911

Vull començar aquest nou post, ara que encetem el tram final de les eleccions municipals, donant les gràcies a tots aquells militants i simpatitzants que han volgut, a traves de CiU, participar en les 911 llistes que la nostra federació presenta arreu del territori.

L’esforç individual d’aquestes persones, prop d’onze mil, esdevé col·lectiu i mostra amb claredat la bona salut del projecte comú de CiU i la ferma voluntat de cadascun d’ells de seguir transformant el país, dia rere dia, poble a poble, comarca a comarca.

Aquests 11.000 candidats/es són molt conscients de la situació que viu Catalunya en l’actualitat. És per això que la seva, la nostra, principal preocupació i obligació serà la de generar ocupació, incentivar als emprenedors, al comerç de proximitat i als petits empresaris i vetllar que l’administració sigui àgil, dinàmica i no dificulti la seva activitat comercial.

Aquests 11.000 candidats/es tenen molt clar que s’han de generar oportunitats reals a la gent, fomentant l’educació, la formació i la cultura de l'esforç.

La gent de CiU i el suport majoritari de la ciutadania ja va fer possible un canvi al Govern a la Generalitat, ara cal, que els Ajuntaments, l’administració més propera al ciutadà , es sumin a aquest canvi en positiu i deixem de patir molts ajuntaments governats per partits que viuen allunyats de la realitat. Necessitem més Alcaldes/ses i Regidors/es que pensin i actuïn en funció de les necessitats reals de les persones. Calen, ara més que mai, Governs municipals, amb una gestió transparent, curosa amb els diners públics, responsable, activa i a la vegada reactiva, permeable a les preocupacions dels ciutadans.

Les candidatures de CiU aporten experiència i pluralitat, per tant, confiança. I confiança és el que necessita el nostre país, confiança i empenta per situar-lo on mereix estar.

Gràcies a totes i tots.

Els ciutadans tenim dret a viatjar dignament

La globalització i l’obertura de fronteres esta conduint cada cop mes a que els ciutadans es plantegin l’ús de l’avió com a mitjà de transport freqüent. Les companyies s’esforcen en proposar sorprenents ofertes de vols “low cost” que posen a l’abast de quasi qualsevol butxaca la possibilitat de viatjar ràpidament d’un país a l’altre.

Aquest es, evidentment, un gran avantatge que facilita el trànsit internacional i, per tant, afavoreix notablement el flux de viatgers a destinacions cada vegada mes llunyanes. Per tant, aquest fet contribueix a incrementar de forma molt significativa la capacitat per generar riquesa de qualsevol destinació tant des del punt de vista empresarial o turístic.

Aquest fet que, sens cap mena de dubte, ha de significar un gran avenç, en moltes ocasions acaba per ser un autèntic martiri... Quasi be tots hem patit en mes d’una ocasió les inclemències de seure en les butaques d’un avió on no disposem d’espai per encabir les cames, o be, espais tant estrets que ni tant sols podem reclinar lleument el seient. Quan desembarquem tenim l’esquena tant “quadrada” que ni tan sols ens podem posar drets. Si ens toca en algun dels seients propers a la finestra oblidem-nos de utilitzar el servei, doncs probablement haurem de saltar literalment per sobre dels nostres companys de viatge. Crec que la gran majoria que ens veiem obligats a utilitzar un avió, tant si es per oci com si es per feina, tenim mes d’una anècdota per explicar.

Les companyies s’excusen amb la necessitat imperiosa d’abaratir els costos però..., hem de permetre que aquest sigui l’argument que justifiqui pràctiques completament contràries a la salut...??

Pot ser sigui el moment de impulsar normatives des del Parlament Europeu que exigeixin als fabricants guanyar l’espai suficient en els avions per tal de garantir la comoditat dels passatgers que, a mes, repercutirà directament en la seva salut. Pensem que mes del 30% de la població pateix patologies cervicals severes derivades de problemes posturals, i aquesta xifra augmenta fins al 85% a partir dels 60 anys. No oblidem que tots ells son usuaris dels serveis d’atenció de la Seguretat Social, un servei públic pagat per tots...!!

Hi hem de posar remei!! Crec sincerament que el Parlament Europeu te la obligació de plantejar seriosament una profunda modificació de la normativa aèria per millorar la manera de viatjar dels turistes. Els passatgers han de poder gaudir dignament del seu viatge i mai en detriment de la seva salut. No hem de permetre que el viatger tingui la sensació de ser el borrego al qui transporten dalt del camió de la mateixa manera que ho feien als anys 50.

Per sobre de tot som persones i com a tal hem de ser tractades.

11 d'Abril. El dia després

Després de les diferents ondades de consultes independentistes que s’han produït al llarg i ample del territori català i sobretot després de l'impacte que ha tingut la consulta a Barcelona, més mediàtica que real, ha arribat el moment de fer balanç. És evident que les mobilitzacions amb diferents matisacions són el reflex d’una societat en ebullició, la situació econòmica i social del nostre país dóna benzina a discursos demagògics i allunyats del dia a dia de la majoria de la societat més preocupada d’arribar a final de mes, de la feina i del futur dels seus fills que de qüestions identitàries. En aquesta situació cal fixar objectius realistes i assolibles, objectius a mig curt termini que tinguin una plasmació clara sobre la vida dels ciutadans i sobre els serveis que aquest han de rebre de les diferents administracions del nostre país. En aquesta tessitura cal trobar espais de consens, cal trobar complicitats, sumar, no restar, cal un acord ampli de la societat civil que ens permeti avançar, sortir de la crisi i posicionar el nostre país cap a un model eficient que pugui competir en un món globalitzat, amb un model productiu, on la investigació, la innovació, la creativitat i el disseny siguin el referent i la nostra senyal d’identitat a l’exterior.

En aquesta direcció, l’assoliment del Pacte Fiscal és sens dubte l’eina bàsica per aconseguir fer avançar al nostre país, s’ha de convertir en el pal de paller, de la nostra relació amb l’estat espanyol, un millor finançament, amb una gestió més acurada, més pròxima, similar al model basc, dels nostres recursos ens permetria posar l’accent en allò realment important dinamitzar, incentivar i generar polítiques econòmiques que ens ajudin a posar al nostre país allà on ha d’estar i disposar d’un pressupost per la Generalitat, ajuntaments, etc al nivell del que l’esforç de cada català genera i mereix.

Setmana de contrastos

El tema clau d’aquests darrers a Catalunya dies ha estat, sens dubte, la cimera anticrisi, que és la única via possible -si som capaços de remar tots en la mateixa direcció- per sortir de la crisi. Jo, en aquest bloc, ja ho he comentat en diverses ocasions: o canviem de mentalitat i anem a la una tots, patronal, sindicats, govern i oposició –la que ha tingut responsabilitats serioses de govern i la que no n’ha tingut ni, a aquest pas, en podrà tenir mai- o no ens en sortirem. No serà fàcil, i menys a les portes d’una comtessa electoral, però el país no està per a invents, la situació és realment dura i s’ha d’apel•lar a la responsabilitat, pensar en les futures generacions i no en les properes eleccions.

Crec que les conclusions que van expressar els representats dels grups polítics no reflecteixen la realitat del que realment va succeir al Palau de Pedralbes; les posicions mediàtiques dels portaveus dels grups van ser més pròpies del manual electoral que de veritable responsable polític amb visió d’estat o de país. El que jo crec és que no val la pena convocar als més radicals i minoritaris. Només volen tenir ressò per demostrar que existeixen dient bestieses a dojo. I per cert qui també s’ha cobert de glòria fent declaracions ha estat l’expresident Montilla, que callat estaria millor, ja que si les mesures s’haguessin començat a prendre ara fa quatre anys potser no estaríem tan malament.

També vull destacar l’exemplar actuació del poble japonès davant de la situació tan complicada, delicada i difícil en què es troba. És per prendre-hi nota: població i polítics del color que sigui van a la una, per tal de sortir del pou on són. Jo estic segur de que se’n sortiran; hi ha unitat, sentit de comunitat, ordre i disciplina davant del vandalisme i l’individualisme tan present en d’altres indrets del planeta. És per això que estic convençut que el poble japonès, com ja ho ha demostrat altres cops, tirarà endavant. Tot el meu suport i la més sana enveja de veure com aquí a casa nostra no som capaços de fer el que fan ells, és una llàstima.

Per acabar, comentar el que passa molt a prop de casa nostra; a l’altre costat de la costa, al Magreb i la resta de països àrabs. La situació és molt delicada i preocupant per a ells i per les conseqüències que pot acabar tenint per a nosaltres. En aquest sentit, vull destacar que estic completament d’acord amb la columna que fa uns dies va escriure Pilar Rahola a la Vanguardia. Es titula “Con el islam hemos topado”. La felicito perquè sembla ser una de les poques periodistes valentes que hi ha a casa nostra. Felicitats Pilar. Continua així.

Catalunya comença al teu Ajuntament

Aquest ha estat un lema que es va anunciar en els primers ajuntaments democràtics com a forma de lligar lo global (Catalunya, el nostre país) amb lo local (el poble o la vila de cadascú). No és per casualitat que sigui la Federació de Convergència i Unió la que presenti més candidatures a les eleccions municipals ni en conseqüència, la que assoleixi més alcaldies perquè som presents al 98% del territori de Catalunya. La llista més votada en el Parlament de Catalunya, i en conseqüència la que governa el país es també la força política municipalista que guanya les eleccions.

Convergència i Unió han actuat conjuntament per tal de presentar els seus millors actius en llistes que aspiren a assolir la representació més majoritària en els municipis catalans, començant òbviament per la capital, i desprès per les respectives capçaleres de comarca. Fer una llista no és una tasca fàcil, es tracta de presentar els millors i alhora ser capaços de sumar esforços i obtenir una multiplicació de resultats favorables. Treballar entorn a un objectiu comú comporta sempre sacrificis i defugir de personalisme. Fent balanç podríem dir que mai com fins ara s’havien aprovat tantes candidatures amb consens al territori. Els conflictes entre ambdós partits han estat els mínims i si defugim de personalismes, cal dir que serà el poble el que elegirà la millor opció en els petits indrets on no hem estat capaços de posar-nos d’acord. Però l’arbre corcat no ens pot ocultar el bosc que creix en silenci que és la immensa majoria de municipis on treballem colze a colze, com a força política responsable que som.

Som i volem ser la primera força política perquè ningú com a nosaltres sap representar i de la millor manera la totalitat dels nostres pobles i ciutats arreu de tot el territori de Catalunya.

Des de Convergència i Unió farem una campanya amable, en positiu, expressant l’acció i obra de govern enllà o en hem governat i liderant el canvi en positiu, enllà on només hem pogut presentar les nostres alternatives des de l’oposició. I des d’Unió estem posant l’accent en les polítiques socials que són imprescindibles en època de crisis i que formen part del nostre ADN des del manifest fundacional.

"La dignitat de la dona ha de passar per damunt de qualsevol altra cosa”

El passat 8 de març vam celebrar el Dia Internacional de la Dona. Tot el país es va omplir d’actes, més o menys reivindicatius, però sempre de reconeixement a la situació de la dona al nostre país. A l’acte institucional de Palau, el president Mas va assegurar, davant de més de quatre-centes dones representats de diferents sectors de la societat, que centrarà els seus esforços i els del seu govern en garantir que tot allò que en aquest país afecti la dignitat de la dona sigui d’especial atenció i protecció.

És evident, que la situació de la dona al nostre país ha millorat i continua millorant, però és feina de tots i de totes vetllar perquè el paper i la promoció de les dones en l'àmbit del treball, les carreres professionals i el lideratge, juntament amb la lluita contra la violència masclista i l'educació en la igualtat, sigui indiscutible. Queda molt per fer, però l’objectiu és clar i avancem amb pas ferm. Aquesta feina ha de ser constant i homogènia, i ha de ser objectiu prioritari de la societat en general, independentment de la classe social, procedència o afiliació política. Per aquest motiu, a Catalunya, amb una població de nouvinguts molt elevada i en alguns casos provinents de països on els drets de les dones no gaudeixen d’una especial bona salut, s’ha de fer un esforç de comunicació per donar a conèixer a aquestes noves catalanes els drets dels que gaudeixen i que els puguin exercir amb plena consciència i llibertat.

Només una societat igualitària ens permetrà avançar. Ara quan la situació del país és incerta necessitem tothom al màxim de les seves capacitats i aptituds sense limitacions de cap tipus.

Permeteu-me, en un altre ordre de coses, fer un record per les víctimes del terratrèmol del Japó i expressar el meu suport i solidaritat a aquest país acostumat, malauradament, a sobreposar-se a grans cops.

El plaer de viure una diada amb un jovent valent i preparat

Començo el meu post amb aquest títol ja que aquest dissabte he pogut compartir unes hores amb els nois i noies d’Unió de Joves, les joventuts del nostre partit, en la seva ja tradicional Escola de formació d’hivern, que aquest any s’ha fet a la ciutat de Lleida.

Hi ha molt tòpics sobre els joves en general: que no s’interessen per res, que l’actualitat informativa no els preocupa ni els ocupa, que viuen el dia a dia sense pensar en l’endemà, etc. Doncs bé, a banda dels tòpics, moltes vegades massa generalitzats i potser basats en una minoria, hi ha joventut que decideix passar-se un cap de setmana treballant i aprofundint sobre propostes per millorar la qualitat de vida dels joves que estudien, treballen o viuen al nostre país.

Sempre he defensat que la joventut s’ha de percebre com una oportunitat. Els joves d’Unió això ho tenen clar, i també son conscients de la necessitat de cercar eines eficients perquè el jovent català gaudeixi d’oportunitats en el futur, però també en el present més proper.

Tots sabem que les taxes d’atur juvenil arriben al 4O%, però tots també som conscients que sent derrotistes i victimistes no girarem la truita a aquesta esgarrifosa dada. Ara toca arremangar-se i Unió de Joves -que representa aquesta joventut catalana activa, emprenedora i amb capacitat d’iniciativa- està disposada a fer-ho.

Amb el seu esperit fresc i representant uns valors molt vigents i actuals que ja va defensar en el seu dia Carrasco i Formiguera o Coll Alentorn i que ara lidera el propi Duran i Lleida, Unió de Joves ens ajudarà, sens dubte, a aixecar aquest país i a situar-lo on mereix estar.

Gràcies Unió de Joves per la feina que feu i per la que fareu!

23- F ara fa 30 anys

Ara fa 30 anys em trobava mig de vacances i mig treballant als Carnavals de Tenerife on feia fotos d’aquesta celebració. Lògicament, també hi era de festa i amb pocs calés pel que exercia d’ocupa a l’apartament del meu cosí i d’altres amics que feien la mili a Tenerife. En aquells moments estava estudiant, però també seguia les grans festes populars de l’Estat: les falles de València, la Setmana Santa, les fires d’Andalusia, sobretot la de Sevilla; etc. Em dedicava a fer un seguiment turístic i fotogràfic, i al mateix temps descobria, amb els meus vint anys, un món més ampli i variat que el del meu entorn immediat, que sempre és bo i et dóna amplitud de mires. Potser per això he dedicat, posteriorment, més de vint anys de la meva vida a fer de guia turístic arreu del món amb l’objectiu de descobrir entorns encara més llunyans.

Bé, del que volia escriure avui era del 23- F, i en el meu cas viscut en ple Carnaval de Tenerife. Me’n vaig adonar a les 12 de la nit hora canària és a dir, la 1 de la matinada hora catalana, quan va aparèixer el Rei per les televisions d’un cabaret espectacle de Santa Cruz, que no recordo el nom. Em va sobtar que no hi hagués pràcticament ningú. El personal del local estaven tots al voltant d’un aparell de ràdio. Pel que vaig poder deduir, escoltaven un partit del “Náutico de Tenerife”, o algun altre esdeveniment esportiu, però quan a les televisions va sortir el Rei Joan Carles vaig pensar: això no té res a veure amb l’espectacle del cabaret. Vaig lligar caps sobre perquè cap dels soldats amb els quals compartia pis no havien aparegut. Lògicament, estaven aquarterats i no els varen donar permís per sortir.

A partir d’aquell instant, ens vam interessar per la situació i la vam seguir atentament. Van ser uns moments, per sort curts, però plens d’angoixa i de certa incertesa sobre el que passaria. I jo, a nivell personal, encara més ja que no havia fet la mili ni la vaig fer mai. Gràcies a les pròrrogues estudiantils vaig passar a l’objecció de consciència; vàrem ser dels primers i, per tant, no tenia clar el que podria passar.

Respecte al cop d’estat, 30 anys després, encara em faig algunes preguntes que trigaran a ser respostes o es quedaran a la part obscura de la història. Com ara: un cop d’estat on hi participen els militars claus en la formació militar del futur Rei, com ara Pardo, Milans del Bosch i, sobretot, Alfonso Armada, que ,entre d’ altres, són els actors principals de l’embrió del cop d’estat. Un cop d’estat on no hi ha ni tant sols un ferit, que succeeix en un moment delicat del procés autonòmic -i podríem afegir encara més detalls-...

Conclusions del cop: la figura del Rei queda enfortida i mai més discutida com el garant de la democràcia a l’Estat i deixa, definitivament, avortada la possibilitat de cap altre cop d’estat .

Mirant cap al futur

Ahir finalitzava, a Barcelona, el Congrés Mundial de telefonia mòbil després de quatre dies d’exposicions i de presentacions de nous productes, com per exemple unes ulleres en 3D, un dispensador de pastilles amb connexió wi-ffi que t’avisa quan no t’has pres la medicació o, fins i tot, mòbils irrompibles. Són productes que cada cop ens apropen més a un futur tecnològicament més avançat on els aparells tenen una vida més curta, ja que passen a ser renovats o substituïts per d’altres més avançats o simplement millors en un breu període de temps. Per això, no entenc com encara hi ha àmbits tan descuidats tecnològicament parlant. Un exemple podria ser el futbol.
En els últims dies tothom ha parlat dels ‘errors arbitrals’ durant el partit de dimecres de la Champions que enfrontava al Barça amb l’Arsenal. Com és possible que en un àmbit com aquest on es mouen tants diners, i en un món centrat tant en les noves tecnologies, els àrbitres encara no tinguin un instrument, podria ser per exemple un pinganillo, que els pugui avisar en dècimes de segons l’estat de la jugada: si hi hagut un fora de joc o un penal?
Aquest congrés també ha posat de manifest la importància de la ciutat de Barcelona. L’èxit de la fira l’ha consolidat com una ferma i possible candidata a ser la capital mundial de la telefonia. Tot just quan sorgeixen de nou les polèmiques entorn als aeroports i, més concretament, sobre les companyies low cost, com ara Ryanair.
Ryanair rep l’any una subvenció propera als 1.100 milions d’euros mentre que la resta de companyies low cost no. En una economia lliure de mercat com la nostra, això no hauria de succeir. S’han de defensar totes les companyies i dotar-les de les mateixes condicions d’igualtat. A partir d’aquí, crec que caldria establir en quins aeroports operarien aquestes low cost. Jo potser seria més partidari de situar-les més en aeroports com el de Reus, Lleida o Girona, no a Barcelona. L’aeroport del Prat cal potenciar-lo com a aeroport de referència. Barcelona ha de poder connectar-se amb la resta del món de manera directa, no a través de Madrid. Per què no podem tenir a Espanya dos aeroports de referència: Madrid y Barcelona? Hi ha moltes ciutats europees que en tenen més d’un, com és el cas de Londres. Això no els ha perjudicat, ans al contrari: ha afavorit les connexions i les projeccions del país cap a la resta del món.

Reflexions importants de la darrera sessió parlamentària