquin, i el país ja n’està tip de que cada cop hi hagi més funcionaris fixes i blindats i menys gent treballant i produint.

El que toca és incrementar la productivitat i millorar el servei de l’administració, no inflar per inflar. Algun dia hauríem de parlar de com millorar la llei de la funció pública i que qui no funcioni no continuï essent funcionari, que la vida al carrer és molt dura.

4 de març de 2010

I conte contat ja és explicat

Vet aquí una vegada, fa molts i molts anys, hi havia un poble que no sabia què seria quan es fes gran. Alguns dels seus habitants, fent bandera dels seus orígens i de les seva cultura i la seva llengua, volien trencar amb el regne llunyà que els manava i organitzaven consultes populars per aconseguir la independència.

Però vet aquí que aquest era un poble cruïlla de cultures, un lloc de pas entre dos grans regnes que, per circumstàncies de la història, dia rere dia, rebia més població estrangera, arribada de terres molt i molt llunyanes, que res sabia ni de la seva llengua ni dels seus costums, i que, en canvi, tenien molt i molt arrelada la seva pròpia religió i manera de viure i no volien pas canviar-la.

En aquest atzucac es trobava aquell poble, que volia integrar uns nouvinguts poc interessats a convertir-se, i que veia com la població autòctona cada vegada es reduïa més... Tal era la situació que els més vells del poble auguraven que calia posar remei per no ser literalment envaïts...

Si això fos una rondalla i hagués passat fa molts i molts anys, ara us podria explicar com va acabar i probablement us explicaria que la història acaba bé. Fins i tot, podríem prendre nota de la lliçó que ens ofereix el conte. Però, malauradament, ni és una llegenda ni és inventada. La situació és ben real i actual. Ara ens toca a tots nosaltres posar-hi remei.

25 de febrer de 2010

UN FINAL DE FEBRER CALENT MALGRAT EL FRED.

Al febrer és normal que faci fred , el que no és tan normal és que la situació cada cop és més calenta a tots els nivells i la ciutadania em fa l’efecte que cada cop més trista, pot ser per això el Conseller Saura , va encarregar un estudi de la felicitat ??

Aquest cap de setmana a Arenys de Mar , hi ha hagut un increment important de la delinqüència a tots els nivells; des de punxades de rodes fins a robatoris amb ganivetada inclosa, espero que el Govern Municipal prengui les mesures que calguin per tal que la situació no es torni a repetir.

Per altra banda el passat dimecres 24 de febrer en el Parlament de Catalunya va tenir lloc un ple extraordinari per debatre la situació que estem patint de crisi econòmica, amb un resultat molt pobre, com sempre un Artur Mas que dominava els temes i el País i un José Montilla que, la primera part seguint el guió escrit, ha quedat demostrat que no hi ha lideratge ni projecte de país, però en el seu torn de rèplica va donar una imatge llastimosa del que ha de ser un President de la Generalitat , portant escrita i a trossos la seva intervenció de rèplica, perdent-se en les seves argumentacions i donant una imatge lamentable del que hauria de ser el primer nivell de la política Catalana.

A l’hora de la veritat Josep Maria Pelegrí va posar sobre la taula una sèrie de mesures perquè el Govern tripartit les valorés i si realment volien solucionar alguna cosa les aprovessin, temes com la no pujada del IVA, que afectarà a totes les economies l’hauran de pagar rics i pobres , aigua, llum, gas i consum des de aliments fins al que sigui, ho paga tothom.

I el que és més greu, un sector clau com és el turístic veurà com perd competitivitat en relació a altres destinacions incrementant els preus via IVA, i a ningú se li escapa la importància que té el turisme a la nostra economia i també que avui dia és un sector que encara sobreviu la greu situació econòmica actual, però amb ajuts com aquestos ho tindrà cada cop més difícil. I ara que parlem de turisme només recordar que aquesta setmana el ministre Sebastián , reconeixia la importància i l’èxit del projecte Turismo Senior , a la resta de Comunitats Autònomes de l’Estat Espanyol i que el nostre conseller Huguet va rebutjar i menysvalorar. I encara avui no admet que ajudaria al nostre sector turístic.

Un altre tema era el de reduir la morositat de les Administracions que puguin pagar a 30 dies, cosa que ajudaria a col•lectius de risc d’exclusió social, jubilats, empresaris i administracions com ara els Ajuntaments sinó que els hi preguntin, però no varem aconseguir el reconeixement del Govern tripartit cosa que era d’esperar.

La gran conclusió va ser la invitació del President Montilla a sumar-nos a l’Acord Estratègic, tot i que esperàvem alguna cosa més per part del Govern . Josep Maria Pelegrí va recordar que el dia 30 de setembre de l’any 2004, CIU va defensar una proposta de resolució en el debat de política general, que va ser rebutjada pel tripartit, en la qual s’especificava que atesa la importància que podria tenir pel futur de Catalunya l’Acord Estratègic, s’incorporés el cap de l’oposició i la totalitat de les forces polítiques representades en el Parlament en els treballs de l’esmentat Acord.

LA FRASE HO RESUMEIX TOT “ AVUI ACCEPTEM SUMAR-NOS A L’ACORD ESTRATÈGIC DEL QUAL VOSTÈS ENS VAN EXCLOURE L’ANY 2004”.

14 de febrer de 2010

Temes claus per al desenvolupament econòmic d’Arenys (II)

Continuem parlant d’economia arenyenca, si us sembla, perquè a banda del mercat municipal hi ha un altre que també em preocupa molt. Es tracta del polèmic projecte de la tercera platja. Què ha de fer el govern d’Arenys amb el projecte de passeig marítim Arenys–Canet? Molt senzill: actuar amb sentit comú. Què vol dir això? Actuar amb coherència, tenint en compte el que volen i volem els arenyencs. La resposta és molt evident al carrer. Amb tot, jo animo, si és que no en tenen prou, al govern d’Arenys a que la famosa regidoria de Participació Ciutadana s’atreveix a fer una consulta popular respecte al tema en qüestió: què fem amb els aparcaments i amb l’accés rodat a la platja?

A CiU volem el passeig marítim, però sempre i quan permeti que hi hagi accés rodat i que es respecti un espai sostenible -faltaria més!- per aparcar-hi. És una platja immensament gran i espaiosa i hi cap tothom. Si es fa al contrari, no hi arribarà ni la gent d’Arenys ni la gent que ve de fora, que ens visita perquè se sent atreta per les nostres magnífiques platges. Si fóssim intel•ligents el que hauríem de fer és atreure’ls cap al nucli urbà i utilitzar la platja com un element de dinamització econòmica per a la nostra vila que tanta falta li fa en aquests moments! No hem d’oblidar que malgrat tot seguim tenint vocació turística o al menys l’hauríem de tenir.

Creiem que la tercera platja ha d’estar endreçada però també que ha de ser un espai útil i accessible per a tots, i per això hem demanat al govern municipal que ensenyi i demostri a la ciutadania que hi ha un projecte paral•lel encara que sigui amb paper de calca. Que s’expliqui que és possible arribar-hi amb vehicle i també encabir-hi aparcament per estacionar-hi un nombre important de vehicles. Ara, mal col•locats, en els moments punta de l’estiu, hi caben un miler de cotxes. Que passaria si l’estiu del 2010, realment es fes realitat el projecte que vol portar el govern municipal tal com està ara? Que seria una bogeria. L’accés del Portinyol es col•lapsaria amb vehicles d’Arenys i de fora que trobarien barrat el pas. Que haurà de fer la policia: tancar l’accés al port per evitar el caos? En definitiva, el que volen fer és el contrari del que toca: treure la gent del port, perjudicar la restauració del port i a les guinguetes de la platja, i no pas atreure la gent de fora, oferir instal•lacions i facilitar-los l’accés al poble, a la platja i estirar-los perquè es quedin a la vila i ens ajudin a crear riquesa i negoci. Cal entendre el recorregut de manera global: la platja, el port i finalment l’eix comercial de la Riera, la urbanització de la qual mereixerà que en parlem més endavant .

Resumint: el desenvolupament econòmic d’Arenys té una clau i és la següent: Platja, Port i Riera, sense menysprear la zona industrial, i aquests són els eixos que hem de potenciar si realment volem posar el nostre poble en el mapa... Us sona aquest eslògan?

8 de febrer de 2010

Comissió de Política Territorial. 03/02/2010 - sessió ordinària

Comissió de Política Territorial. 03/02/2010 - sessió ordinària
Proposta de resolució sobre la inclusió de Premià de Mar com a municipi prioritari en el Pla de regeneració de platges del Baix Maresme i en la realització d'obres d'emergència per a pal·liar els efectes dels temporals.
Presentació: Benet Maimí i Pou
Grup Parlamentari de Convergència i Unió



Posició del grup.Intervinent: H. Sr. Salvador Milà i Solsona
Grup Parlamentari d'Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

3 de febrer de 2010

Temes clau per al desenvolupament econòmic d’Arenys (I)

El primer, per triar-ne un, podria ser la reforma del Mercat Municipal. Ja fa massa temps que se’n parla i es genera força expectativa, però no acaba de fer-se realitat. Des que tinc memòria política, sento a dir que el mercat s’ha de reformar, i és cert que s’ha de fer i quan més és trigui, pitjor, ja que la situació del teixit productiu intern estarà més deteriorat.

Vull recordar que l’actual tripartit, en el seu famós PAM (Pla d’Actuació Municipal), a deia que a finals del 2009 la reforma seria una realitat i que el nou mercat es podria inaugurar. Els fets avalen que això no ha estat així i a hores d’ara, encara, el més calent és a l’aigüera. És a dir, està tal com ho va deixar l’anterior govern liderat per CIU, ara farà 3 anys. O millor dit, pitjor, ja que, segons les darreres consultes als responsables de les parades, cada cop són menys favorables a la rehabilitació que no pas ho eren abans, i en part és lògic. En primer lloc, el desencís de tants anys marejant la perdiu i per altra banda, la situació econòmica d’avui no és la de tres anys enrere i evidentment ho complica més el fet de trobar inversors per participar-hi oferint el complement comercial que li cal.

Nosaltres, com a grup de CIU, ho hem dit i així ho varem fer constar en acta en el darrer ple de pressupostos i ho mantenim. Donarem suport perquè es faci la rehabilitació del Mercat perquè entenem que és el motor i revulsiu que li cal a la nostra estimada Riera. Malauradament, si no s’hi fa res caurà en decadència i quan més triguem a reaccionar més difícil serà la recuperació.

Ara bé, el que sí hem manifestar al regidor responsable és que no compartim que venguin fum -cosa a la qual, per altra banda, ja ens hi tenen acostumats-, en relació a la revista municipal ATR del mes de novembre. Un cop més, es fa allò que no s’ha de fer mai en política que és enganyar i dir que la reforma ja està a punt, quan el que està a punt és tornar a començar a fer projectes que només serveixen per marejar la perdiu. Fa tres anys ja hi havia un avantprojecte i, si realment hi hagués hagut voluntat i capacitat de lideratge, a hores d’ara potser sí que estaríem a punt d’inaugurar o fins i tot ja hauríem estrenat el nou mercat...

Però malgrat, tot nosaltres donarem suport al regidor perquè el projecte arribi a bon port, perquè entenem que és un equipament clau per al futur del nostre teixit comercial urbà i perquè a la nostra Riera li calen tots els ajuts possibles per no morir comercialment. No goso ni imaginar un centre urbà com la nostra Riera sense comerç; tindríem un poble sense ànima, sense vida. Fa temps la Generalitat, en un eslògan que opino que era molt fidel a la realitat, deia: “El comerç és vida” Lluitem, doncs, perquè sigui així.

En continuarem parlant.

22 de gener de 2010

Una setmana en què el protagonista ha estat el Turisme

Aquesta setmana ha tingut per a mi un marcat contingut turístic, i sempre és bo retornar als orígens.

Dimarts passat, matí i tarda, a la seu del Palau de Congressos de Madrid i organitzat per Exceltur, va tenir lloc el 5è Fòrum o de lideratge Turístic, amb quatre sessions que bàsicament versaven sobre com afrontar la crisis dins del sector turístic i sobre quins reptes i perspectives de recuperació es preveuen de cara a aquest any i a l’any vinent.

La veritat és que fórmules màgiques no n’hi ha, i el que va quedar clar és que el sector està tocat i que la valoració de la darrera temporada no ha estat positiva. També és cert que el format de pannells no permet aprofundir massa a fons en els temes, però si que et dóna quatre pinzellades i matisos que t’ajuden a reflexionar-hi. Durant tot el dia, van passar-hi al voltant de quaranta ponents dels quals només n’hi havia un de català; concretament, el representat d’una entitat financera catalana. Tenint en compte que Catalunya és el mercat receptor més important de l’Estat Espanyol, la meva pregunta és: perquè no hi som els catalans en aquests fòrums?

L’endemà dimecres s’inaugurava Fitur 2010: 30 anys de Fira Internacional de Turisme, que va començar, per instàncies del Rei, amb un minut de silenci en record de les víctimes d’Haití. I això és el bo: que té el turisme no entén de colors; som una gran família sense barreres polítiques ni de color de la pell.

Com anava dient, 30 anys de fira -encara recordo els inicis quan jo hi anava com a alumne de l’Escola de Turisme de Santa Maria- quan es feia a la Casa de Campo... Més tard, ja vaig anar-hi com a professor de l’Escola de Turisme de Barcelona (ETB), i així successivament hi he anat anant-hi quasi cada any, com a guia turístic internacional, com a consultor turístic, com a responsable de Plans de dinamització, i ara com a responsable polític... És una fira que ha evolucionat molt i molt bé fins al punt de convertir-se en la fira més important de Madrid. I vés per on, va ser un català, l’honorable Francesc Sanuy, qui la va impulsar.

Però aquest any es notava el pessimisme tant en els participants com en el públic. La situació de crisi econòmica va quallant dins el sector i com és lògic els efectes s’aniran notant a poc a poc. Per altra banda, cal felicitar als responsables de l’estand de Turisme de Catalunya que ha millorat notablement en relació als darrers formats d’anys enrere, però ara el que cal és que el govern de la Generalitat tingui clar que el turisme és un sector clau i estratègic per el nostre país i hi faci una aposta econòmica i pressupostària potent, perquè no perdem pistonada i puguem continuar essent un país capdavanter en matèria turística.

D’aquesta fira, cal destacar les cèlebres declaracions del conseller Huguet, que diu el que pensa, però que no fa el que pensa. I, malauradament, per al nostre país aquesta ha estat la tònica habitual del govern tripartit. I així ens va. Veurem ara com justifica les seves paraules; com sempre segur que la contradicció pròpia serà venuda com abanderament de la pluralitat i de la llibertat.

Per acabar un record a un bon amic i millor persona que ens va deixar pocs dies abans d’acabar l’any i aquest any a Fitur l’hem trobat a faltar molts; perquè el bon amic Medhat era d’aquelles persones que mai estaven a primera línea, però que des del silenci i la feina, va fer més pel Turisme, en aquest cas el d’Egipte, que no pas d’altres amb molt més soroll. Descansa en pau amic Medhat. La teva bonhomia estarà sempre en el meu record.

15 de gener de 2010

En que s’assemblen José Luís Rodriguez Zapatero i Gerardo Díaz Ferran?

Crec que la similitud és força evident. A ningú se li escapa que l’actual president (al menys fins el dia en què escric aquest apunt) de la CEOE no és el millor exemple per al teixit empresarial.

Perquè com es menja que el president dels empresaris sigui un dels empresaris que més ha fracassat en els darrers temps i una persona que no sap tractar la gent.

Com es poden culpar als clients de la teva companyia aèria de què hi viatgin i insultar-los dient que ja es podia veure que Air Comet faria fallida com a excusa per a no tornar-los els diners? No he vist una reacció menys respectuosa i professional en molt de temps... És simplement surrealista. Un element així no mereix ocupar cap lloc públic de responsabilitat!

L’altre cas és el del president del govern Espanyol: té els pitjors registres en quant a dades econòmiques; l’índex d’atur més alt no només d’Europa sinó de la resta de països civilitzats; la gestió econòmica més nefasta de tota la CEE; ha liquidat les reserves i ha negat i mentit en tot moment sobre la situació real de l’economia per pur interès partidista i personal; en cap moment ha demostrat tenir visió d’estadista i mentalitat d’home d’estat...

Amb tot aquest currículum , és l’actual president de torn de la Unió Europea, tot un despropòsit i una bona patata calenta per a la resta de països europeus, jo encara no entenc com ho han pogut acceptar.

I llastimós el despilfarro que es va fer el passat cap de setmana per celebrar-ho a Madrid, amb la situació econòmica que vivim. Crec, honestament, que el que s’havia de demostrar era la capacitat d’austeritat i l’eficàcia a l’hora de resoldre els problemes, però molt em temo que si no ho ha fet a l’Estat espanyol menys ho farà a la Comunitat Econòmica Europea.

Demano perdó als europeus per la part que em toca, encara que no hi tinc res a veure i jo no ho hagués ni proposat. Si més no, abans l’hagués enviat a fer un bon màster d’Economia i Gestió Pública

10 de gener de 2010

El 2010, ja és aquí , com serà ?

De moment ja ha començat el nou i controvertit any, ja que hi ha diverses opinions de com evolucionarà.

Hi ha qui pensa que serà el més dur de la crisis , i d’altres que diuen que en començarem a sortir , de moment el que hi ha és molt de nerviosisme, el mateix Montilla en el discurs de final d’any, que entenc hauria de haver estat correcte i sobretot institucional , va utilitzar un estil més de míting i de campanya que no pas de president d’un país, perquè serà?

Tot fa pensar que hi ha molts nervis i més quan sembla que Montilla esta disposat a convertir-se en un nou màrtir del catalanisme, quines coses hem de veure oi?
Ho fa davant dels seus col•legues del PSOE, plantant cara fins hi tot el depredador i Tiranosaure Guerra, que vol seguir l’exemple del Fraga .( la immortalitat política).

Hi ha dues coses que he constatat aquest dies els presentadors del 3/24, van com uniformats amb els colors oficials del PSC vermell i negra , serà casualitat ?

L’altre és veure al Puigcercós, en el més pur estil dels predicadors nord-americans, intentant convèncer a la seva parròquia que ells són els autèntics independentistes.

A ningú se li escapa que Joan Puigcercós i José Montilla , sempre han estat els dos arquitectes dels dos tripartits i si sumen ho seran del tercer.

Ara una cosa si tinc clar que aquest any 2010, veurem molts canvis i transformisme a dojo.

Bon any a tothom.