23 de novembre del 2008

Arts i oficis

Em va omplir de felicitat assistir, divendres 21 de novembre, a l’homenatge a un bon amic meu que, a més, és un gran professional del turisme: en Domènec Biosca. Al migdia, a l’hotel Avenida Palace, Biosca va rebre la Clau de Barcelona. Es tracta d’una iniciativa que el periodista Manuel Tarín Iglesias va posar en marxa l’any 1964, amb l’objectiu d’homenatjar aquelles persones que haguessin treballat pel bon nom de Barcelona arreu del món.

Vaig sentir-me satisfet perquè ja és hora que la gent que treballa pel nostre país rebi el reconeixement que es mereix, a casa seva. En Domènec Biosca fa anys que volta pel món i és tot un mestre. Es dedica a la formació i la conscienciació turística dels responsables municipals i d’altres administracions públiques, i ha publicat llibres d’ajut adreçats als professionals del sector. Per damunt de tot, però, sempre, exercint de barceloní.

El meu amic Domènec se la mereixia aquesta distintició que, cal dir, també han rebut al llarg de la història personalitats com Lluís Valls Taberner, Fabià Estapé, Agustí Montalt, Joan Gaspart, Joan Capri, Núria Espert, Joan Manel Serrat, Joan Antoni Samaranch, el bisbe emèrit de Barcelona Ricard Maria Carles, Jordi Pujol o Pasqual Maragalll, entre altres.

El mateix dia, ja al vespre, un reversionat Domenikos Theotokopoulos El Greco veia la llum en català al veí cinema Comèdia, de la mà de la productora d’uns altres bons amics, en Toni Esteve i la Victòria Piany. Uns empresaris d’èxit en l’àmbit de la comunicació que ara inicien una nova etapa en el món de la producció cinematogràfica.

S’estrenen i ho fan amb una aposta decidida. Una producció de primera categoria que han tirat endavant amb el suport d’una productora greca i d’actors del prestigi de Juan Diego Botto i Laia Marull. L’aposta ha valgut la pena. La vida d’aquest gran pintor és interessantíssima i la banda sonora, de Vangelis, excel•lent.

Des d’aquí animo als amics de Lavinia Productora a continuar amb aquest prometedor camí cinematogràfic. Ens calen més productors amb segell propi, de casa, i, és clar, amb aquest nivell. Molta sort i endavant. I per als que no hagueu vist encara El Greco, la meva més sincera recomanació. Us asseguro que no us decebrà.

Ha estat una setmana rodona, perquè el dia anterior, dijous, vaig celebrar l’anunci de les noves estrelles Michelin al restaurant d’en Lluís de Torrentbó, Els Tres Turons. Si no coneixeu aquest empori gastronòmic maresmenc, us el recomano. És cert que no té cap estrella però el menjar és excel•lent i resulta molt més econòmic. Bon profit i per molts anys Lluís.

12 de novembre del 2008

Llarga vida a Unió!

Unió Democràtica de Catalunya (UDC) ja té 77 anys, però a diferència del que ens passaria a qualsevol de nosaltres –i sense voluntat de ferir cap sensibilitat- no ha entrat pas en la tercera edat. Unió és un partit jove, dinàmic i amb molta empemta. Per celebrar l’aniversari, la gent d’Unió ens vam aplegar dissabte passat, 8 de novembre, a Sant Cugat del Vallès.

Que és un partit amb empemta no ho dic només jo. Ho demostren les xifres: a Sant Cugat ens hi vam aplegar unes 600 persones. Va ser una trobada molt especial. L’èxit d’assistència va ser tal que es va haver d’habilitar una sala annexa on, uns quants, vam poder seguir l’acte a través d’una pantalla de televisió.

Trobades com aquesta et fan venir ganes de continuar endavant amb aquest projecte polític. Vam demostrar que Unió és un partit viu, que té darrere una història viscuda amb intensitat i que mira cap el futur. Com tot a la vida, ha passat moments bons i moments difícils, però sempre ha tirat endavant, amb constància i valor. Fent balanç, vull destacar els vint anys durant els quals Unió va liderar, juntament amb CDC, el govern del nostre país. Dues dècades durant les quals vam contribuir tot plegats a fer una Catalunya més pròspera.

Aquest aniversari el celebrem des de l’oposició però les ganes per tornar a formar govern hi són molt i molt presents. Ens comprometem a treballar perquè Catalunya recuperi el govern que es mereix, el govern que defensarà com ningú els nostres drets, perquè el nostre país torni a recuperar el prestigi perdut.

Unió encara té molt a dir i a fer, dins i fora de Catalunya. Els vents són favorables, no en tinc cap dubte! El 24è congrés del partit, celebrat enguany a Sitges, i aquest 77è aniversari en són una bona mostra. Hi ha gent preparada i estem decidits a treballar de valent per portar aquest vaixell a port, sense perdre mai els origens.

Felicitats a tots per la feina feta, i en especial als 33 militants que diumenge van ser homenatjats pels seus 25 anys de fidelitat. D’aquests 33, pemeteu-me que en destaqui als maresmencs Adela Riera i Joan Salva, i, com no podia ser d’una altra manera, al mataroní Joan Ribas i Tarrús, ja fa fa cinquanta anys que milita a Unió. Tot un exemple digne d’admiració. I com es diu en aquests casos, que per molts anys ens puguem anar aplegant per celebrar aniversaris!

1 de novembre del 2008

Ja fa dos anys...

Ja s’han complert els dos primers anys des de les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquell famós 1 de novembre de 2006. El recordarem sempre per la maragallada de convocar els comicis el dia de Tots Sants i també perquè va suposar la pujada al poder de José Montilla, tot i no haver guanyat les eleccions.

Però si m’he decidit a obrir espai a la xarxa no és per parlar del passat, sinó per compartir el meu punt de vista sobre Catalunya i també sobre Arenys de Mar i la comarca del Maresme.

Com ja sabeu, la política autonòmica i municipal ocupa bona part del meu temps. Des de fa dos anys, sóc diputat del grup parlamentari de CiU –el primer arenyenc de la història-, càrrec que combino amb la feina de president comarcal d’Unió Democràtica al Maresme i de regidor de CiU a l’Ajuntament d’Arenys de Mar.

Ja fa temps que em voltava pel cap la idea de tenir el meu propi blog i ja no podia demorar-ho més perquè, com tots sabem, Internet s’ha convertit en una xarxa de comunicació imprescindible. Als que estigueu llegint aquestes primeres ratlles, gràcies pel vostres interès. Confio que aquest espai sigui un lloc on trobar-nos i conversar. Malgrat que no tindré el temps necessari per actualitzar-lo tant com voldria, espero poder anar penjant escrits quinzenalment.

Com deia al principi, ja fa dos any del segon tripartit i, francament, el preu que estem pagant és molt i molt car. No us descobriré cap secret si us dic que per a mi, malgrat que la llei ho permeti, és i serà mentre duri, un pacte de conveniència pura i dura. Una “entesa” que costa molt de pair per a molts i molts catalans.

Tots sabem que l’època de les majories absolutes ha quedat enrere i penso que l’alternativa a aquests pactes antinatura haurien de ser els governs amb majoria simple i acords puntuals amb la resta de forces poilítiques, respectant sempre la llista més votada. També advoco per acords de govern que permetin liderar el país amb estabilitat, però sense enrocar-nos amb el trist tripartit. No pot ser que una força minoritària com ICV pugui bloquejar l’acció del govern de Catalunya.

El “nostre” govern està recollint dos anys després el fruït del que ha anat sembrant. Avui els catalans hem perdut força, il·lusió i ganes. Estem desencisats a tots els nivells però sobretot políticament. Tot el relatiu a la política està mal vist; s’ha perdut el respecte a la classe política.

Però això no és el pitjor. La política catalana ha perdut pistonada a nivell espanyol i també globalment, a Europa i al món. L’empresariat català ja no gaudeix del prestigi que havia aconseguit gràcies a l’esforç i la responsabilitat que sempre l’ha caracteritzat. Ha desaparegut el voluntariat i l’altruisme, els valors com l’esforç, la disciplina, el sacrifici, el respecte, l’educació i el civisme han claudicat davant dels ideals del tripartit. És a dir, davant del seu fals progressisme. El terme “progre” ha ridiculitzat tots els valors anteriorment esmentats. Avui en dia, es premia la mediocritat.
Tot aquest esperpent, ha estat potenciat per una gran part dels mitjans de comunicació, a mans del poderós tripartit que, subvencions en mà, els ha aconseguit lligar curt.
Felicitats senyors del tripartit perquè sembla que hagin anestesiat una part de la societat catalana. Avui costa molt que els catalans reaccionin. Ens anem convertint poc a poc en una societat acostumada a empassar-s’ho tot. Ho fan els treballadors i els empresaris, i els sindicats han venut el seu silenci per un plat de llenties. I sinó, on han estat els sindicats amb tots els “nyaps” del govern central: l’Ave, rodalies de Renfe... Després de tot allò, com es pot entendre que els socialistes escombressin a Catalunya...

Des d’aquí, animo a qui pensi com jo a que s’animi a lluitar per trencar aquesta inèrcia negativa. Recuperem la il·lusió de país, els valors de la societat catalana, la nostra competitivitat com a poble, les ganes de treballar i de generar llocs de treball dignes. Només així podrem guanyar el futur i el guanyarem si som clars i valents. És així de clar i català.