26 de desembre del 2011

BON NADAL I FELIÇ 2012

Perdoneu el retard en la felicitació, però com tots sabeu aquest any les festes cauen en dies complicats, dissabtes i diumenges i la veritat es que fins divendres al vespre i dissabte al mati la feina ho ha complicat tot, i encara més si tenim en compte que avui al vespre marxo cap a Uruguai, concretament a Montevideo a participar en una jornada del Instituto Humanista Cristiano Juan Pablo Terra.

Però si la vaga d’Iberia ho permet podré passar el cap d’any amb la família.

Només volia fer un balanç molt ràpid del que ha estat aquest 2011, que a nivell polític podríem dir que hem aconseguit molts èxits, però el que caldrà ara en aquest any que estem a punt d’encetar, es que posem seny tots plegats, per tal de que siguem capaços de donar-li la volta i sigui millor del que ens pronostiquen , per això cal que tots plegats fem el que fa mesos deia en aquell apunt de bloc del carro, que calia estirar tots en la mateixa direcció, dretes, esquerres, patronal, sindicats, mitjans de comunicació i tutti quanti.

Si no ho fem així el que pot passar aquest proper any podria esdevenir un autèntic drama on tots i sortiríem perden.

No vull ser pessimista, penso que som capaços de fer el tomb a la situació, cal que el esperit del Nadal ens perduri durant tot l’any, i canviem comportaments i actituds molt presents en aquestes festes i siguem capaços de mantenir-les tot el 2012.

Anem a sumar i no a restar , serà un any clau, endavant i bon any a tots.

19 de desembre del 2011

La Marató de TV3 i Visca el Barça.

Avui dedicaré el meu post a la Marató de TV3, que enguany dedica la seva edició a la regeneració i transplantació d'òrgans i teixits.

Aquest esdeveniment mediàtic que impulsa la televisió publica del nostre país i que busca recaptar fons per a diferents projectes de recerca en el camp mèdic sobre malalties, que a dia d'avui, no tenen una curació definitiva, es converteix en una explosió de solidaritat al nostre país, any rere any.

El milers de catalanes i catalans que cada any col•laboren amb la Marató demostren que Catalunya no pot rebre lliçons de cap mena (ara que esta tan de moda a l'agenda política) sobre solidaritat.

La Marató és un exemple de solidaritat, però també de col•laboració i mobilització entre ciutadans, administracions i empresaris. Digne d'admiració és la quantitat de diners que es recapten però també els centenars d'actes en suport de La Marató que s'organitzen arreu del territori.

Potser caldria que traslladessim aquesta forma de col•laborar a altres àmbits, com per exemple el polític. El país ho agrairia molt, ja que necessita més que mai d'aquests valors per situar-lo allà on mereix estar i amb un futur molt més proper que el present actual.

Ja per acabar, el més sincer dels reconeixements a la Marató i a TV3.

13 de desembre del 2011

Berlín



Aquest llarg pont de desembre, potser massa llarg i tot, l'he aprofitat per visitar de nou Berlín. Dic de nou ja que ara farà uns 30 anys que hi vaig ser, quan encara hi havia el famós mur que dividia la part oriental amb la occidental.

Berlín es l'exemple de ciutat que ha sabut transformar-se en el temps i renéixer de nou. El mur dibuixava una ciutat gris i freda on només els monuments la feien digne de contemplar.

Avui, Berlín, és una ciutat transformada, viva, moderna, exageradament atrevida i on la innovació cultural, artística però també empresarial es respira en cada racó de la mateixa.

La valentia i la innovació dels més joves ha fet de Berlín una ciutat de referència mundial. Crec però que el suport del Govern alemany a les iniciatives dels més joves ha contribuït a que sigui així.

Una altra cosa que em va sorprendre molt va ser l'arquitectura dels nous edificis. No m'estranya que els millor arquitectes del mon es barallin per transformar o construir edificis públics o privats. Per cert, la transformació soferta de la Postdamer platz o la reforma del Reichstag són dignes de veure, us ho recomano de veres.

L'esforç, el treball i la constància de la societat alemanya es palpa i molt en aquesta ciutat. Valors de ciutadania que han ajudat a transformar una ciutat com Berlín però també un país com alemanya.

Hi tornaré, segur. Espero que no hagi. d'esperar 30 anys més.

Acabat el viatge i arribat a Arenys vaig poder contemplar la brillant i inesperada, per alguns, victòria del Barça i amb un golàs del noi d'Arenys. Felicitats Barça i gràcies per fer-nos somiar!

3 de desembre del 2011

La unitat que mereix la nostra bandera



Temps difícils, convulsos i amb grans dosis d'una alarma financera existent que ens
fa témer el pitjor dia rere dia.

Cal recordar més sovint però, que vivim en un petit país que sempre se'n ha sortit.

La innovació, la creativitat, l'esforç i la constància formen part del nostre ADN
com a catalans.

Per això i ara més que mai, les catalanes i catalans hem de remar tots en la mateixa
direcció. No si val tancar els ulls i mirar i pensar per un mateix.

Sindicats, empresaris, polítics, fundacions, entitats, gremis, clubs...cal que
facin/fem un major esforç en la cerca de la unitat i amb concòrdia, per tal fer
front a la brutal crisi que patim.

Actes com el d'ahir a la presó model o certs discursos buits de contingut i
agressius en les formes, com els que hem viscut aquesta setmana al parlament, no
ajuden gens ni mica a la confiança en el nostre país.

Un cop hàgim sortit de la crisi i el país surti d'aquest etsotrac en el que es
troba, ja parlarem de ideals millors o pitjor, de si de dretes o d'esquerres... i de
moltes altres coses que ara per ara esdevenen menors. Ara toca País.

Venen temps encara més difícils, amb una Espanya que no ens ho posa fàcil i una
Europa que assenyala amb el dit a aquells que no fan els deures.

Ens ho haurem de fer sols i no val pensar en el jo. Toca pensar amb urgència amb el
tu, el nosaltres i el vosaltres.

Com diu el himne del club que estimo "TOTS UNITS FEM FORÇA, TAN SI VAL D'ON VENIM SI
DEL SUD O DEL NORD..."

30 de novembre del 2011

Un president de la Generalitat al Senat...



Dijous viurem al Parlament un fet inèdit. El parlament escollirà un ex-President de la Generalitat com a Senador per designació del Parlament.

No serè jo qui faci un judici de moral sobre la conveniència o no de la presència del Sr. Montilla al Senat, el que si que vull afirmar, és que en clau de país, no ens ajuda gaire.

Molts son els que qüestionen els parlaments autonòmics i amb decisions com aquesta donem ales a aquests sectors més centralistes que contínuament ho fan.

De debò, tot un President de la Generalitat no pot acabar la seva carrera política al Senat i mes fent-ho sense que la gent l'hagi pogut votar.

Suposo que es tard per que el senyor Montilla s'ho repensi. Podent-lo recordar com a Ministre, president de la Generalitat o president de la Diputació de Barcelona, se'l recordarà per ser un trist senador a l'ombra i d'una cambra obsoleta.

Es conegut que la formació del Sr. Montilla no és, ni molt menys, de matrícula d'honor, entenc que se li pot fer feixuc anar amunt i avall a fer xerrades i conferències , però pot ser hi ha altres alternatives per tot un expresident de la Generalitat, si el que busca de debò no es menysprear la institució.

En definitiva, el sr. Montilla demostra que no creu en el país i molts considerem aquest fet com una ofensa a la institució més gran del nostre país.

La màxima d'aquest personatge esta clar que és ,jo i primer jo, i després jo, passi al que passi al país o on sigui. " Ay pena , penita pena".

21 de novembre del 2011

1.014.263 gràcies!



Permeteu-me que comenci aquest post d’avui donant les gràcies al més d’un milió de persones que han votat a CiU en aquestes eleccions i que han fet possible que guanyéssim les eleccions generals a Catalunya per primera vegada en la història de la democràcia.

Ahir el país va parlar clar, molt clar. Molts analistes polítics però també els altres partits es pensaven que “les retallades” ens passarien factura i no ha estat així. La gent sap, i així ho hem repetit en campanya, que el govern de CiU ha heretat un dèficit desproporcionat del tripartit i que nosaltres estem fent els ajustos necessaris per aixecar el país i tornar-lo a situar allà on mereix estar.

Deixeu-me que ara feliciti al nostre candidat en Josep Antoni Duran i Lleida. Ell, més que ningú, ha treballat incansablement aquests anys a Madrid per Catalunya defensant els interessos del nostre país amb força, rigor i responsabilitat. La gent ha premiat les conviccions i la fermesa de Duran, el polític més ben valorat de Catalunya en nombroses ocasions. Queda clar que la gent vol, ara més que mai i en temps de crisi, polítics de conviccions però que toquin de peus a terra i aquests resultats en són un exemple.

Durant la jornada d’ahir també va quedar clar que Catalunya és diferent a Espanya. Com va dir Duran des del balcó de l’hotel Majestic “som una Nació”. CiU ha aconseguit que Catalunya no sigui de color blau i per tant es freni l’avenç de la dreta espanyola al nostre país, però és més, els catalans i catalanes van demanar al PP amb la veu ben clara i forta un nou pacte fiscal, un nou tracte fiscal per al nostre país. Que algú ho comenci ha anotar a l’agenda.

Per últim deixeu-me també que feliciti als nostres 16 diputats i 9 senadors que, juntament amb en Duran, treballaran pel nostre país al congrés i al senat. S’ho mereixen totes i tots moltíssim.

Un apunt final, ara sí i que fa referència als resultats del PSC-PSOE a Espanya i a Catalunya on el Sr. Rubalcaba i la Sra. Chacon han tret els pitjors resultats de la història del socialisme. Només diré una cosa i que ho hem repetit durant la campanya; humilitat, seny, responsabilitat i sobretot, sobretot, LA VERITAT és el que la gent demana dels polítics. Ells han faltat a la veritat i han fet demagògia, afortunadament no els hi ha sortit bé.

Repeteixo

Moltes, moltes GRÀCIES!!!

14 de novembre del 2011

Una setmana decisiva per Catalunya

Aquest es el darrer post que faré durant la campanya electoral ja que com saben tinc la costum de penjar un post per setmana i els dilluns.

Dividire el post en tres petits blocs per tal de fer-los-hi arribar les meves impressions sobre coses que han succeït durant la campanya i aspectes que cal tenir en compte quan el dia 20 exerceixin el seu dret a vot.

En primer el famós debat entre Rubalcaba i Rajoy.

Doncs bé, sota el meu punt de vista, aquest va ser un debat que va començar desvirtuat ,ja que, és va negar la veu del nostre país al no permetre que defenséssim els nostres interessos.

Més enllà d'aquesta discriminació, va ser un debat amb una escenografia caduca i antiga, pròpia de fa 30 anys. Rubalcaba es va prendre el debat amb unes dosis d'agressivitat massa exagerades. El cert és que la situació amb la que el PSOE ha deixat Espanya no pot fer creïble cap proposta de Pérez Rubalcaba, sota cap concepte i per això només li queda apostar per la comèdia.

Rajoy va limitar-se a llegir el seu programa. Sabia que no li calia el debat i per això hi va passar de puntentes. De fet, no va dir res i amb això, desgrassiadament, en té prou.

El que va quedar molt clar és que pel PP i el PSOE Catalunya no existeix. De fet, crec que ni tenen consciència del dèficit fiscal que patim, ni els preocupa ni els ocupa i això es alarmant.

Agafem-nos fort per que vindran temps complicats, ja veuran.

Anem al segon bloc. El debat de la televisió publica catalana.

Doncs bé, sota el meu punt de vista va ser un debat molt més amable per l'espectador. Almenys la posada en escena dels 5 candidats catalans era més actual que no pas la del debat a dos.

En aquest debat de TV3 vàrem poder comprovar tres coses. La primera i molt evident; Duran i Lleida era l'únic que parlava de propostes concretes. La segona que els representats del tripartit (PSC, ERC i ICV) honoren un passat recent que quasi porta el país al desastre total. Tercera i última, un PP que continua crispant i buscant conflictes on no hi son, en un tema tan important per Catalunya com es el de la nostra Llengua.

Tercer apunt i el més important.

Queda una setmana i Catalunya necessita més que mai que CiU guanyi aquestes eleccions.

Perquè ho dic:

Per què som la única formació que defensem un pacte fiscal per Catalunya que posi punt i final al dèficit fiscal que patim i que cada any ens pren 16000 milions d'euros. Cal recordar també que hem rebut d'herència del tripartit un dèficit l'any 2010 de 8350 milions d'euros.

Per què el pacte fiscal que defensem és sinònim de més política social i d'un estat del benestar més fort.

Per què Duran és l'únic que té propostes i projecte per Catalunya. Com us deia abans, en el debat de TV3 va quedar clar que el PP i el PSOE no volen un pacte fiscal i prefereixen seguir espoliant a Catalunya.

Per què Catalunya ha de ser la guanyadora de les eleccions del 20N i per això per dignitat nacional no podem permetre que el PP o el PSOE guanyin les eleccions al nostre país.

I per què el govern de Catalunya necessita una veu forta i lliure a Madrid. Necessita persones sòlides que defensin al Govern i això només ho garanteix CiU.

Saben que el PP guanyarà a Espanya per majoria però també saben que els diputats catalans que puguin treure PP o el PSC estan al servei d'un partit i no d'un país.

Es per tot això que els hi demano que ens votin, que votin a en Duran, que votin a la gent que millor defensarà els seus interessos i els del país que estimen.

No es deixin enganyar.

VOTIN CATALUNYA
VOTIN DURAN
VOTIN CiU

9 de novembre del 2011

Un discurs serè, enmig d'una campanya amb massa soroll

Un discurs serè, enmig d'una campanya amb massa soroll

Ahir, durant l'esmorzar organitzat pel Fòrum Europa-Tribuna Catalunya vam poder gaudir d'un discurs profund, serè i, sota el meu punt de vista, molt responsable del nostre candidat, en Josep Antoni Duran i Lleida.

Duran, al llarg del seu discurs va apel·lar a una cosa tan important i transcendental per l'esdevenir de la societat actual com són els valors i la ètica moral.

Alguns, segur, poden fer una lectura simple i potser no ho veuen com jo, però si te'l escoltes bé i el llegeixes entre línies veus que ahir Duran va apuntar idees molt importants per fer front a la crisi actual amUb valors, i si, potser amb valors espirituals, que van més enllà.

És important que algú i més enmig d'una campanya com aquesta, et parli de valors, d'ètica i de responsabilitat social. És important també que algú reivindiqui que necessitem un món que es nodreixi de comportaments i actituds diferents que evitin les injustícies socials en tots els camps i més en l'econòmic, on els malcomportaments ètics i morals, ens han evocat a una de les crisis més ferotges.

Una de les frases que va dir Duran que més hem va impactar va ser la següent: "Sense ser capaços de reflexionar sobre el comportament que han tingut les institucions i la societat no serem capaços de superar aquesta dilema històric en què ens trobem".

Té tota la raó. Potser si tothom reflexiones i fes una petita revisió de la seva escala de valors i i poses per davant la veritat, la justícia, el bé comú, la primacia de la moral, la vida com a valor suprem, la família, l'empresa, la llibertat exercida amb responsabilitat o el respecte per les persones, el món aniria molt millor del que va i la crisi que ens afecta seria més fàcil de superar.

Estaria molt bé que les noves generacions, els joves d'aquest país, és llegeixin aquest discurs i que hi reflexionin. De fet, si m'ho permeten, convido als professors de les Universitats Catalans que el llegeixin als seus alumnes.  Els joves seran els que, potser, podran canviar el món i la manera de fer actual.

4 de novembre del 2011

La nostra força!

Avui ja si!!!. Aquesta matinada ha començat oficialment la campanya electoral i CiU ho ha fet amb un pavelló de l'illa diagonal de Barcelona ple d'entusiasme i il·lusió.

Aquestes eleccions son vitals per Catalunya. El nostre país s'hi juga el prestigi, el respecte i el seu esdevenir futur.

La millor opció per defensar els interessos de Catalunya i el seu autogovern, sens dubte, és CiU, és Duran i Lleida.

Perquè?

El PSC- PSOE ja ens ha demostrat aquests anys quina es la seva manera particular de defensar Catalunya a Madrid; amb un silenci barroer, amb un amagar el cap sota l'ala i amb un cinisme insultant de tots els seus diputats a corts.

O el PP, que amb majoria absoluta sempre ha intentat frenar l'avenç social nacional i econòmic de la nostra nació.

Per això us demano que no us deixeu enganyar.

Ni PP ni PSOE!

Les ganes, l'empenta, la responsabilitat, les idees de CiU, són la nostra força per defensar el país.

Voteu a Duran i Lleida!
Voteu a CiU!

2 de novembre del 2011

80è aniversari UDC


Goig, emoció, records...paraules que descriuen el que vaig sentir aquest passat dissabte durant el sopar commemoratiu del 80è aniversari del meu partit, Unió Democràtica de Catalunya.

Un miler de persones van voler ser partícips d'aquesta data tan assenyalada per a Unió. Aquesta presencia massiva de gent serveix per reivindicar amb força i ímpetu el paper del nostre partit en la societat catalana.

En aquest sopar, a banda de les intervencions que va haver-hi i que després us en parlaré, va servir per homenatjar a totes i tots aquells militants que fa 25 anys que militen al partit.

Personalitats tan importants com Nuria De Gispert, Joana Ortega i Josep Sanchez Llibre van rebre aquest reconeixement enguany, però no em vull oblidar d'aquells militants que també van rebre aquest reconeixement i que des del seu anonimat, han treballat incansablement durant 25 anys per Unió, pel país i per la seva gent.

També varem comprovar la gran unitat, sense discrepàncies internes, que viu Unió en l'actualitat. L'exemple el van donar el tres presidents del comitè de govern i tots els presidents dels consell nacionals vius, tallant junts el pastís dalt de l'escenari.

Ara, vull destacar algunes de les coses que en Duran i Lleida va dir durant la seva intervenció i que va servir per cloure l'acte.

En Duran va reivindicar el paper d'UDC des de l'any 31 i la defensa del nostre partit de la sobirania de Catalunya i la possibilitat d'aquesta d'exercir el seu dret a l'autodeterminació i l'opció de la confederació com a model d'organització d'Estat.

També però, va reivindicar altres valors de ciutadania que sempre ha defensat Unió com són la llibertat exercida amb responsabilitat, la solidaritat, l'autoritat, l'esforç o l'economia social i de mercat, l'humanisme i la justícia social com a valors vàlids dins el nou orde mundial.

En definitiva, Unió té lideratge, discurs, idees, valors i gent disposada a defensar-los durant 80 anys més!

Com a secretari d'organització que sóc d'Unió no puc acabar el post d'avui sense agrair la tasca i l'esforç d'en Miquel Puig, president de la comissió del 80è aniversari i totes les persones que han treballat per fer possible aquest sopar commemoratiu.

29 d’octubre del 2011

Tintín







Aquest dijous vaig tenir la oportunitat, juntament amb altres companys del grup parlamentari, de presenciar la pre-estrena de la pel·lícula " Les aventures de Tintín", de Steven Spielberg. Un honor per un romàntic i un apassionat dels clàssic com jo.

El passi d''aquest film em va fer recordar i rememorar la meva adolescència i aquells moments de lectura de les aventures d'aquest personatge. Personatge, que en aquella edat, va fer despertar la meva passió per viatjar i descobrir nous mons i nous horitzons.

Com deia una crònica de la Vanguardia del dia 22 d'aquest mes, Steven Spielberg ens torna al Tintín després de 30 anys i ens el situa en el nostre segle. Només per això ja li hem d'estar agraïts.

Tintín, a més, la vam poder veure en la nostra llengua, en Català. Vull recordar que ara fa uns  40 anys la "editorial joventud" va treure a la venta el còmic en Català, sent pionera en la època i molts nois i noies vam descobrir, com ara ho faran a traves del cinema, en Tintín en Català.

En aquest país, com va dir el conseller Ferran Mascarell abans del passi de la pel·lícula, estem fent possible la normalització del cinema en Català. Aprofito per agrair al Conseller de Cultura i al Director General de l'ICIC, en Felix Riera, com estan portant la negociació, tranquil·la i sense sorolls de fons, amb les majors i els sectors implicats que estan ajudant tant al cinema en Català. (Recordeu el soroll de l'anterior govern amb aquest tema i els resultats obtinguts?).

Per acabar, tot i que Spielberg es un geni cinèfil i dels seus efectes especials, hi ha una cosa de la pel·lícula que hem va fer sortir de la sala amb un lleu mal de cap; el 3D. No dic que no sigui un concepte interessant per les noves generacions, però jo no m'hi acabo d'adaptar. Hagués preferit el format tradicional, però no hem feu cas, deu ser que ja tinc una edat.

Gràcies Hergué, gràcies Tintín i gràcies Steven.

25 d’octubre del 2011

Fins quan aquestes campanyes ?

 
Entenc, com qualsevol demòcrata, que els partits (que no estan al Govern o si) i per tant que són a l’oposició, presenten les seves propostes, alternatives i opinions durant el temps que dura la legislatura, no?. No entenc llavors aquesta deria d’alguns de presentar propostes innovadores, o així creuen, en els darrers mesos, just abans de la comptessa electoral.
 
Qualsevol partit hauria de presentar les seves propostes amb un cert recorregut i no ara que estem en temps de pre-campanya i a punt d’entrar en plena campanya. La ciutadania crec que aquestes cartes als reis mags tan extenses ja no se les creuen.
 
Penso també que els polítics i més durant la campanya, s’haurien de dedicar a tasques més justes i productives i no a llençar-se els draps bruts durant la campanya o a presentar propostes “estrella" que no podran executar. Tenim quatre anys per fer-ho i no cal esperar a fer els deures a darrera hora.
 
Ho dic concretament pel Partit Popular pero també pel Sr. Rubalcaba (aquest últim per cert, sembla que no hagi format part del darrer govern d’Espanya ja que fustiga amb molta precisió decisions maldestres del que ha estat el seu president en els darrers anys). Però bé...
 
Aquests darrers dies observem com el PP i el PSOE, el Sr. Rajoy i el Sr. Rubalcaba, comencen a entrar en campanya i no ho fan de la manera més neta possible. Ambdos, dona la sensació, que estan esperant els dies finals per començar a recriminar-se i (perdoneu-me l’expressió) llençar-se m... a dojo.
 
És per això que em sento orgullos de formar part de CiU i de tenir de candidat al Sr. Duran i Lleida. CiU és l’unica formació i candidat que fan una campanya pro-positiva, sense retrets i amb conciència del moment pel qual atravessa el país. CiU també es la formació que presenta propostes molt treballades i que han estat plantejades en l’hemicicle del congrés dels diputats, en moltes ocasions.
 
Una darrera reflexió, precisament sobre les declaracions de Duran sobre el PER, on els dos grans partits, d’una manera desproporcionada l’han atacat amb molta duresa.
 
En Duran porta dient durant aquests quatre anys que els Catalans estem cansants del menyspreu i de l’espoli que es practica de forma sistemàtica sobre la nostra terra. El PER és un exemple clar com per mi ho és també la falta d’inversió al Prat (en canvi 1000 M euros per l’aeroport de Ciudad Real) o l’AVE d’albacete (amb tot el respecte per aquella comunitat).
 
Durant aquests quatre anys a en Duran ningú l’havia reprovat, oi? Era per què no estavem en campanya, no?. La resposta és clara, si, no era campanya.
 
Això senyores i  senyors es el que no pot ser.
 
Seny i rigor és el que garanteix CiU.
 
Aquestes eleccions no són cosa d’aquests dos!!!

21 d’octubre del 2011

L’anunci d’ETA d’abandonar les armes

Cert és que avui és un matí diferent. ETA, després d’anys d’assassinats, persecucions i extorsions, va anunciar que abandonava la lluita armada.

La jornada d’ahir es converteix en històrica per aquest fet, però m’hagués agradat més que ETA anuncies la seva dissolució definitiva i demanes perdó a totes aquelles families que han destrossat de per vida.

Avui a Euskadi, a Catalunya, a Espanya i França tothom és més lliure.

Zorionak Euskadi, zoroniak.

17 d’octubre del 2011

Sitges film festival i Sitges




Aquest passat dissabte vaig tenir la oportunitat de presenciar en directe l’acte de cloenda de la 44ena edició del Sitges; Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. L’acte va constar del lliurament de premis i del passi de la pel•lícula “The Thing”.

Que voleu que us digui sobre “The Thing”, un film que em va recordar molt a Allien. No la critico per què sóc incapaç de valorar el gènere. A mi les pel•lícules de sang i fetge de per si ja no m’agraden, però menys quan extraterrestres antipàtics i lletjos són els protagonistes.

Jo soc del britànic Alfred Hitchcock, el mestre del suspens. Aquelles seqüències d’intriga, suspens i assassinats de les seves pel•lícules, revolucionaries per als seus temps, m’han fet des de sempre un fidel seguidor d’aquest director, al cel sigui.

Amb això no vull dir que el terror d’ara no sigui bo, ni molt menys però jo sóc un clàssic i com a tal em comporto.

Ara deixeu-me que escrigui unes ratlles sobre la vila que acull aquest festival, Sitges.

Sitges, i així els hi he comunicat durant molts anys als meus alumnes quan impartia classes com a professor de Turisme, és d’aquelles poblacions on el turisme ha sabut conviure de manera excel•lent amb les tradicions, i en part, és gràcies a la perfecte harmonia entre les diferents ofertes de cultura, lleure, gastronomia i benestar que fa molt agradable l’estada a Sitges en qualsevol època de l’any i converteix la visita en aquesta vila del nostre mediterrani, en una experiència completa.

Com deia, Sitges és una població turística creativa, innovadora i molt rica culturalment, on l’oci i té un paper destacat però també el seu respecte cap a les tradicions; el corpus, carnaval, la verema, les Festes Majors de Sant Bartomeu i Santa Tecla, el rally de cotxes antics, el mateix festival, fan que així sigui.

Així mateix, la manera com tenen de viure els Sitgetans i les Sitgetanes les seves tradicions el converteixen en un element turístic més, i molt important.

Cal protegir aquesta manera d’entendre el turisme.

Com em va dir un amic que viu allà “La parròquia de Sitges coneguda com “La Punta” s’encarregarà de fer-ho, des d’allà es dibuixa aquest Sitges modern però vell”.

El model de sitges de trencar la estacionalitat s'hauria de poder exportar a la resta de poblacions turístiques del nostre país

11 d’octubre del 2011

Soroll no, gràcies

Suposo que el linxament d’alguns cap a les opinions de Duran i Lleida sobre el PER, són fruit de l’època pre-electoral en la que ens trobem on tot es magnifica i qualsevol declaració es treu de context i fins i tot, com dirien els nostres avis, de mare.

Les declaracions de Duran d’aquest dissabte, i com ja ha aclarit ell mateix durant aquestes darreres hores, no són ni molt menys un atac al poble andalús com pretenen vendre aquells que no volen entendre res. En Duran no fa més que expressar una altra manera d’entendre la política i la gestió dels recursos públics defugint d’aquesta política del subsidi que tan agrada a alguns sectors de la socialdemocràcia.

Ja no afegiré més opinions sobre el tema només diré que n’hi ha que es troben molt bé venent aquestes declaracions i els imaginaris conflictes territorials que se’n deriven, per què així no parlen de la nefasta gestió econòmica d’aquests darrers anys.

Una reflexió; aquesta campanya no pot ser com les altres i els primers que ho han de tenir clar son els dos grans partits d’àmbit estatal. La situació econòmica, els elevats índexs d’atur, la delicada situació de moltes famílies, etc, no permeten que afrontem aquestes eleccions pujats com moltes vegades al Dragon Khan o en concurs per veure qui la diu més grossa.

El PP i el PSOE són especialistes en tirar la pedra i amagar la mà. Mentre hi hagi soroll no es parlarà de propostes concretes. De fet, fan el que han fet aquests darrers anys; crits, soroll, acusacions, ara tu, ara jo, ara el dos i molt poques propostes serenes i rigoroses en l’àmbit econòmic per ajudar-nos a sortir d’aquesta crisi.

Això si, només hi ha una cosa en la que aquests dos partits es posen d’acord i van junts fins al final (Sra. Chacon inclosa, que durant quatre anys ha fet tot el que estava al seu abast per defensar Catalunya...), quan s’ha de fustigar a Catalunya. Mirin que ràpid ho van fer amb la reforma constitucional exprés.

Però bé, com dic sempre, nosaltres a lo nostre. CiU no juga a aquest joc, no es puja al Dragon Khan. Nosaltres a seguir sent propositius, a seguir fent propostes en matèria econòmica com aquests darrers i a seguir defensant un pacte fiscal just per Catalunya.

Tots sabem que guanyi qui guanyi el 20N, el dia 21 ens vindran a buscar, ja veureu.

4 d’octubre del 2011

Una setmana interessant



Vaig començar aquesta setmana tant interessant, fa tot just vuit dies, tenint el plaer de representar a UDC a l'Alderdi Eguna, dia del Partit Nacionalista Basc.

El PNB va demostrar un any més que és el partit de referència a Euskadi i que els seus pilars ideològics són i seran de duradora vigència. Així ho demostren, any rere any, els milers i milers de simpatitzants i militants del PNB que s'apleguen en aquest acte.

Durant la meva curta estança per terres basques vaig poder comprovar també, entre d'altres coses, que la crisi econòmica es viu amb una intensitat si més no diferent. Aquesta crisi no perdona enlloc, però el País Basc potser per que viu d'allò que recapta, traspua uns certs aires de major suficiència econòmica que nosaltres i altres parts de l'Estat.

Aquest comentari que faig, és només això, un comentari. Però la sensació que vaig tenir és aquesta. Allà tot sembla diferent i la situació econòmica també. Tindrà alguna cosa a veure el concert econòmic? Crec que si, i tant.

Encara hi ha alguns que dubten del pacte fiscal que proposa CiU, que no ho facin i si ho continuen fent que passin uns dies per Euskadi.

Un apunt personal més. Cal recordar també que Euskadi té uns índexs d'immigració inferiors als nostres i potser per això no han hagut de sotmetre's a un sobresforç com nosaltres, per tal de garantir uns serveis bàsics dignes i a l'abast de tothom.


Per cert, vaig tenir el goig de viure en directe un partit a la Catedral del futbol, Sant Mamés. L'Altelic Club no va guanyar el partit però els seus seguidors poden estar tranquils, tenen equip i així ho van demostrar dies després en el partit contra el PSG francès.

A mitjan setmana vam viure el debat de política general que en el anterior post ja va quedar prou reflectit el que penso.

I ahir acabava la setmana assistint a la cloenda del Congrés d'ERC que va celebrar a Girona. Em va agradar molt el to conciliador, propositiu amb grans dosis de coherència del nou president, l'Oriol Junqueras. Espero que aquest nou repte que ara comença li vagi molt bé. Felicitats Oriol!

30 de setembre del 2011

Debat de política general – la història continua sense anar amb ells...

Abans d’ahir el President de la Generalitat, Artur Mas, va fer honor al càrrec que ocupa fent un sensacional discurs realista on exposava la delicada situació per la que travessa el país però dibuixava els fonaments per a un futur més esperançador que el que s’emana del present actual.

Artur Mas va demanar unitat a totes les forces polítiques per treballar sobre la base del rigor, la seriositat i la responsabilitat per poder recuperar així, la credibilitat que Catalunya necessita i mereix.

Sembla però que alguns es segueixen enganyant i el que és més greu, segueixen venerant unes polítiques que han estat a punt de portar Catalunya a l’abisme. Alguns farien bé si en comptes d’erigir-se com a gallets oficials de l’esquerra més retrograda i irresponsable, comencessin a donar explicacions sobre la seva nefasta gestió al Govern en aquests darrers vuit anys.

Saben els diputats i diputades del PSC, ERC i ICV que han deixat un deute al nostre país que ens obliga a pagar a tots els catalans 6.000.000€ diaris només d’interessos?. Vostès són els que a dia d’avui pretenen donar lliçons al nou Govern de la Generalitat?. Creuen de debò que estan legitimats?. Jo no ho faré, de fet, la ciutadania ja va respondre en el seu dia.

D’iniciativa es sabut que no m’espero gran cosa però la intervenció que em va sobtar més de totes va ser la del company socialista d’hemicicle, en Joaquim Nadal. El PSC tenia la oportunitat en aquest debat de política general de mostrar interès per col·laborar i sumar, però van preferir apostar, una vegada més, pel despotisme i el cinisme més pur. I també en el torn de rèpliques la adjunta al portaveu Laia Bonet va fer gala de un estil agre i fora de lloc, tot plegat llàstimos. Senyores i senyors aquesta història continua sense anar amb ells.

Nosaltres a lo nostre i com va dir el President : “no s’ha de confondre la recerca del consens amb la inacció. No podem permetre’ns el risc de no fer res”.

Doncs això, a seguir treballant per Catalunya.

28 de setembre del 2011

Compte enrere

Els partits polítics hem engegat ja la maquinària electoral. El compte enrere per al 20-N ja està en marxa. I mentre que a Madrid i a les Espanyes, aquest és un partit que es juga a dues bandes, els catalans i catalanes cal que pensem en clau nacional perquè cap dels dos grans partits té cap intenció de vetllar pels nostre interessos.

Davant d’això, CiU s’erigeix, de nou, com el partit català i catalanista millor posicionat per fer sentir la veu dels nostre país al Congrés dels Diputats. Els 25 diputats del PSC han demostrat durant l’era Zapatero que el seu paper és d’una subordinació total. I ERC i Iniciativa, aquesta vegada, ni tan sols apareixeran a la foto. El PPC? Si el PSC no té ni veu ni vot a l’hora de defensar un nou horitzó econòmic i social, més pròsper, per a Catalunya, els populars catalans queden tan diluïts entre els seus col•legues espanyols que se’ls confon.

CiU és l’únic partit que lluitarà sense treva per aconseguir un nou pacte fiscal que aporti ocupació i riquesa a Catalunya. Hem de ser forts a Madrid si volem que ens escoltin! I, avisem, no ens conformarem amb les engrunes.

20 de setembre del 2011

CHAPEAU A CASA TARRADELLAS

Vull felicitar a Casa Tarradellas pel seu darrer i magnífic espot publicitari. Ho faig sense voler desmerèixer altres anuncis com el de Codorniu o el darrer d’Estrella Damm, espots que a banda de reclam cap al seu producte han exercit de campanya turística, i en alguns casos, millors que les campanyes institucionals que s’han succeït ens els darrers anys al nostre país.

Però aquest cop Casa Tarradellas ha complert a la perfecció aquell principi del món de la publicitat (AIDA) que diu que un espot ha d’aconseguir cridar l’atenció, despertar interès, incitar al desig i finalment portar a una acció de compra del producte o servei. Aquest darrer anunci aconsegueix tot això i a més transmet un missatge que et fa pensar i reflexionar. No m’estranya, per aquest motiu i d’altres, que l’espot amb pocs dies hagi revolucionat les xarxes socials al ser molt vist i comentat.

Veure la imatge d’aquell nen que arriba trist de la ciutat i aïllat en el seu mon dels videojocs i ipads i com poc a poc recupera l’alegria descobrint l’entorn rural, fan d’aquest anunci un excel·lent argument que ataca a les consciències.

La llum, la vida, les tradicions que s’inspiren del camp, de la terra, són elements que ara més que mai cal divulgar entre els més petits. La vida no és la consola, la vida és el camp i això cal remarcar-ho als nostres fills.

Vivim en un món cada vegada més virtual però cal aprofundir més en els valors que transmet el mon rural. Potser reforçant més els valors que transmet el camp; esforç, companyerisme, tradició... seriem més feliços.

Chapeau Casa Tarradellas!

12 de setembre del 2011

Guardiola, el Català i la Diada



Suposo que sóc la persona numero mil que escriu en el seu bloc, crònica o en el seu diari personal sobre alguna de les qüestions que s’observen en el títol del meu post d’avui. Tot i així crec que cal fer-ho.

Començo per en Pep Guardiola. Durant la meva trajectòria professional i política he escoltat molts discursos d’excel·lents oradors i comunicadors, persones que una part de la seva professió es basa en comunicar als altres el tema del qual en són especialistes.

Estarem d’acord que en Pep Guardiola ha estat jugador i ara entrenador de futbol i no té l’obligació de ser un expert en la matèria de la oratòria. L’altre dia però, al Parlament de Catalunya em va sorprendre el seu discurs; un discurs emotiu, clar i contundent (sense papers!!!) però encara em va sorprendre més que durant el seu discurs en cap moment va parlar d’ell. No oblidem que rebia la major distinció del Parlament de Catalunya per la seva trajectòria com a professional de l’esport, repeteixo la seva. Ell, tot i l’honor que rebia i els 17 títols que l’acompanyen allà on va, va tornar ha defugir de qualsevol protagonisme i va tornar a parlar d’equip, de jugadors, dels amics, de la família, en definitiva, demostra una vegada més que ell, com també ho es el club que estima, són quelcom més.

Aquesta que vaig a fer potser és una afirmació exagerada; en Pep és un valor afegit pel Barça però també per a moltes famílies, que en ell, sobretot els més menuts, podrien trobar el mirall perfecte en el que mirar-se. Gràcies Pep pel que estàs fent pel Barça, el meu club, però també per al país.

Parlem ja del que va ser la Diada Nacional de Catalunya d’ahir. Catalunya ahir va demostrar arreu que hi ha un sentiment nacional que per molts atacs que rebem sempre hi serà i ningú podrà esborrar. La setmana no va començar gens bé amb la sentencia del TSJC que deixava les portes obertes a un possible canvi en el model d’immersió lingüístic català. No seré jo qui afegeixi quelcom més del que s’ha dit aquests darrers dies sobre aquest tema el que si que dic és que s’acosten eleccions i alguns pretenen distorsionar la realitat i desviar l’atenció i així evitar que es parli, per exemple, de les xifres d’atur.

Per què sempre que s’acosten eleccions al congrés dels Diputats Catalunya rep un atac ferotge contra alguns dels seus pilars identitaris? És molt senzill, dona vots per les espanyes. Però Catalunya i els seus dirigents, que ja hi estem avesats, no farem ni un pas enrere, ans el contrari, els farem sempre endavant.



Visca Catalunya!

5 de setembre del 2011

REFLEXIÓ DES DE EL CANADÀ


Ara fa pocs dies que he tornat d'unes vacances molt breus i ràpides al Canadà, la veritat és que tenia molt d’interès en conèixer aquest gran país, encara que fa més de vint anys ja vaig trepitjar territori canadenc al anar des de New York ha fer una visita de cap de setmana al Niàgara a veure les famoses Cataratas , i caram com ha canviat, ara més que un recurs turístic natural sembla un parc temàtic més propi de las Vegas.

Una altra experiència interessant es que després de més de vint anys de fer de guia i portar gent a recórrer món, aquest cop he estat jo mateix el que he fet de turista d’un grup organitzat i d’aquests, que en pocs dies veuen molts llocs, cosa que sempre obliga a anar a toc de pito, abans el tocava jo i ara a obeir com el primer, però bé el que volia fer és una reflexió del Canadà i el Quebec en relació a Catalunya i Espanya.

En primer lloc el nivell de vida i civilització del Quebec, dista bastant d'altres ciutats com Montreal, Otawa o Toronto. Quebec és més francesa, neta , polida i endreçada, un lloc on el idioma dominant encara és el francès i per resumir-ho la qualitat de vida podríem dir que és bona.

En canvi les altres ciutats més americanes són això, quasi o del tot americanes , més brutes amb més misèria als carrers i amb mes crispació, malgrat no arribar als nivell dels EEUU, i com és lògic de parla anglesa.
Però el que si tinc molt clar es que llastimosament per nosaltres Catalunya no és el Quebec ( ciutats netes, polides endreçades, llocs segurs i tantes altres coses que no podem dir avui de casa nostra ), i Espanya no és el Canadà (s'ha demostrat darrerament on els dos grans partits de l’estat espanyol amb la reforma de la constitució han accentuat aquest distanciament malintencionat amb Catalunya, la meva nació).

Queda clar que el Québec no és Catalunya i no entraré a valorar les qüestions polítiques que envolten a la seva nació i a la nostra. El que si diré és que el Québec és el reflex d’una societat emprenedora, motivada, dinàmica i lliure i molt important, segura. Això era el que fa uns anys desprenia Catalunya i ara cal que recuperem. Catalunya ja esta passant pàgina a aquests anys de desgovern absolut i ara cal que el govern, governi, i potser només així assolirem una societat, més justa i més lliure com ho és la Quebequesa. No fa tants anys que el Quebec s’emmirallava amb Catalunya, potser ara cal que nosaltres, per les qüestions abans esmentades, ens emmirallem amb ells.


20 d’agost del 2011

Reflexions d'estiu

En aquestes alçades del mes d’agost, em permetreu que formuli en veu alta una sèrie de preguntes, a les quals no acabo de trobar-hi respostes gaire clares, o potser sí? Però és bo reflexionar-hi.

1.- Què es deu estar teixint al gran circ econòmic mundial, quan els fins ara presidents dels  països àrabs més mediterranis com ara Tunísia , Egipte, Líbia i ara Síria, amb una curiosíssima excepció la del nostre veí Marroc, han perdut el suport de les grans potencies d’Occident? De cop i volta els hi hem girat l’esquena després dels serveis prestats, que no han estat pocs, i val a dir que la situació política, econòmica i social de futur que els hi espera, no serà millor que l’anterior amb aires d’alternatives polítiques radicals que ronden i rondaran cada cop més per la zona.  Per què nord Amèrica i Europa actuem com ho estem fent?

 

2.- Com Rubalcaba, l’etern polític socialista espanyol que renuncia al seu cognom de Pérez, tan comú per altra banda,  amb un exercici de cinisme que supera el límit del raonable, té la barra de dir que el que s’ha de fer és suprimir les diputacions provincials ara que les han perdut totes? Això sí, però, abans de deixar-les les han utilitzat per l’explicable i l’inexplicable que en molts casos ratlla la indecència del que es pot fer i el que no,  en política, tant amb  sous com amb col·locacions  de tota la patuleia i parentela dels amics socialistes i els seus socis. Si tingues un mínim de dignitat hauria de callar. Està clar que amb personatges d’aquesta mena l’Estat Espanyol té mala peça al teler.  

 

3.-  Com gosen criticar el control de les PIRMI, per evitar el frau que fins ara hi havia? Senyors, gestionar passa per controlar que la despesa que vagi on ha d’anar,  i perquè els ajuts socials els rebin aquells que realment ho necessiten. Així està el país. La demagògia ratlla el cinisme.

 

4.- És just que unes agències de qualificació econòmica d’abast mundial, per a mi de dubtosa reputació que fa encara no quatre dies han portat al món al caos econòmic , sense aleshores dir ni piu, avui encara se les escolti i facin trontollar les borses? Crec que el que cal en economia és fer un gir, deixar d’una vegada per totes l’economia especulativa i decantar-nos cap a una economia productiva sense perdre de vista el que és i significa vetllar perquè, com diu Benet XVI, es practiqui una veritable economia social de mercat, més justa i equilibrada per a tothom.

I la cinquena i última qüestió. Qui ha de sancionar una acció tan indigna com la de José Mourinho al darrer partit de la supercopa? Això és intolerable i un mal exemple per l’esport. Un personatge com aquest no pot entrenar un equip de primer nivell. Algú li ha de dir que l’esport no és el seu camí.      

26 de juliol del 2011

L’influencia del canvi de mil·lenni...

Molts us estranyareu pel títol del meu post d’avui però no faig més que posar per escrit una sèrie de reflexions que fa dies que volten pel meu cap.
 
Com bé sabeu ens trobem immersos en un canvi de mil·lenni i per tant, els canvis socials i econòmics son i seran protagonistes en aquests temps.
 
La humanitat es troba immersa en una època de canvis i transformacions constants. Canvis en el camp econòmic, social, cultural, però també en les migracions i l’equilibri territorial.
 
Cal molta consciència del moment que estem vivint per tal d’afrontar amb garanties el desenvolupament futur de la nostra nació, del nostre país, del nostre continent, del nostre món.
Les decisions que es prenguin avui tindran conseqüències en el futur més proper i en el futur de les noves generacions.
 
Tinc la sensació que no som del tot conscients d’aquesta situació i la classe política, en la que m’incloc, n’ha de prendre més consciència. Cal deixar de banda amb celeritat els debats estèrils i partidistes.
 
Les eleccions a Corts Espanyoles que s’acosten poden ser una oportunitat per tots. Cal un debat polític serè i rigorós i amb consciència del moment que vivim. Calen reformes i aquestes han de fer-se a consciència de les transformacions accelerades que com a societat estem patint.
 
Com ja he anat repetint en diverses ocasions cal consciència de la situació actual. Cal que els polítics estiguin a l’alçada de les circumstàncies i com molt bé va dir en Duran i Lleida, aquest passat dissabte, cal que pensem menys en les properes eleccions i més en les futures generacions.
 
No vull acabar el meu post d’avui sense expressar el meu condol i solidaritat al poble Noruec per les víctimes innocents que va causar el brutal atemptat terrorista perpetrat divendres en aquell país.
 
Aprofito també per desitjar-vos un bon estiu a totes i tots. Ha estat un any prou intens com per ser mereixedors d’unes curtes però sempre necessàries vacances. Això si, carregueu les piles ja que hem d’encarar amb il·lusió, passió i convicció la propera contesa electoral, una contesa electoral que pel bé de la situació que travessa el País s’haurien d’avançar el més aviat millor.
 

13 de juliol del 2011

Ai, Ai, Ai...

Tots som conscients que la situació econòmica per la que travessa Catalunya, Espanya i també la resta de països de la UE és d’una delicadesa preocupant. Concretament a Espanya, la situació és més delicada. Llegim a diferents mitjans de comunicació que la situació de Grècia pot arrossegar a una major pèrdua de confiança dels mercats financers amb països com Itàlia però també Espanya.
Catalunya està fent els deures i ho dic convençut. El president Mas i tot el seu equip de govern està liderant amb força i sense que li tremoli el pols, l’execució d’un seguit de mesures, que tot i ser en moltes ocasions impopulars serviran segur a mitjà termini per redreçar la situació econòmica del nostre país. El president Mas i el Govern Català han estat molt més valents que el Sr. Zapatero i el seu govern. Zapatero s’ha equivocat i ho sap. En Duran i Lleida, com a president del grup de CiU al Congrés dels Diputats feia temps que l’avisava i en moltes ocasions no va fer cas de les propostes del Grup Parlamentari que presideix. Ara sap que no hi ha marxa enrere. Europa ja no només el mira, ara l’assenyala.
Ara es temps de polítics valents. Zapatero serà recordat per amagar el cap sota l’ala quan el seu país més el necessitava. Zapatero ahir es va equivocar i molt. Zapatero ahir hauria d’haver convocat eleccions i no nombrar nous ministres. Espanya no pot estar més temps sense prendre decisions, allargant l’agonia i amb tot el mercat financer a l’espera.
Espero un gest de sensatesa de ZP, de fet son molts els que l’esperen. Convoqui eleccions ja i deixi que la democràcia segueixi el seu curs amb la major celeritat possible.
Deixeu-me que acabi el post d’avui felicitant a Omnium Cultural pel seu 50è aniversari. Espero que en facin 50 o 100 més i segueixin promocionant la llengua i la cultura catalana arreu.

8 de juliol del 2011

De Rodriguez a Pérez.... o no!

Ahir al vespre, la calor no em deixava descansar, vaig repassar la premsa del dia, fer algunes anotacions per reunions que tenia programades, llegir alguns documents pendents, ja sabeu... moment de reflexió i anàlisi, petits espais per poder endreçar el frenètic dia a dia. Però ahir, estava especialment filosòfic i em vaig aturar a una noticia en relació als moviments del vicepresident i precandidat a temps parcial Rubalcaba, la veritat és que no vaig prestar massa atenció al contingut, una mica ferragós tot sigui dit, si no que vaig reparar en una qüestió més formal, més aviat estètica que en va fer somriure i reflexionar, segurament ho tindria que haver fet abans, però va ser ahir... els cognoms, aquesta és la qüestió, més aviat la no utilització de determinats cognoms, m’explico, tots coneixem al ministre Rubalcaba, però en realitat es diu Pérez de primer cognom, més clar és el cas del president Zapatero, ZP pels amics, que té per primer cognom Rodríguez. Amb aquesta idea vaig dirigir-me a Internet a esbrinar quina posició ocupen aquests cognoms silenciats i amagats al rànquing estatal, segons algunes planes consultades els cognoms Rodríguez i Lopez ocupen la posició quarta i cinquena, per darrera de Garcia, Gonzalez i Fernández, dels cognoms més estesos a l’estat espanyol.

Quina és la raó que fa que els candidats socialistes utilitzin el segon cognom per fer campanya? És una raó sentimental? Tenen dubtes d’utilitzar un cognom tant freqüent i estès? Tenen el mateix “spin doctor”?

Això em fa fer pensar en una pel•lícula menor d’Eddie Murphy, “Su distinguida Señoría” on es radiografiava el món d’interessos i prebendes al congrés d’Estats Units, en aquest film, el protagonista un bon vivant, assoleix un seient a la càmera de representats nord-americana amb un fàcil eslògan “Johnson, el nom que ja coneix”. A diferència de l’histriònic Eddie Murphy sembla que els candidats socialistes prefereixen que els seu cognom no sigui massa conegut, ja sabeu coses del màrqueting.

En un altre ordre de coses convidar-vos a tots i a totes a gaudir de les festes d’estiu d’Arenys de Mar. Gloria i Honor a Sant Zenon.

4 de juliol del 2011

Una d'Espanya...

A mitjan de setmana va tenir lloc el tradicional "debate de la Nacion". Vaig seguir-lo amb una atenció especial i no com a polític i parlamentari Català que sóc si no com a ciutadà de Catalunya, i també com a ciutadà d'aquesta Espanya que a voltes ni ens entén ni ens compren.

No parlaré ni de vencedors ni vençuts pel que fa referència al debat. Si que diré però, que només vaig veure a un líder polític que explicava al ciutadà la situació actual per la que passa el seu país amb rigor, amb serenor i amb responsabilitat. Sembla ser que a Madrid, el PP i el PSOE, son els que menys practiquen el sentit d'Estat que reclamen.

Aquesta setmana han criticat, des d'alguns espais d'opinió que CiU dones suport a les reformes plantejades pel Govern Espanyol. Doncs be, si haguéssim actuat en clau partidista potser no hi hauríem donat suport... i menys a pocs mesos de les eleccions generals.

CiU ha ajudat aquest setmana a que Espanya s'allunyi de Grècia. Alguns no ho entenen però tampoc cal que ho facin. Les eleccions son a prop i els ciutadans diran si la política que planteja CIU es l'encertada o no. Així es la democràcia i així ha de ser la política.

Per últim, un comentari sobre les declaracions d'ahir de la Sra. Ministra Chacon sobre el pacte encobert del PP i CiU i altres bestieses que va dir; Sra . Chacon vostè ha desaparegut durant quatre anys de Catalunya i ha incomplert sistemàticament les promeses que va fer als catalans/es ara farà quatre anys... per favor no doni lliçons de res i menys de catalanisme.

Gràcies

23 de juny del 2011

Per la revetlla de Sant Joan... Foc nou


La nit de Sant Joan i la seva revetlla és la celebració popular del solstici
d'estiu, la festa més llarga i esbojarrada per excel·lència per a commemorar
la nit més curta de l'any. És la festa del foc, element que honora el sol:
fem fogueres, tirem petards, bevem cava i mengem coca, ens envoltem d'amics
i coneguts per donar la benvinguda a l'estiu, aquest període meravellós en
el qual la natura es troba en el moment més àlgid i les seves virtuts poden
incidir directament en la nostra vida. És el tret de sortida d'un període
que evoca a notes i a quadern de vacances, a paella, a nivea, a mar, a
terrassa, a colònies... moments, que conviden també a realitzar activitats a
l'aire lliure, a sortir, a compartir il·lusions, a descobrir, a viure en
definitiva. És també però una època de descans, de repòs, de reflexió i
anàlisi, de fer balanç, d'aturada i pausa. Moments necessaris per carregar
piles per, tal i com fans el atletes de velocitat, ajupir-se per després
arrencar amb més força.

Permeteu-me doncs, que faci un triple salt mortal i lligui la metàfora de la
revetlla de Sant Joan i del foc per proposar-vos que aprofitem les fogueres
que avui fem a cada poble i vila del nostre país, per fer foc nou, per
començar de zero, per deixar enrere allò negatiu i fer una catarsi tant
personal com col·lectiva. Cremem l'individualisme, el sectarisme i la manca
de professionalitat. Deixem enrere tot allò que ens angoixa i que no ens
deixa avançar. Allunyem-nos de les intoleràncies, dels recels i les enveges.
Cremem també l'egoisme i encenguem un nou foc i permetem que creixi dins
nostre l'esperança i la voluntat de tirar endavant amb passos ferms i
decidits. Posem les llavors perquè valors com la col·laboració o l'esperit
de superació arrelin en aquest nou període. La combinació de tots aquests
elements personals, els que cremem i els que hem de deixar créixer, sumats i
multiplicats produiran els ingredients necessaris per avançar i millorar com
a societat i com a país.

Només em queda desitjar-vos doncs una bona revetlla i que aquest treball
individual d'esperança que us proposo el puguem celebrar com un èxit
col·lectiu.

Que comenci la festa!

20 de juny del 2011

Horaris Europeus


La setmana passada vaig tenir una agradable trobada amb el Doctor Ignacio Buqueras, President de “la Comisión Nacional para la Racionalización de los Horarios Españoles” (ARHOE), entitat que promou la conciliació de la vida personal, familiar i laboral, promovent horaris més racionals.

Les reflexions del Doctor Buqueras em van fer pensar sobre la necessitat i els avantatges de modificar els horaris laborals al nostre país assimilant-los més als horaris de la resta d’Europa. Primer van ser les llargues jornades laborals, incompatibles amb la conciliació de feina i família; ara és la crisi econòmica, la que ens aboca a la necessitat d’un nou ordre econòmic i social.

Òbviament el primer argument a favor d’aquesta racionalització dels horaris a l’Estat espanyol, és la conciliació de la vida familiar i professional. Els horaris partits, amb interminables esmorzars i dinars, provoquen no poder compartir un temps important amb aquells que estimem, especialment amb els nostres fills amb les conseqüències que aquest fet pot tenir sobre la seva futura educació acadèmica, sentimental i cultural.

Un segon criteri a favor d’aquesta racionalització d’horaris és la productivitat, etern problema de l’economia espanyola, que té molt a veure amb la cultura llatina. No per restar més temps al lloc de treball els resultats són més positius, sinó que cal incidir en eines que permetin valorar l’eficiència i l’assoliment dels objectius en l’activitat diària, oblidant, com a mínim com a primer factor les hores esmerçades. Es requereix un canvi de mentalitat, traduït en una direcció per objectius així com en una remuneració que s’ajusti a aquests, i no pas a les hores de presència a l’oficina. Cal doncs, donar recolzament a les empreses flexibles i familiarment responsables.

La internacionalització seria el tercer factor. Els horaris espanyols, s’han d’assimilar als dels nostres competidors però alhora també col•laboradors europeus, facilitant així el treball en xarxa i exprimint al màxim l’ús de les noves tecnologies.

Per l’últim l’estalvi energètic seria un factor rellevant, fomentant així la sostenibilitat dels recursos naturals. La concentració horària, sobretot, en grans empreses i institucions tindria conseqüències evidents estalviant llum, gas, etc...

Cal doncs donar passes endavant en aquesta direcció perquè només d’aquesta manera, l’Estat espanyol i Catalunya tornaran a ser societats alineades amb les economies més competitives i podrem alhora conciliar, en aquests temps tan confusos, la vida professional amb la personal i potser així i hauria més feina per més gent.

15 de juny del 2011

Intolerància

Avui hem viscut un dels dies més tristos de la recent democràcia al nostre país.
Les imatges que he presenciat eren més pròpies del tercer món que no pas les d'un país desenvolupat. Hi ha situacions que en un estat de dret no es poden permetre i el que avui han fet els anomenats "indignats" està fora de tota lògica. Segrestar als representants del poble escollits democràticament no és de rebut i fer-ho amb violència encara menys.

Puc compartir moltes de les situacions que plantegen, però crec sincerament que la forma es del tot errònia. Vivim en un país democràtic i no ha estat fàcil aconseguir-ho. No ho llencem tot per la borda! Estic d'acord que la situació econòmica no es fàcil, però ara hi ha hagut una alternança política i crec que és just dipositar-hi confiança. Hem fracassat amb la gestió d'aquests darrers anys ara cal veure si la nova composició política serà capaç de resoldre la situació.

En democràcia hem de respectar la voluntat del poble i hi ha mecanismes legals per fer-ho, no ens els saltem , si ho fem conduirem al país a una situació de descontrol i caos.

14 de juny del 2011

Molta sort i molt encert

Molta sort i molt encert

Avui, de fet ahir, després de 16 anys sent regidor d'Arenys era el primer diumenge després de tots aquests anys que em despertava sense tenir aquesta responsabilitat municipal.

Vuit anys de regidor al govern municipal i vuit a la oposició crec que ja són molts, ara toca que les noves generacions prenguin el relleu i dediquin els millors anys de la seva vida a situar el nostre Arenys de Mar allà on mereix estar.

Aprofito el post d'avui per despedir-me com a regidor d'Arenys de Mar però també per felicitar a tots/es els regidors/es coneguts o no, que el passat dissabte van ser proclamats en el càrrec a les diferents ciutats i viles del nostre país. Vull, si em permeten, demanar-los-hi que tinguin coratge i valentia per afrontar un dels reptes més grans que hom pot tenir, que és el de servir a la ciutat o vila que t'ha vist néixer o créixer.

Un apunt; tots vosaltres sabeu que la política, segons la darrera enquesta del CIS, és la tercera preocupació dels ciutadans. Però, com a convençut de la política i defensor del sistema que sóc vull transmetre-us la idea que la política de proximitat que és fa des dels Ajuntaments ha de ser el remei a aquesta desconfiança actual.

I un apunt final; Avui, com he dit abans, comença una nova etapa per a molts municipis. Per fer realment profitosa aquesta nova etapa hem d'apartar els dogmatismes, els partidismes, els models sectaris i les endogàmies de partits. Com he sentit dir en alguna vila durant la campanya electoral " els qui només miren el passat o el present, segur que es perden el futur?. La gent, el ciutadà, les persones ens trien per què guiem el poble però també per què dibuixem l'esperança i només, si és així, la política té i tindrà sentit.

Molta sort i molt encert en el cami que comenceu!

6 de juny del 2011

Estrategos

Estrategos es la paraula grega per "estratega". A l'antiga Grècia, els estrategos eren un càrrec public encarregats de la defensa y la direcció de la guerra.

Els diccionaris d'arreu, també els d'aquí, ens diuen que estratègia, es un conjunt d'accions planificades sistemàticament en el temps que es duen a terme per aconseguir un determinat fi.

Ara us preguntareu el per que d'aquest inici del post d'avui.

Doncs be, com que no vivim a l'antiga Grècia es evident que no som estrategos però si, que en els nostres dies, de l'estratègia se'n abusa, i alguns partits polítics,
especialment.

Per mi i per molts, la política no es només estratègia i tàctica. Potser la ciutadania es distancia de la política pels tacticismes que veuen i palpen en l'activitat política del dia. La política es pacte, es gestió, es honradesa i no només tàctica.

En tot el tema dels pressupostos estem veient com alguns aprofiten per fer estratègia constant. Sembla que no se'n han adonat que la ciutadania valora molt mes la gestió, la bona governanÇa i no la tàctica simple i partidista. Aquesta manera de fer i de mirar-se el melic va portar el segon tripartit de Montilla a perdre a les urnes, però com ja he dit, continuen en les mateixes. Han après alguna cosa? Malauradament sembla que no.

Ara, amb la situació per la que esta passant el país la classe política hauria d'anar a la una, hem de donar un missatge d'unitat. Ara es moment de retirar l'estratègia, moment de no anar en contra del ciutadà i anar-hi a favor. El país necessita responsabilitat dels seus dirigents polítics amb urgència i alguns s'atrinxeren en les seves maneres de fer de sempre.

Els votants d'avui son exigents i ens estan demanant a crits que tots plegats fem el que sigui per sortir del pou.

Recapacitar diuen que es de savis, alguns encara poden deixar l'estratègia i sumar, sumar i sumar....

La política es ara mes que mai construir i no destruir.

No vivim a l'antiga Grècia, vivim a Catalunya.

31 de maig del 2011

Ara el cogombre...

M’ha sorprès molt, sobretot venint dels alemanys, gent racional, seria i europeistes convençuts, la lleugeresa amb la que han actuat en l’anomenada “crisis del cogombre”. Aquest tema no és menor, ja que els productors d’hortalisses a Espanya situen les possibles pèrdues en 200 milions d’euros setmanals i a més, es corre el risc d’encomanar aquestes restriccions a d’altres productes com la fruita, cal recordar, que ara, a Catalunya, estem em plena campanya de la fruita amb pinyol, i no cal esmentar el terrible mal que podia ocasionar al sector primari del nostre país una cancel•lació de l’exportació prevista amb conseqüències que serien molt greus donada la ja de per si malmesa situació econòmica.

L’aptitud alemanya és incomprensible al igual que la d’altres països europeus, que anteposen els seus interessos econòmics o polítics, com podria ser el cas alemany, a la seriositat i rigorositat que requereix un tema d’aquesta magnitud. Avui mateix l’economista Xavier Sala Martin, recordava que fins fa poc a Estats Units no és podia trobar pernil per culpa de la grip porcina dels anys 70 o que encara costa trobar oli espanyol per la crisis de la colza dels anys 80, per tant és obvi el llarg recorregut d’aquestes situacions, i la importància d’actuar amb diligència i contundència per esvair qualsevol ombra sobre els productes catalans si es produís el cas. Avui, als mitjans veiem a la ministra del ram en bata blanca menjant cogombre i m’han recordat imatges pretèrites.

Per altra banda, el conseller Pelegrí, ens ha recordat, de manera contundent i seriosa, la bona feina que a Catalunya fa la industria agroalimentària, sent un exemple de professionalitat i garantint, al igual que fan les diferents administracions, la seguretat i la traçabilitat dels aliments des del lloc de conreu fins a la taula. És doncs, en aquests moments que hem de valorar amb justícia la importància del sector primari a Catalunya, i tots plegats hem de recolzar-lo i enfortir-lo, doncs és la base on es sustenten la resta de sectors productius del nostre país.

Toca més que mai fer feina i fer-la bé, molt bé diria jo, no ens ho posen fàcil.....

25 de maig del 2011

CONFIANÇA









Aquesta és, per a mi, la paraula clau de la victòria electoral de CiU en les eleccions del 22-M. Confiança en una força política que està treballant de debò per començar a canviar la situació de crisi econòmica i social en què estem immersos. Per això, el suport que CiU ha rebut a les urnes és l’aval per tirar endavant un programa de govern, primer a la Generalitat i des d’ara a molts ajuntaments, que ens ajudarà a sortir-nos-en. I en aquest sentit us vull dir dues coses. La primera, grà cies. I la segona, que no us decebrem.

Més enllà de felicitar-nos per tot plegat, no podem oblidar que el context general i els resultats de les eleccions de diumenge –i els analistes ja ho han dit- conviden a una reflexió profunda. I això també ho tindrem en compte. Cal analitzar aquest nou moviment social dels indignats, conèixe’l, i esbrinar el motiu de l’ascens d’una força com Plataforma per Catalunya per posar-hi remei. Tots plegats tenim molta feina, però cal dir que amb el suport rebut la farem, si cal, encara amb més energia.

18 de maig del 2011

El valor de tenir valors… (Els valors sempre perduren en el temps)

Faig una petita pausa a pocs dies de les eleccions municipals, fatigat però il·lusionat, després d’aquest dies de campanya, per parlar d’un tema recorrent però no per això menys important..., els valors, i vull parlar dels valors en sentit ampli, de país, individuals, col·lectius,.... Es evident que tots necessitem referents i segurament en els darrers temps, especialment en els moments de bonança econòmica, tots i totes hem estat una mica equivocats, elevant i mitificant a persones o empreses que han assolit riquesa o rellevància social de manera fàcil i ràpida.

El 4 de juny de l’any 2009 escrivia un post en el meu bloc que parlava dels èxits del Barça d’aquell moment, parlava com també faré avui de valors com el treball, la constància i la il·lusió per la feina ben feta. Doncs bé, com tots sabem, la passada setmana el Barça es va proclamar campió de la lliga, també es va classificar per la final de la copa d’Europa en unes semifinals, contra l’etern rival, on no només ens enfrontà vem a un equip molt fort si no a un model antagònic, on el guanyar, si o si, sembla ser l’únic objectiu. En contraposició trobem la filosofia (i els valors) que l’equip de Guardiola destil·la des de fa anys, filosofia bassada en el treball constant, en la millora continua, en la política de l’esforç, en la humilitat i en el respecte al rival. Però sobretot, penso, en la importància del col·lectiu per sobre de les individualitats. Es evident que al Barça juguen, els tres millors jugadors del món, com a mínim els més reconeguts, però no és menys cert que aquest jugadors es sacrifiquen i corren com a l’últim futbolista del planter, entenent que el seu èxit esta supeditat a l’èxit del conjunt, i anteposant les seves necessitats a les necessitats, en aquest cas, d’un equip de futbol amb una manera de fer i jugar que el fan únic al món.

En aquesta mateixa direcció, i en un col·lectiu jove i ple de talent, és bàsica la figura d’un entrenador com en Pep Guardiola, seriós, respectuós, treballador(molt treballador) i preocupat en transmetre al seu equip, no únicament als futbolistes, si no també al cos tècnic, ajudants, directius i m’atreviria a dir que a socis i aficionats, que el talent i la formació són bàsics per assolir els objectius marcats, però que segur que aquest no s’aconsegueixen sense treball i sacrifici.

Per què dic tot això?, perquè com ja vaig escriure en el meu post del 4 de juny de fa 2 anys (“tots i cadascun de nosaltres haurem de prendre exemple d’aquesta actitud davant l’adversitat. També els polítics, sobretot els polítics, que som els qui ens han posat al capdavant dels afers públics!"), s’han de prioritzar els valors i la cultura de l’esforç, en definitiva, allò que ens ha de permetre a tots plegats aixecar-nos i continuar avançant.

Per tant, felicitats Barça!!..., per tenir la valentia i l’encert de posar com a lema de la rua de celebració del vigent campionat de lliga “El valor de tenir valors!". Gràcies Barça.

D’igual manera i per acabar permeteu-me felicitar a l’Assignia Manresa, un exemple de treball i coratge, un equip modest, amb el pressupost més baix de la lliga ACB que cada any aconsegueix el petit miracle de mantenir-se, per alegria dels seus aficionats i dels amants del bàsquet en general, a l’elit de bàsquet estatal.

11 de maig del 2011

I sempre la mateixa història

Ahir, va ser un dia trist per Catalunya, els catalans i sobretot per tots aquells com jo que ens dediquem a la política. Es fa difícil explicar i fer entendre als ciutadans del nostre país com aquells que els representen, en aquest cas 25 diputats del PSC, els hi donen l’esquena, i només el interès de partit els mou a no reclamar allò que per llei ens correspon. Impotència, perplexitat i tristesa són alguns dels adjectius que hem venen al cap. Ahir a la votació sobre el fons de competitivitat hem perdut no només recursos si no la dignitat i el respecte d’un poble.

Després, tots plegats parlem de desafecció, de desinterès per la política, d’abstenció..., aquesta aptitud dels diputats del PSOE, si del PSOE, oblidem ja, les sigles del PSC com ja fan ells, a la campanya de les municipals, no ajuden en res a recuperar el interès per la política.

Lectura a banda mereix l’aptitud dels diputats del PNV, no és la primera vegada, ni malauradament serà l’última que els nostres “amics” del País basc no recolzen posicions catalanes justes i segurament ha arribat el moment de plantejar-nos la relació amb ells i desterrar del nostre imaginari col•lectiu aquesta visió, segurament idíl•lica, d’entesa entre els nostres pobles. D’igual manera, no escapa com a sospitosa l’absència de diferents diputats del PP. Però tot plegat no ens ha de fer perdre de vista als veritables culpables d’aquesta desfeta i no són més que aquests diputats del PSC/PSOE catalans, que han decidit anteposar el seu partit per davant dels seus conciutadans en una situació econòmica tan greu com l’actual. Encara no ho entenc, igual que no ho entén per exemple, Ernest Maragall com reconeixia, al seu twitter, avui mateix.

Ara be, tenim un problema important com a país. Ni acords globals amb immigració, ni amb infraestructures, ni amb autogovern, ni amb el dret a decidir, etc. I encara alguns volen parlar de sobiranisme?, de fer passos en ferm en aquest sentit?...

Demanem corresponsabilitat, implicació i ajuda al ciutadà per defugir d'aquesta crisi però vigilem perquè cada dia estem mes allunyats. Capgirem aquesta situació amb celeritat perquè si no,no hi serem a temps.

9 de maig del 2011

Que faran demà ?

Demà al Congrés de Diputats es vota una moció sobre el Fons de Competitivitat. Em faig dos preguntes sobre el tema en qüestió; serà aprovada amb el recolzament de totes les forces polítiques?, el PSC, per una vegada, defensarà els interessos de Catalunya a Madrid amb tots els ets i uts?

Tots sabem que aquests dies els candidats socialistes de molts municipis del nostre país parlen de les excel·lències de la seva gestió. Doncs bé, aquesta excel·lent gestió ens ha portat on ens ha portat... m’estalvio els comentaris. A aquests mateixos els hi dic que demanin als 25 diputats del seu partit al Congrés que votin aquesta moció. Potser així començaran a ajudar el País a sortir de l'etsutrac on ells mateixos ens han portat.

No hem d’oblidar, i ells tampoc ho han de fer, que sense un Govern solvent i uns Ajuntaments solvents, sense un Govern i uns Ajuntaments sanejats ... no podrem invertir en activitat econòmica i en ocupació, no podrem fer més i millors polítiques socials, no podrem destinar recursos a la formació permanent de les persones, etc.


Per tant, senyores i senyors del PSC voteu aquesta moció. Per què? perquè mai és mal moment per fer les coses ben fetes.

Catalunya ens necessita a tots, repeteixo, a tots!

Gràcies

26 d’abril del 2011

911

Vull començar aquest nou post, ara que encetem el tram final de les eleccions municipals, donant les gràcies a tots aquells militants i simpatitzants que han volgut, a traves de CiU, participar en les 911 llistes que la nostra federació presenta arreu del territori.

L’esforç individual d’aquestes persones, prop d’onze mil, esdevé col·lectiu i mostra amb claredat la bona salut del projecte comú de CiU i la ferma voluntat de cadascun d’ells de seguir transformant el país, dia rere dia, poble a poble, comarca a comarca.

Aquests 11.000 candidats/es són molt conscients de la situació que viu Catalunya en l’actualitat. És per això que la seva, la nostra, principal preocupació i obligació serà la de generar ocupació, incentivar als emprenedors, al comerç de proximitat i als petits empresaris i vetllar que l’administració sigui àgil, dinàmica i no dificulti la seva activitat comercial.

Aquests 11.000 candidats/es tenen molt clar que s’han de generar oportunitats reals a la gent, fomentant l’educació, la formació i la cultura de l'esforç.

La gent de CiU i el suport majoritari de la ciutadania ja va fer possible un canvi al Govern a la Generalitat, ara cal, que els Ajuntaments, l’administració més propera al ciutadà , es sumin a aquest canvi en positiu i deixem de patir molts ajuntaments governats per partits que viuen allunyats de la realitat. Necessitem més Alcaldes/ses i Regidors/es que pensin i actuïn en funció de les necessitats reals de les persones. Calen, ara més que mai, Governs municipals, amb una gestió transparent, curosa amb els diners públics, responsable, activa i a la vegada reactiva, permeable a les preocupacions dels ciutadans.

Les candidatures de CiU aporten experiència i pluralitat, per tant, confiança. I confiança és el que necessita el nostre país, confiança i empenta per situar-lo on mereix estar.

Gràcies a totes i tots.

19 d’abril del 2011

Els ciutadans tenim dret a viatjar dignament

La globalització i l’obertura de fronteres esta conduint cada cop mes a que els ciutadans es plantegin l’ús de l’avió com a mitjà de transport freqüent. Les companyies s’esforcen en proposar sorprenents ofertes de vols “low cost” que posen a l’abast de quasi qualsevol butxaca la possibilitat de viatjar ràpidament d’un país a l’altre.

Aquest es, evidentment, un gran avantatge que facilita el trànsit internacional i, per tant, afavoreix notablement el flux de viatgers a destinacions cada vegada mes llunyanes. Per tant, aquest fet contribueix a incrementar de forma molt significativa la capacitat per generar riquesa de qualsevol destinació tant des del punt de vista empresarial o turístic.

Aquest fet que, sens cap mena de dubte, ha de significar un gran avenç, en moltes ocasions acaba per ser un autèntic martiri... Quasi be tots hem patit en mes d’una ocasió les inclemències de seure en les butaques d’un avió on no disposem d’espai per encabir les cames, o be, espais tant estrets que ni tant sols podem reclinar lleument el seient. Quan desembarquem tenim l’esquena tant “quadrada” que ni tan sols ens podem posar drets. Si ens toca en algun dels seients propers a la finestra oblidem-nos de utilitzar el servei, doncs probablement haurem de saltar literalment per sobre dels nostres companys de viatge. Crec que la gran majoria que ens veiem obligats a utilitzar un avió, tant si es per oci com si es per feina, tenim mes d’una anècdota per explicar.

Les companyies s’excusen amb la necessitat imperiosa d’abaratir els costos però..., hem de permetre que aquest sigui l’argument que justifiqui pràctiques completament contràries a la salut...??

Pot ser sigui el moment de impulsar normatives des del Parlament Europeu que exigeixin als fabricants guanyar l’espai suficient en els avions per tal de garantir la comoditat dels passatgers que, a mes, repercutirà directament en la seva salut. Pensem que mes del 30% de la població pateix patologies cervicals severes derivades de problemes posturals, i aquesta xifra augmenta fins al 85% a partir dels 60 anys. No oblidem que tots ells son usuaris dels serveis d’atenció de la Seguretat Social, un servei públic pagat per tots...!!

Hi hem de posar remei!! Crec sincerament que el Parlament Europeu te la obligació de plantejar seriosament una profunda modificació de la normativa aèria per millorar la manera de viatjar dels turistes. Els passatgers han de poder gaudir dignament del seu viatge i mai en detriment de la seva salut. No hem de permetre que el viatger tingui la sensació de ser el borrego al qui transporten dalt del camió de la mateixa manera que ho feien als anys 50.

Per sobre de tot som persones i com a tal hem de ser tractades.

12 d’abril del 2011

11 d'Abril. El dia després

Després de les diferents ondades de consultes independentistes que s’han produït al llarg i ample del territori català i sobretot després de l'impacte que ha tingut la consulta a Barcelona, més mediàtica que real, ha arribat el moment de fer balanç. És evident que les mobilitzacions amb diferents matisacions són el reflex d’una societat en ebullició, la situació econòmica i social del nostre país dóna benzina a discursos demagògics i allunyats del dia a dia de la majoria de la societat més preocupada d’arribar a final de mes, de la feina i del futur dels seus fills que de qüestions identitàries. En aquesta situació cal fixar objectius realistes i assolibles, objectius a mig curt termini que tinguin una plasmació clara sobre la vida dels ciutadans i sobre els serveis que aquest han de rebre de les diferents administracions del nostre país. En aquesta tessitura cal trobar espais de consens, cal trobar complicitats, sumar, no restar, cal un acord ampli de la societat civil que ens permeti avançar, sortir de la crisi i posicionar el nostre país cap a un model eficient que pugui competir en un món globalitzat, amb un model productiu, on la investigació, la innovació, la creativitat i el disseny siguin el referent i la nostra senyal d’identitat a l’exterior.

En aquesta direcció, l’assoliment del Pacte Fiscal és sens dubte l’eina bàsica per aconseguir fer avançar al nostre país, s’ha de convertir en el pal de paller, de la nostra relació amb l’estat espanyol, un millor finançament, amb una gestió més acurada, més pròxima, similar al model basc, dels nostres recursos ens permetria posar l’accent en allò realment important dinamitzar, incentivar i generar polítiques econòmiques que ens ajudin a posar al nostre país allà on ha d’estar i disposar d’un pressupost per la Generalitat, ajuntaments, etc al nivell del que l’esforç de cada català genera i mereix.

30 de març del 2011

Setmana de contrastos

El tema clau d’aquests darrers a Catalunya dies ha estat, sens dubte, la cimera anticrisi, que és la única via possible -si som capaços de remar tots en la mateixa direcció- per sortir de la crisi. Jo, en aquest bloc, ja ho he comentat en diverses ocasions: o canviem de mentalitat i anem a la una tots, patronal, sindicats, govern i oposició –la que ha tingut responsabilitats serioses de govern i la que no n’ha tingut ni, a aquest pas, en podrà tenir mai- o no ens en sortirem. No serà fàcil, i menys a les portes d’una comtessa electoral, però el país no està per a invents, la situació és realment dura i s’ha d’apel•lar a la responsabilitat, pensar en les futures generacions i no en les properes eleccions.

Crec que les conclusions que van expressar els representats dels grups polítics no reflecteixen la realitat del que realment va succeir al Palau de Pedralbes; les posicions mediàtiques dels portaveus dels grups van ser més pròpies del manual electoral que de veritable responsable polític amb visió d’estat o de país. El que jo crec és que no val la pena convocar als més radicals i minoritaris. Només volen tenir ressò per demostrar que existeixen dient bestieses a dojo. I per cert qui també s’ha cobert de glòria fent declaracions ha estat l’expresident Montilla, que callat estaria millor, ja que si les mesures s’haguessin començat a prendre ara fa quatre anys potser no estaríem tan malament.

També vull destacar l’exemplar actuació del poble japonès davant de la situació tan complicada, delicada i difícil en què es troba. És per prendre-hi nota: població i polítics del color que sigui van a la una, per tal de sortir del pou on són. Jo estic segur de que se’n sortiran; hi ha unitat, sentit de comunitat, ordre i disciplina davant del vandalisme i l’individualisme tan present en d’altres indrets del planeta. És per això que estic convençut que el poble japonès, com ja ho ha demostrat altres cops, tirarà endavant. Tot el meu suport i la més sana enveja de veure com aquí a casa nostra no som capaços de fer el que fan ells, és una llàstima.

Per acabar, comentar el que passa molt a prop de casa nostra; a l’altre costat de la costa, al Magreb i la resta de països àrabs. La situació és molt delicada i preocupant per a ells i per les conseqüències que pot acabar tenint per a nosaltres. En aquest sentit, vull destacar que estic completament d’acord amb la columna que fa uns dies va escriure Pilar Rahola a la Vanguardia. Es titula “Con el islam hemos topado”. La felicito perquè sembla ser una de les poques periodistes valentes que hi ha a casa nostra. Felicitats Pilar. Continua així.

20 de març del 2011

Catalunya comença al teu Ajuntament



Aquest ha estat un lema que es va anunciar en els primers ajuntaments democràtics com a forma de lligar lo global (Catalunya, el nostre país) amb lo local (el poble o la vila de cadascú). No és per casualitat que sigui la Federació de Convergència i Unió la que presenti més candidatures a les eleccions municipals ni en conseqüència, la que assoleixi més alcaldies perquè som presents al 98% del territori de Catalunya. La llista més votada en el Parlament de Catalunya, i en conseqüència la que governa el país es també la força política municipalista que guanya les eleccions.

Convergència i Unió han actuat conjuntament per tal de presentar els seus millors actius en llistes que aspiren a assolir la representació més majoritària en els municipis catalans, començant òbviament per la capital, i desprès per les respectives capçaleres de comarca. Fer una llista no és una tasca fàcil, es tracta de presentar els millors i alhora ser capaços de sumar esforços i obtenir una multiplicació de resultats favorables. Treballar entorn a un objectiu comú comporta sempre sacrificis i defugir de personalisme. Fent balanç podríem dir que mai com fins ara s’havien aprovat tantes candidatures amb consens al territori. Els conflictes entre ambdós partits han estat els mínims i si defugim de personalismes, cal dir que serà el poble el que elegirà la millor opció en els petits indrets on no hem estat capaços de posar-nos d’acord. Però l’arbre corcat no ens pot ocultar el bosc que creix en silenci que és la immensa majoria de municipis on treballem colze a colze, com a força política responsable que som.

Som i volem ser la primera força política perquè ningú com a nosaltres sap representar i de la millor manera la totalitat dels nostres pobles i ciutats arreu de tot el territori de Catalunya.

Des de Convergència i Unió farem una campanya amable, en positiu, expressant l’acció i obra de govern enllà o en hem governat i liderant el canvi en positiu, enllà on només hem pogut presentar les nostres alternatives des de l’oposició. I des d’Unió estem posant l’accent en les polítiques socials que són imprescindibles en època de crisis i que formen part del nostre ADN des del manifest fundacional.

14 de març del 2011

"La dignitat de la dona ha de passar per damunt de qualsevol altra cosa”



El passat 8 de març vam celebrar el Dia Internacional de la Dona. Tot el país es va omplir d’actes, més o menys reivindicatius, però sempre de reconeixement a la situació de la dona al nostre país. A l’acte institucional de Palau, el president Mas va assegurar, davant de més de quatre-centes dones representats de diferents sectors de la societat, que centrarà els seus esforços i els del seu govern en garantir que tot allò que en aquest país afecti la dignitat de la dona sigui d’especial atenció i protecció.

És evident, que la situació de la dona al nostre país ha millorat i continua millorant, però és feina de tots i de totes vetllar perquè el paper i la promoció de les dones en l'àmbit del treball, les carreres professionals i el lideratge, juntament amb la lluita contra la violència masclista i l'educació en la igualtat, sigui indiscutible. Queda molt per fer, però l’objectiu és clar i avancem amb pas ferm. Aquesta feina ha de ser constant i homogènia, i ha de ser objectiu prioritari de la societat en general, independentment de la classe social, procedència o afiliació política. Per aquest motiu, a Catalunya, amb una població de nouvinguts molt elevada i en alguns casos provinents de països on els drets de les dones no gaudeixen d’una especial bona salut, s’ha de fer un esforç de comunicació per donar a conèixer a aquestes noves catalanes els drets dels que gaudeixen i que els puguin exercir amb plena consciència i llibertat.

Només una societat igualitària ens permetrà avançar. Ara quan la situació del país és incerta necessitem tothom al màxim de les seves capacitats i aptituds sense limitacions de cap tipus.

Permeteu-me, en un altre ordre de coses, fer un record per les víctimes del terratrèmol del Japó i expressar el meu suport i solidaritat a aquest país acostumat, malauradament, a sobreposar-se a grans cops.

8 de març del 2011

El plaer de viure una diada amb un jovent valent i preparat



Començo el meu post amb aquest títol ja que aquest dissabte he pogut compartir unes hores amb els nois i noies d’Unió de Joves, les joventuts del nostre partit, en la seva ja tradicional Escola de formació d’hivern, que aquest any s’ha fet a la ciutat de Lleida.

Hi ha molt tòpics sobre els joves en general: que no s’interessen per res, que l’actualitat informativa no els preocupa ni els ocupa, que viuen el dia a dia sense pensar en l’endemà, etc. Doncs bé, a banda dels tòpics, moltes vegades massa generalitzats i potser basats en una minoria, hi ha joventut que decideix passar-se un cap de setmana treballant i aprofundint sobre propostes per millorar la qualitat de vida dels joves que estudien, treballen o viuen al nostre país.

Sempre he defensat que la joventut s’ha de percebre com una oportunitat. Els joves d’Unió això ho tenen clar, i també son conscients de la necessitat de cercar eines eficients perquè el jovent català gaudeixi d’oportunitats en el futur, però també en el present més proper.

Tots sabem que les taxes d’atur juvenil arriben al 4O%, però tots també som conscients que sent derrotistes i victimistes no girarem la truita a aquesta esgarrifosa dada. Ara toca arremangar-se i Unió de Joves -que representa aquesta joventut catalana activa, emprenedora i amb capacitat d’iniciativa- està disposada a fer-ho.

Amb el seu esperit fresc i representant uns valors molt vigents i actuals que ja va defensar en el seu dia Carrasco i Formiguera o Coll Alentorn i que ara lidera el propi Duran i Lleida, Unió de Joves ens ajudarà, sens dubte, a aixecar aquest país i a situar-lo on mereix estar.

Gràcies Unió de Joves per la feina que feu i per la que fareu!