30 de setembre del 2011

Debat de política general – la història continua sense anar amb ells...

Abans d’ahir el President de la Generalitat, Artur Mas, va fer honor al càrrec que ocupa fent un sensacional discurs realista on exposava la delicada situació per la que travessa el país però dibuixava els fonaments per a un futur més esperançador que el que s’emana del present actual.

Artur Mas va demanar unitat a totes les forces polítiques per treballar sobre la base del rigor, la seriositat i la responsabilitat per poder recuperar així, la credibilitat que Catalunya necessita i mereix.

Sembla però que alguns es segueixen enganyant i el que és més greu, segueixen venerant unes polítiques que han estat a punt de portar Catalunya a l’abisme. Alguns farien bé si en comptes d’erigir-se com a gallets oficials de l’esquerra més retrograda i irresponsable, comencessin a donar explicacions sobre la seva nefasta gestió al Govern en aquests darrers vuit anys.

Saben els diputats i diputades del PSC, ERC i ICV que han deixat un deute al nostre país que ens obliga a pagar a tots els catalans 6.000.000€ diaris només d’interessos?. Vostès són els que a dia d’avui pretenen donar lliçons al nou Govern de la Generalitat?. Creuen de debò que estan legitimats?. Jo no ho faré, de fet, la ciutadania ja va respondre en el seu dia.

D’iniciativa es sabut que no m’espero gran cosa però la intervenció que em va sobtar més de totes va ser la del company socialista d’hemicicle, en Joaquim Nadal. El PSC tenia la oportunitat en aquest debat de política general de mostrar interès per col·laborar i sumar, però van preferir apostar, una vegada més, pel despotisme i el cinisme més pur. I també en el torn de rèpliques la adjunta al portaveu Laia Bonet va fer gala de un estil agre i fora de lloc, tot plegat llàstimos. Senyores i senyors aquesta història continua sense anar amb ells.

Nosaltres a lo nostre i com va dir el President : “no s’ha de confondre la recerca del consens amb la inacció. No podem permetre’ns el risc de no fer res”.

Doncs això, a seguir treballant per Catalunya.

28 de setembre del 2011

Compte enrere

Els partits polítics hem engegat ja la maquinària electoral. El compte enrere per al 20-N ja està en marxa. I mentre que a Madrid i a les Espanyes, aquest és un partit que es juga a dues bandes, els catalans i catalanes cal que pensem en clau nacional perquè cap dels dos grans partits té cap intenció de vetllar pels nostre interessos.

Davant d’això, CiU s’erigeix, de nou, com el partit català i catalanista millor posicionat per fer sentir la veu dels nostre país al Congrés dels Diputats. Els 25 diputats del PSC han demostrat durant l’era Zapatero que el seu paper és d’una subordinació total. I ERC i Iniciativa, aquesta vegada, ni tan sols apareixeran a la foto. El PPC? Si el PSC no té ni veu ni vot a l’hora de defensar un nou horitzó econòmic i social, més pròsper, per a Catalunya, els populars catalans queden tan diluïts entre els seus col•legues espanyols que se’ls confon.

CiU és l’únic partit que lluitarà sense treva per aconseguir un nou pacte fiscal que aporti ocupació i riquesa a Catalunya. Hem de ser forts a Madrid si volem que ens escoltin! I, avisem, no ens conformarem amb les engrunes.

20 de setembre del 2011

CHAPEAU A CASA TARRADELLAS

Vull felicitar a Casa Tarradellas pel seu darrer i magnífic espot publicitari. Ho faig sense voler desmerèixer altres anuncis com el de Codorniu o el darrer d’Estrella Damm, espots que a banda de reclam cap al seu producte han exercit de campanya turística, i en alguns casos, millors que les campanyes institucionals que s’han succeït ens els darrers anys al nostre país.

Però aquest cop Casa Tarradellas ha complert a la perfecció aquell principi del món de la publicitat (AIDA) que diu que un espot ha d’aconseguir cridar l’atenció, despertar interès, incitar al desig i finalment portar a una acció de compra del producte o servei. Aquest darrer anunci aconsegueix tot això i a més transmet un missatge que et fa pensar i reflexionar. No m’estranya, per aquest motiu i d’altres, que l’espot amb pocs dies hagi revolucionat les xarxes socials al ser molt vist i comentat.

Veure la imatge d’aquell nen que arriba trist de la ciutat i aïllat en el seu mon dels videojocs i ipads i com poc a poc recupera l’alegria descobrint l’entorn rural, fan d’aquest anunci un excel·lent argument que ataca a les consciències.

La llum, la vida, les tradicions que s’inspiren del camp, de la terra, són elements que ara més que mai cal divulgar entre els més petits. La vida no és la consola, la vida és el camp i això cal remarcar-ho als nostres fills.

Vivim en un món cada vegada més virtual però cal aprofundir més en els valors que transmet el mon rural. Potser reforçant més els valors que transmet el camp; esforç, companyerisme, tradició... seriem més feliços.

Chapeau Casa Tarradellas!

12 de setembre del 2011

Guardiola, el Català i la Diada



Suposo que sóc la persona numero mil que escriu en el seu bloc, crònica o en el seu diari personal sobre alguna de les qüestions que s’observen en el títol del meu post d’avui. Tot i així crec que cal fer-ho.

Començo per en Pep Guardiola. Durant la meva trajectòria professional i política he escoltat molts discursos d’excel·lents oradors i comunicadors, persones que una part de la seva professió es basa en comunicar als altres el tema del qual en són especialistes.

Estarem d’acord que en Pep Guardiola ha estat jugador i ara entrenador de futbol i no té l’obligació de ser un expert en la matèria de la oratòria. L’altre dia però, al Parlament de Catalunya em va sorprendre el seu discurs; un discurs emotiu, clar i contundent (sense papers!!!) però encara em va sorprendre més que durant el seu discurs en cap moment va parlar d’ell. No oblidem que rebia la major distinció del Parlament de Catalunya per la seva trajectòria com a professional de l’esport, repeteixo la seva. Ell, tot i l’honor que rebia i els 17 títols que l’acompanyen allà on va, va tornar ha defugir de qualsevol protagonisme i va tornar a parlar d’equip, de jugadors, dels amics, de la família, en definitiva, demostra una vegada més que ell, com també ho es el club que estima, són quelcom més.

Aquesta que vaig a fer potser és una afirmació exagerada; en Pep és un valor afegit pel Barça però també per a moltes famílies, que en ell, sobretot els més menuts, podrien trobar el mirall perfecte en el que mirar-se. Gràcies Pep pel que estàs fent pel Barça, el meu club, però també per al país.

Parlem ja del que va ser la Diada Nacional de Catalunya d’ahir. Catalunya ahir va demostrar arreu que hi ha un sentiment nacional que per molts atacs que rebem sempre hi serà i ningú podrà esborrar. La setmana no va començar gens bé amb la sentencia del TSJC que deixava les portes obertes a un possible canvi en el model d’immersió lingüístic català. No seré jo qui afegeixi quelcom més del que s’ha dit aquests darrers dies sobre aquest tema el que si que dic és que s’acosten eleccions i alguns pretenen distorsionar la realitat i desviar l’atenció i així evitar que es parli, per exemple, de les xifres d’atur.

Per què sempre que s’acosten eleccions al congrés dels Diputats Catalunya rep un atac ferotge contra alguns dels seus pilars identitaris? És molt senzill, dona vots per les espanyes. Però Catalunya i els seus dirigents, que ja hi estem avesats, no farem ni un pas enrere, ans el contrari, els farem sempre endavant.



Visca Catalunya!

5 de setembre del 2011

REFLEXIÓ DES DE EL CANADÀ


Ara fa pocs dies que he tornat d'unes vacances molt breus i ràpides al Canadà, la veritat és que tenia molt d’interès en conèixer aquest gran país, encara que fa més de vint anys ja vaig trepitjar territori canadenc al anar des de New York ha fer una visita de cap de setmana al Niàgara a veure les famoses Cataratas , i caram com ha canviat, ara més que un recurs turístic natural sembla un parc temàtic més propi de las Vegas.

Una altra experiència interessant es que després de més de vint anys de fer de guia i portar gent a recórrer món, aquest cop he estat jo mateix el que he fet de turista d’un grup organitzat i d’aquests, que en pocs dies veuen molts llocs, cosa que sempre obliga a anar a toc de pito, abans el tocava jo i ara a obeir com el primer, però bé el que volia fer és una reflexió del Canadà i el Quebec en relació a Catalunya i Espanya.

En primer lloc el nivell de vida i civilització del Quebec, dista bastant d'altres ciutats com Montreal, Otawa o Toronto. Quebec és més francesa, neta , polida i endreçada, un lloc on el idioma dominant encara és el francès i per resumir-ho la qualitat de vida podríem dir que és bona.

En canvi les altres ciutats més americanes són això, quasi o del tot americanes , més brutes amb més misèria als carrers i amb mes crispació, malgrat no arribar als nivell dels EEUU, i com és lògic de parla anglesa.
Però el que si tinc molt clar es que llastimosament per nosaltres Catalunya no és el Quebec ( ciutats netes, polides endreçades, llocs segurs i tantes altres coses que no podem dir avui de casa nostra ), i Espanya no és el Canadà (s'ha demostrat darrerament on els dos grans partits de l’estat espanyol amb la reforma de la constitució han accentuat aquest distanciament malintencionat amb Catalunya, la meva nació).

Queda clar que el Québec no és Catalunya i no entraré a valorar les qüestions polítiques que envolten a la seva nació i a la nostra. El que si diré és que el Québec és el reflex d’una societat emprenedora, motivada, dinàmica i lliure i molt important, segura. Això era el que fa uns anys desprenia Catalunya i ara cal que recuperem. Catalunya ja esta passant pàgina a aquests anys de desgovern absolut i ara cal que el govern, governi, i potser només així assolirem una societat, més justa i més lliure com ho és la Quebequesa. No fa tants anys que el Quebec s’emmirallava amb Catalunya, potser ara cal que nosaltres, per les qüestions abans esmentades, ens emmirallem amb ells.