Que la mateixa empresa gestioni l’aparcament del Xifré i el de la zona blava en superfície, pot ser bo o dolent. El que el govern municipal ha de cercar és la fórmula en què hi guanyi tothom: el poble, per descomptat, i l’empresa per poder sobreviure.
Allargar la concessió sí, sempre i quan es donin una sèrie de requisits:
1.- Abaratir el preu de menys d’una hora en superfície per afavorir la rotació, i abaratir el preu de més d’una hora en el Xifré per promocionar el que ha de ser l’aparcament del centre comercial lògicament ajudat pel de la platja i amb promocions per part del comerç local. També cal una bona senyalització per poder-hi arribar tant des del nord com des del sud.
2.- Garantir que hi hagi una persona física com a mínim 16 hores tots el dies de la setmana. En cas contrari, la imatge és la d’un aparcament que no dóna ni seguretat ni confiança.
3.- Servei de grua i espai per al parc municipal de cotxes retinguts per la Policia Local.
4.- L’Ajuntament es reserva el dret a modificar, al llarg dels 40 anys de concessió, i a posar o treure les places de zona blava, sense cap compensació per part del consistori a l’empresa (per exemple, en cas de celebracions populars: Sant Joan, festes majors, fires.., o per actuacions de millora urbanística a la via pública).
En cas contrari, l’Ajuntament hauria d’assumir-ne la gestió i opino que tampoc passaria res.
21 de maig del 2010
10 de maig del 2010
Jo ja sóc a l’era 5.0
Aquesta setmana he entrat a l’era 5.0. Permeteu-me la nova denominació de fer 50 anys que he utilitzat. Crec que va més d’acord amb els temps actuals: som a l’era de les noves tecnologies, malgrat que la resta de mortals us entesteu a quedar-vos ancorats en el 2.0...
Al matí del meu 50è aniversari, en llevar-me, vaig pensar que em trobava just a l’equador de la meva vida, però aleshores algú em va respondre que no viuré pas fins el 100 anys. I té raó. Si fem cas a les estadístiques la meitat de la vida ens arriba més o menys en complir els 40 anys i no pas els 50. Què hi farem?
Fer anys sempre és motiu de reflexió. Un moment excel·lent per retrobar-te amb records entranyables de familiars i amics, de moments inoblidables que ens deixen els que ja no hi són... i més encara a qui com jo ja es va haver d’acomiadar dels pares. La infantesa i la joventut et retornen a la ment, com si fos una pel·lícula a gran velocitat. S’hi barregen records d’altres aniversaris celebrats en altres llocs i moments ben diferents, i més com és el meu cas que he treballat en molts racons del món i amb companys de feina diferents en cada moment. Alguns dels meus aniversaris els he viscut molt lluny de casa i dels meus, i això també forma part d’experiències inoblidables de la vida .
Aquest 5.0 m’ha tocat celebrar-lo enmig d’una intensa jornada política. Va ser dijous 6 de maig. Al matí, amb la Comissió al Parlament, i a la tarda amb l’assemblea de la nostra intercomarcal de Barcelona, a l’hotel campus de Bellaterra, envoltat d’amics i companys d’arreu de la província i sobretot amb l’escalf de la meva gent de la comarca. Sense voler-ho jo, es va fer públic l’aniversari, cosa que em va incomodar per allò de la vergonya, però va ser molt entranyable.
Posats a demanar regals d’aniversari, espero que el panorama polític canviï ben aviat. Comencem una etapa ben intensa. Primer caldrà conèixer la data de les eleccions i després, esperar el resultat. Jo, és clar, vull el millor per al meu país i per això estic on estic i dono suport a qui el dono. I espero i desitjo que els propers 50 anys el meu entorn, el meu poble i el meu país visquin molt millor que ara.
Sempre m’ha fet respecte allò que la Bíblia explica de 7 anys de vaques flaques i 7 anys de vaques grasses. Recordo la generació dels meus pares: temps de guerra i postguerra. I penso que els de la meva generació no hem hagut de viure aquesta foscor i per això el meu desig d’aniversari és que mai ens toqui viure-la. Perquè això no passi hem de fer l’esforç, tots plegats, de reconduir el que no va bé; que no és poc.
Aprofito la ocasió per donar les gràcies a tots els que m’heu felicitat via 2.0 i no he sabut respondre malgrat ho he intentat. Gràcies a tots. Compto amb vosaltres per afrontar amb bon humor aquesta nova etapa 5.0 que la vida em porta i que, ben segur, començarà amb molt bon peu aquesta tardor.
Al matí del meu 50è aniversari, en llevar-me, vaig pensar que em trobava just a l’equador de la meva vida, però aleshores algú em va respondre que no viuré pas fins el 100 anys. I té raó. Si fem cas a les estadístiques la meitat de la vida ens arriba més o menys en complir els 40 anys i no pas els 50. Què hi farem?
Fer anys sempre és motiu de reflexió. Un moment excel·lent per retrobar-te amb records entranyables de familiars i amics, de moments inoblidables que ens deixen els que ja no hi són... i més encara a qui com jo ja es va haver d’acomiadar dels pares. La infantesa i la joventut et retornen a la ment, com si fos una pel·lícula a gran velocitat. S’hi barregen records d’altres aniversaris celebrats en altres llocs i moments ben diferents, i més com és el meu cas que he treballat en molts racons del món i amb companys de feina diferents en cada moment. Alguns dels meus aniversaris els he viscut molt lluny de casa i dels meus, i això també forma part d’experiències inoblidables de la vida .
Aquest 5.0 m’ha tocat celebrar-lo enmig d’una intensa jornada política. Va ser dijous 6 de maig. Al matí, amb la Comissió al Parlament, i a la tarda amb l’assemblea de la nostra intercomarcal de Barcelona, a l’hotel campus de Bellaterra, envoltat d’amics i companys d’arreu de la província i sobretot amb l’escalf de la meva gent de la comarca. Sense voler-ho jo, es va fer públic l’aniversari, cosa que em va incomodar per allò de la vergonya, però va ser molt entranyable.
Posats a demanar regals d’aniversari, espero que el panorama polític canviï ben aviat. Comencem una etapa ben intensa. Primer caldrà conèixer la data de les eleccions i després, esperar el resultat. Jo, és clar, vull el millor per al meu país i per això estic on estic i dono suport a qui el dono. I espero i desitjo que els propers 50 anys el meu entorn, el meu poble i el meu país visquin molt millor que ara.
Sempre m’ha fet respecte allò que la Bíblia explica de 7 anys de vaques flaques i 7 anys de vaques grasses. Recordo la generació dels meus pares: temps de guerra i postguerra. I penso que els de la meva generació no hem hagut de viure aquesta foscor i per això el meu desig d’aniversari és que mai ens toqui viure-la. Perquè això no passi hem de fer l’esforç, tots plegats, de reconduir el que no va bé; que no és poc.
Aprofito la ocasió per donar les gràcies a tots els que m’heu felicitat via 2.0 i no he sabut respondre malgrat ho he intentat. Gràcies a tots. Compto amb vosaltres per afrontar amb bon humor aquesta nova etapa 5.0 que la vida em porta i que, ben segur, començarà amb molt bon peu aquesta tardor.
3 de maig del 2010
Una setmana de contrastos
Hem començat la setmana amb una altra resposta decebedora del Tribunal Constitucional, qüestionada pràcticament per tothom. Prova d’això és la resolució del Parlament de Catalunya, que ha aprovat per majoria –no per unanimitat- una proposta on bàsicament es reitera la convicció de què l’Estatut aprovat pel Parlament i referendat pel poble català ara ja farà quatre anys, és plenament constitucional, i en què s’insta al Tribunal Constitucional perquè, després de cinc intens fallits de dictar sentència, faci la feina o bé es declari incompetent. Però vaja, us he de confessar que sóc molt escèptic amb el tema... Crec que de moment quedarà tot tal com està.
Una altra de calenta i de freda ens la va donar el Barça. El partit de dimecres contra l’Inter de Milà va ser d’infart. Llàstima que només van jugar bé els darrers minuts i, com tots sabeu, no serem a la final de la Champions al Bernabéu. Però dissabte ens van compensar amb una bona primera part que va fer que guanyéssim al Vilarreal. I seguim vius i amb cada cop més possibilitats per guanyar la lliga.
I per acabar una reflexió que cada cop estarà més present en aquesta campanya, i que els darrers dies ha estat noticia per la moció del PP sobre l’ús del padró per denunciar els immigrants il·legals, que el passat dimarts 27 d'abril es va aprovar a Llavaneres. Tinc la sensació que hi ha dos partits que estan a les antípodes l’un de l’altre, que són el PP i Iniciativa per Catalunya, i que utilitzen el tema amb finalitats electorals i demagògia a dojo. La qüestió és prou important i cal tractar-la amb molta cura, rigor i serietat, pensant en els drets i deures de les persones, i alhora donant respostes per tal que la ciutadania pugui entendre, assimilar i compartir qualsevol actuació que es tiri endavant.
En cas contrari, veurem com els partits més radicals s’emportaran els vots de molts ciutadans que no veuen cap resposta a la problemàtica que s’ha anat generant per part dels partits més convencionals. Cal un pacte per a la immigració, que no vol dir silenci sinó trobar solucions per als d’aquí i per als nouvinguts. És un tema bàsicament de drets i deures, que ha de respondre sobre què es té capacitat d’assumir i què no.
Segons les enquestes del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió) de febrer de 2010, per als catalans la immigració és el segon problema més important després de l’atur. En els darrers anys, han arribat a Catalunya prop d’un milió de persones estrangeres, i és per això que no entenc que alguns partits de govern demanin no parlar-ne en període preelectoral, ignorant que el fet migratori està en totes les converses d’arreu del país i per tant és responsabilitat dels polítics parlar-ne i trobar-hi solucions. Això sí, fent-ne un debat serè i responsable. De no fer-ho nosaltres, ho faran d’altres des del populisme fàcil o la xenofòbia.
Una altra de calenta i de freda ens la va donar el Barça. El partit de dimecres contra l’Inter de Milà va ser d’infart. Llàstima que només van jugar bé els darrers minuts i, com tots sabeu, no serem a la final de la Champions al Bernabéu. Però dissabte ens van compensar amb una bona primera part que va fer que guanyéssim al Vilarreal. I seguim vius i amb cada cop més possibilitats per guanyar la lliga.
I per acabar una reflexió que cada cop estarà més present en aquesta campanya, i que els darrers dies ha estat noticia per la moció del PP sobre l’ús del padró per denunciar els immigrants il·legals, que el passat dimarts 27 d'abril es va aprovar a Llavaneres. Tinc la sensació que hi ha dos partits que estan a les antípodes l’un de l’altre, que són el PP i Iniciativa per Catalunya, i que utilitzen el tema amb finalitats electorals i demagògia a dojo. La qüestió és prou important i cal tractar-la amb molta cura, rigor i serietat, pensant en els drets i deures de les persones, i alhora donant respostes per tal que la ciutadania pugui entendre, assimilar i compartir qualsevol actuació que es tiri endavant.
En cas contrari, veurem com els partits més radicals s’emportaran els vots de molts ciutadans que no veuen cap resposta a la problemàtica que s’ha anat generant per part dels partits més convencionals. Cal un pacte per a la immigració, que no vol dir silenci sinó trobar solucions per als d’aquí i per als nouvinguts. És un tema bàsicament de drets i deures, que ha de respondre sobre què es té capacitat d’assumir i què no.
Segons les enquestes del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió) de febrer de 2010, per als catalans la immigració és el segon problema més important després de l’atur. En els darrers anys, han arribat a Catalunya prop d’un milió de persones estrangeres, i és per això que no entenc que alguns partits de govern demanin no parlar-ne en període preelectoral, ignorant que el fet migratori està en totes les converses d’arreu del país i per tant és responsabilitat dels polítics parlar-ne i trobar-hi solucions. Això sí, fent-ne un debat serè i responsable. De no fer-ho nosaltres, ho faran d’altres des del populisme fàcil o la xenofòbia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)