23 de desembre del 2008

Bon Nadal amics tot fen un homenatge als pessebres i defensant els seus museus.

Defensem els pessebres i els seu museu de Sant Vicenç de Montalt “ i per desgracia del país el tripartit va votar en contra de aquesta proposta de resolució.
Bon Nadal que no es el mateix que bones festes com sembla ser es diu ara.




1 de desembre del 2008

Esmena a la totalitat al projecte de llei de pesca marítima per part de CIU

Senyor President, senyores i senyors diputats:

Poca cosa m’hauria agradat més que pujar a aquest faristol i tenir ocasió de poder felicitar el Govern i el Conseller Llena pel contingut del projecte de llei que avui debatem. M’hauria agradat molt i no hauria tingut cap inconvenient a fer-ho, però, dissortadament, no és el cas.

No seré jo qui discuteixi la necessitat d’una Llei de Pesca. Ben al contrari, el programa electoral de Convergència i Unió expressava ben clarament la conveniència d’una Llei feta des del diàleg amb el sector i que fes de Catalunya una referència pesquera de la Mediterrània, que facilités la feina als pescadors.
I en definitiva, que atorgués al sector pesquer la importància que mereix com a sector econòmic i com a factor d’equilibri integral de Catalunya.

No cal dir que la llei que vostès presenten suposa una decepció total. Podríem fins i tot perdonar el seu caràcter il•legible, el seu horrorós redactat, les seves contradiccions, l’excés d’articles redundants i fins i tot la seva pèssima tècnica normativa.

Tot això ho podríem perdonar i fins i tot arreglar en tràmit d’esmenes si la llei, en definitiva, fos una llei de Pesca i no pas, com és el cas, una llei feta contra la Pesca i contra l’activitat marítima.

Per això ja els anuncio des d’ara la nostra esmena a la totalitat.

Mirin: el sector pesquer tal vegada no aporti tant a l’economia com ho han pogut fer fins fa quatre dies la construcció o el turisme.

Si vostès volen, la seva aportació al nostre producte interior és ben petita i no arriba a gaire més del 0’13 per cent del total. El nombre de persones que es dediquen a pescar tampoc no és gaire gran, amb prou feines 6.000 persones.

Però si un país vol ser equilibrat, si vol ser un país en què tots els sectors convisquin i generin benestar, un país que utilitzi amb seny els seus recursos naturals i els exploti de manera adequada i sostenible, la pesca és un sector molt important. ( igual que la resta del primari agricultura i ramaderia , el sector primari es la base de la piràmide, sobre la que es construeixen els altres.).

I de debò, les 6.000 persones que surten a pescar o que viuen de la pesca no es mereixien aquesta llei. Perquè és evident que per fer un país equilibrat cal tenir abans una idea i un projecte de país, una visió de país que sigui completa i en la que encaixin totes i cadascuna de les peces que l’integren, un concepte de país que vostès no tenen.

Vostès, pel que veig, només tenen una idea administrativa del país, i el seu únic projecte és que l’administració ho reguli tot i, a ser possible, que ho sancioni tot.

Ja sé que el Conseller és una persona de terra endins, a qui la mar li queda molt lluny, i també imagino que per una raó o altra el departament va deixar d’anomenar-se d’Agricultura, Ramaderia i Pesca per passar a anomenar-se d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural. ( fet greu per la gent del sector, manca de respecte i sensibilitat, recuperi el nom cregui’m ).

Només aquest canvi de nom ja indica que la Pesca no és pas una de les prioritats d’aquest Govern ni dels partits que el sustenten. Però posats a fer la llei, el que sí que es podria demanar és que la fessin bé.

Es podria haver començat tot aquest procés, per exemple, reunint-se amb els representants i portaveus del sector i recollint les seves inquietuds i les seves propostes. També caldria haver estudiat el sector i veure quins dels seus problemes es poden solucionar des de Catalunya i què hi podem fer des de l’administració catalana per tal que la pesca sigui una branca dinàmica i productiva de la nostra economia.

No s’ha fet ni una cosa ni l’altra, i m’agradaria saber –i suposo que ja ens ho dirà d’aquí a poca estona— quantes vegades s’ha reunit l’honorable conseller amb els pescadors o quanta estona ha dedicat a la pesca.

I també, òbviament, m’agradaria saber quines millores reals per als afectats es pretenen aconseguir amb aquest text.

Una llei serveix per a atorgar seguretat jurídica. Una llei de pesca hauria de servir, per exemple, perquè els armadors coneguin clarament els ajuts que podran aconseguir per a modernitzar les seves embarcacions (tenim una flota que gairebé el 50% es obsoleta ), per saber com es pensen dinamitzar els ports existents; com afrontar els processos de transformació i de comercialització; quina formació es pensa oferir per a la contractació de treballadors (lògicament ajustada a la normativa europea ) o com mantenir la continuïtat de l’empresa pesquera i afavorir el relleu generacional.

Però a la seva llei no hi busquin res de tot això. De seguretat jurídica, cap ni una; de mesures efectives per al sector, cap ni una. La seva llei no aportarà res de res al sector, ni tampoc no animarà ningú a dedicar-se a la pesca.

Per contra, ens trobem amb una llei que recorda allò que es va anomenar el “josefinisme” i que produïa anècdotes tan curioses com que l’Estat regulés fins i tot la mida de les espelmes i la qualitat de la cera que cremava als altars d’Àustria. I és que, a la vista de la llei, vostès en aquesta matèria, volen compensar l’escassetat de competències amb un excés d’articles il•legibles i una regulació asfixiant.

Si la pesca a Catalunya tenia alguna esperança de vida, vostès semblen disposats a liquidar-la a cops de reglament. És el que saben fer i ja ho han demostrat en diverses lleis, però en aquest text, literalment, vostès arriben a cotes de record Guinnes.

Els posaré dos exemples: ¿sap el Sr. Conseller, una més, una menys, quantes vegades surt la paraula “reglamentàriament” en aquest projecte de llei? 77 vegades. ¿I en quantes ocasions es fa referència a tota mena d’informes diversos? Li ho diré: 32 vegades.

La seva visió de la pesca no és pas la d’un col•lectiu sacrificat que es lleva molt i molt d’hora, que surt a pescar de matinada, que passa més de dotze hores a la mar i que torna al vespre, sinó la d’un grup de persones obligades a omplir tota mena de paperassa, que han de demanar autorització per cada cosa que facin i que per cada autorització necessiten una dotzena d’informes.

M’he equivocat dient que no generava ocupació, generarà ocupació als funcionaris perquè supervisin, inspeccionin i sobretot perquè sancionin.

S’ha dit molt sovint que si una llei no la pots fer bé, millor que no la facis.

Algú molt estimat i enyorat en aquesta Cambra, que la va presidir, el Molt Honorable Sr. Miquel Coll i Alentorn, deia que l’autogovern tenia la seva raó de ser si servia per demostrar que nosaltres les coses les podem fer millor que no pas des de fora. I amb aquesta llei de pesca, amb els seus 152 dos articles i deu disposicions més, el que és evident és que no millorem res de res. I no és pas que no faci falta una bona llei de pesca per aixecar el sector. El que no cal, òbviament, és una llei per ensorrar-lo, i menys encara amb el segell del nostre Parlament.

Parlem clar: accepto que és una llei que l’hem de fer a partir de les competències que tenim, que són les que són i que topa amb restriccions tan importants com, per exemple, la manca de competència en aigües exteriors, la zona de domini públic marítimoterrestre o les autoritats portuàries,( Brussel•les fa el 80% de la normativa pesquera , aquí en tot cas podem ser més restrictius si cal, i hem d’estar pendents de la nova llei CEE 2010)

Però el que no podem, en allò que sí que és competència nostra, és convertir l’activitat pesquera i marítima en una carrera d’obstacles.

El títol III, el que segons l’exposició de motius és l’”eix central de la llei”, vostès el regulen en 23 articles, aquesta vegada relativament breus, equivalents a 4 pàgines del Butlletí Oficial d’aquest Parlament. Per contra, el Títol VIII, destinat a infraccions i sancions, els ocupa 39 articles inacabables i 13 pàgines. Això ja ens dóna una clara idea de quina és la llei que vostès volen.

Però els pecats d’aquesta llei van molt més enllà de ser una llei feta sense escoltar el sector i, a més, en contra seva. En té molts de pecats aquesta Llei. Però els asseguro que si mai és recordada en les facultats de dret i entre els juristes, serà perquè és una llei mal feta. Molt mal feta, un exemple de manual.

És una llei, i no ho dic amb falta de respecte, sinó amb un excés de sentiment i lamentant-ho, que recorda sovint aquell famós contracte dels Germans Marx en allò de la part contractant de la primera part.

Fixem-nos sinó en la gloriosa definició, per exemple, de “parc de cultiu de mol•luscs”, que és aquell “espai assenyalat fora dels bancs de cultiu de mol•luscs on, amb tècniques de cultiu adequades, es permet desenvolupar el cultiu de mol•luscs”. De debò que és un projecte ple de perles, com per exemple, en l’article 44, quan afirma que les directrius de planificació de l’aqüicultura són un instrument que permet adoptar, entre d’altres, les mesures següents i, entre ells, lletra e), “la resta de prescripcions que escaigui”. O en l’article 48.3 on es diu una cosa tan increïble com que “si el departament competent en matèria de pesca i acció marítima identifica més d’una persona interessada en la mateixa concessió...” No hauria estat més fàcil dir “quan hi hagi dos o més interessats”? També a l’article 52, en un altre cas claríssim de seguretat jurídica ens ve a dir que cal tramitar la modificació de l’autorització o concessió per a dur a terme “altres canvis substancials, segons els criteris que s’han d’establir reglamentàriament”.

Per cert, segons l’article 73, les autoritzacions de posada en servei de l’embarcació es mantindran “mentre es compleixin la resta de requisits que, si escau, s’estableixin reglamentàriament”.

I això només són alguns petits exemples, repetits una i mil vegades a tota la llei.

Més inseguretat jurídica, de debò, és impossible. Així, per exemple, en imposar sancions un dels criteris que es poden seguir, segons la llei, és la capacitat econòmica que acrediti documentalment la persona infractora.

Sembla absurd, però en matèria d’infraccions greus, la discrecionalitat administrativa permet multiplicar no una ni dues, sinó dues-centes vegades, l’import de la sanció per un mateix fet.

Podríem parlar de molts altres nyaps en aquesta llei.
Per exemple, segons la definició de l’article 106, la pràctica nauticorecreativa d’anar amb matalàs inflable pel trencall de les ones és una activitat que precisa llicència. Aquesta afecta a tots vostès senyories ????
O, encara pitjor, segons l’article 35 de la llei, el nen que busca petxines amb una galledeta precisa de llicència o també la necessita la senyora banyista que, amb un salabret, treu de l’aigua una medusa, ara que està tan de moda.

En tots dos casos, encara que estiguin nedant i en banyador, els podrà exigir l’exhibició de la llicència i estar al corrent de l’assegurança. I si al nen l’imposen una sanció, no cal que l’administració pateixi, perquè ja se’n cuida a l’article 125.4 de dir-nos que el pare i la mare en són responsables.

És cèlebre i coneguda per tothom, excepte pels redactors d’aquesta llei, la frase del president Tarradellas segons la qual en política es pot fer qualsevol cosa, menys el ridícul.
Com el ridícul que per exemple es fa quan es parla de les captures de talla inferior a la legal, les quals, si han mort no es poden ni retornar al mar ni portar a casa, i gairebé l’única cosa que se’n pot fer es entregar-les a les institucions públiques per al seu consum. Si això els sembla absurd, si això no els sembla provocar el consum de “pezqueñines” a la Conselleria o, pitjor encara, a les seus de la inspecció, llegeixin amb calma el que diuen, per ara, els articles 27 i 127.1 del projecte.
El problema, Sr. Conseller, és que vostè no sap com tractar el sector pesquer, possiblement, pel que sembla, perquè ni en té ganes ni li interessa.
Els ha faltat capacitat política i ambició i els ha sobrat intervencionisme. Per fer el que ara ens presenten, ja estava bé la Llei del 86 que, com a mínim era una llei acordada amb el sector.

Tractin amb l’Estat i aconsegueixin competències en matèria de ports, de tal manera que no sigui el Ministeri de Foment i els capitans marítims els qui decideixin qui entra o qui deixa d’entrar en els ports catalans. Tractin la qüestió de la zona marítimo-terrestre i, en conseqüència, facin una bona regulació de l’aqüicultura. (doble cànon ).

Tal vegada no ho recordin, però a començaments d’aquesta dècada l’aqüicultura a Catalunya era un referent per a tot Espanya, érem la segona comunitat en producció i ara, al 2008, en som l’última, i això que tenim una bona façana litoral. (i vostès al govern).

Si l’any 2002 teníem 12 instal•lacions, ara en tenim 6, i qui sap quantes menys en tindrem encara si aquesta llei segueix endavant i s’aplica.

El que caldria en aquesta matèria no són tants informes, tants expedients, tantes autoritzacions i concessions, tants dobles cànons, sinó el que convindria, amb la visió de país que a vostès els falta, és fer una declaració de sector estratègic de desenvolupament preferent i, a partir d’aquí, confeccionar amb la participació efectiva de tots els interessats un pla estratègic d’aqüicultura.
I un Pla Estratègic del sector pesquer en General, saber on som i on volem anar.
Quin esforç ha dedicat el Govern en aquesta matèria en els darrers anys?

Som en temps de crisi i en temps de globalització. Pel que fa a la crisi, vostès tracten el sector pesquer amb desconfiança i son del tot insensibles als seus problemes evidents.

Si volen fer una llei de pesca, per favor, facin una llei que afavoreixi la pesca i que aconsegueixi que, gràcies al seu text, sigui el sector pesquer i no pas l’administració la que vagi millor.

I som en temps de globalització.
Cal treballar amb el concepte de primera venda.
Cal treballar amb la traçabilitat, es bàsica per la seguretat del consumidor.
Cal diferenciar que es sector extractiu i sector comercialitzador a cadascun lo seu. No ens equivoquem més cops.
On es fa referència al pescaturisme, que ja si ha compromès des de fa més de 4 anys.
Facin una llei que confiï en les confraries i en les institucions del sector. Facin una llei que de debò desenvolupi el peix de la nostra costa o de les nostres factories com un peix de qualitat i amb denominació d’origen.
Convencin les famílies d’aquest país que tal vegada és millor una maire del dia que surt del vaixell o de la llotja que no pas un llenguado que fa dies que volta pel món.

Això donaria vida al sector pesquer. Facin una llei que permeti resoldre els problemes estructurals que presenta el sector i creïn plataformes que serveixin per a la trobada entre els professionals del sector i l’administració. De debò, si tinguessin visió de país, el seu objectiu no hauria de ser altre que fer de Catalunya una referència pesquera de la Mediterrània, i els asseguro que en aquest objectiu ens hi trobaríem tots.

Per tot això els hem de dir que no. En aquesta llei no ens hi podem trobar. En tot allò que puguin afavorir la pesca, saben que poden comptar amb nosaltres. Però per ensorrar-la, per posar-li un dogal al coll, amb nosaltres no hi comptin.

Per això, invocant el seu sentit de país, o si més no el sentit comú, els demano que
la retirin i que tornin a començar des de bon començament, amb ganes de fer les coses ben fetes i de servir un sector tan important per a l’equilibri integral de Catalunya.
Moltes gràcies.

23 de novembre del 2008

Arts i oficis

Em va omplir de felicitat assistir, divendres 21 de novembre, a l’homenatge a un bon amic meu que, a més, és un gran professional del turisme: en Domènec Biosca. Al migdia, a l’hotel Avenida Palace, Biosca va rebre la Clau de Barcelona. Es tracta d’una iniciativa que el periodista Manuel Tarín Iglesias va posar en marxa l’any 1964, amb l’objectiu d’homenatjar aquelles persones que haguessin treballat pel bon nom de Barcelona arreu del món.

Vaig sentir-me satisfet perquè ja és hora que la gent que treballa pel nostre país rebi el reconeixement que es mereix, a casa seva. En Domènec Biosca fa anys que volta pel món i és tot un mestre. Es dedica a la formació i la conscienciació turística dels responsables municipals i d’altres administracions públiques, i ha publicat llibres d’ajut adreçats als professionals del sector. Per damunt de tot, però, sempre, exercint de barceloní.

El meu amic Domènec se la mereixia aquesta distintició que, cal dir, també han rebut al llarg de la història personalitats com Lluís Valls Taberner, Fabià Estapé, Agustí Montalt, Joan Gaspart, Joan Capri, Núria Espert, Joan Manel Serrat, Joan Antoni Samaranch, el bisbe emèrit de Barcelona Ricard Maria Carles, Jordi Pujol o Pasqual Maragalll, entre altres.

El mateix dia, ja al vespre, un reversionat Domenikos Theotokopoulos El Greco veia la llum en català al veí cinema Comèdia, de la mà de la productora d’uns altres bons amics, en Toni Esteve i la Victòria Piany. Uns empresaris d’èxit en l’àmbit de la comunicació que ara inicien una nova etapa en el món de la producció cinematogràfica.

S’estrenen i ho fan amb una aposta decidida. Una producció de primera categoria que han tirat endavant amb el suport d’una productora greca i d’actors del prestigi de Juan Diego Botto i Laia Marull. L’aposta ha valgut la pena. La vida d’aquest gran pintor és interessantíssima i la banda sonora, de Vangelis, excel•lent.

Des d’aquí animo als amics de Lavinia Productora a continuar amb aquest prometedor camí cinematogràfic. Ens calen més productors amb segell propi, de casa, i, és clar, amb aquest nivell. Molta sort i endavant. I per als que no hagueu vist encara El Greco, la meva més sincera recomanació. Us asseguro que no us decebrà.

Ha estat una setmana rodona, perquè el dia anterior, dijous, vaig celebrar l’anunci de les noves estrelles Michelin al restaurant d’en Lluís de Torrentbó, Els Tres Turons. Si no coneixeu aquest empori gastronòmic maresmenc, us el recomano. És cert que no té cap estrella però el menjar és excel•lent i resulta molt més econòmic. Bon profit i per molts anys Lluís.

12 de novembre del 2008

Llarga vida a Unió!

Unió Democràtica de Catalunya (UDC) ja té 77 anys, però a diferència del que ens passaria a qualsevol de nosaltres –i sense voluntat de ferir cap sensibilitat- no ha entrat pas en la tercera edat. Unió és un partit jove, dinàmic i amb molta empemta. Per celebrar l’aniversari, la gent d’Unió ens vam aplegar dissabte passat, 8 de novembre, a Sant Cugat del Vallès.

Que és un partit amb empemta no ho dic només jo. Ho demostren les xifres: a Sant Cugat ens hi vam aplegar unes 600 persones. Va ser una trobada molt especial. L’èxit d’assistència va ser tal que es va haver d’habilitar una sala annexa on, uns quants, vam poder seguir l’acte a través d’una pantalla de televisió.

Trobades com aquesta et fan venir ganes de continuar endavant amb aquest projecte polític. Vam demostrar que Unió és un partit viu, que té darrere una història viscuda amb intensitat i que mira cap el futur. Com tot a la vida, ha passat moments bons i moments difícils, però sempre ha tirat endavant, amb constància i valor. Fent balanç, vull destacar els vint anys durant els quals Unió va liderar, juntament amb CDC, el govern del nostre país. Dues dècades durant les quals vam contribuir tot plegats a fer una Catalunya més pròspera.

Aquest aniversari el celebrem des de l’oposició però les ganes per tornar a formar govern hi són molt i molt presents. Ens comprometem a treballar perquè Catalunya recuperi el govern que es mereix, el govern que defensarà com ningú els nostres drets, perquè el nostre país torni a recuperar el prestigi perdut.

Unió encara té molt a dir i a fer, dins i fora de Catalunya. Els vents són favorables, no en tinc cap dubte! El 24è congrés del partit, celebrat enguany a Sitges, i aquest 77è aniversari en són una bona mostra. Hi ha gent preparada i estem decidits a treballar de valent per portar aquest vaixell a port, sense perdre mai els origens.

Felicitats a tots per la feina feta, i en especial als 33 militants que diumenge van ser homenatjats pels seus 25 anys de fidelitat. D’aquests 33, pemeteu-me que en destaqui als maresmencs Adela Riera i Joan Salva, i, com no podia ser d’una altra manera, al mataroní Joan Ribas i Tarrús, ja fa fa cinquanta anys que milita a Unió. Tot un exemple digne d’admiració. I com es diu en aquests casos, que per molts anys ens puguem anar aplegant per celebrar aniversaris!

1 de novembre del 2008

Ja fa dos anys...

Ja s’han complert els dos primers anys des de les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquell famós 1 de novembre de 2006. El recordarem sempre per la maragallada de convocar els comicis el dia de Tots Sants i també perquè va suposar la pujada al poder de José Montilla, tot i no haver guanyat les eleccions.

Però si m’he decidit a obrir espai a la xarxa no és per parlar del passat, sinó per compartir el meu punt de vista sobre Catalunya i també sobre Arenys de Mar i la comarca del Maresme.

Com ja sabeu, la política autonòmica i municipal ocupa bona part del meu temps. Des de fa dos anys, sóc diputat del grup parlamentari de CiU –el primer arenyenc de la història-, càrrec que combino amb la feina de president comarcal d’Unió Democràtica al Maresme i de regidor de CiU a l’Ajuntament d’Arenys de Mar.

Ja fa temps que em voltava pel cap la idea de tenir el meu propi blog i ja no podia demorar-ho més perquè, com tots sabem, Internet s’ha convertit en una xarxa de comunicació imprescindible. Als que estigueu llegint aquestes primeres ratlles, gràcies pel vostres interès. Confio que aquest espai sigui un lloc on trobar-nos i conversar. Malgrat que no tindré el temps necessari per actualitzar-lo tant com voldria, espero poder anar penjant escrits quinzenalment.

Com deia al principi, ja fa dos any del segon tripartit i, francament, el preu que estem pagant és molt i molt car. No us descobriré cap secret si us dic que per a mi, malgrat que la llei ho permeti, és i serà mentre duri, un pacte de conveniència pura i dura. Una “entesa” que costa molt de pair per a molts i molts catalans.

Tots sabem que l’època de les majories absolutes ha quedat enrere i penso que l’alternativa a aquests pactes antinatura haurien de ser els governs amb majoria simple i acords puntuals amb la resta de forces poilítiques, respectant sempre la llista més votada. També advoco per acords de govern que permetin liderar el país amb estabilitat, però sense enrocar-nos amb el trist tripartit. No pot ser que una força minoritària com ICV pugui bloquejar l’acció del govern de Catalunya.

El “nostre” govern està recollint dos anys després el fruït del que ha anat sembrant. Avui els catalans hem perdut força, il·lusió i ganes. Estem desencisats a tots els nivells però sobretot políticament. Tot el relatiu a la política està mal vist; s’ha perdut el respecte a la classe política.

Però això no és el pitjor. La política catalana ha perdut pistonada a nivell espanyol i també globalment, a Europa i al món. L’empresariat català ja no gaudeix del prestigi que havia aconseguit gràcies a l’esforç i la responsabilitat que sempre l’ha caracteritzat. Ha desaparegut el voluntariat i l’altruisme, els valors com l’esforç, la disciplina, el sacrifici, el respecte, l’educació i el civisme han claudicat davant dels ideals del tripartit. És a dir, davant del seu fals progressisme. El terme “progre” ha ridiculitzat tots els valors anteriorment esmentats. Avui en dia, es premia la mediocritat.
Tot aquest esperpent, ha estat potenciat per una gran part dels mitjans de comunicació, a mans del poderós tripartit que, subvencions en mà, els ha aconseguit lligar curt.
Felicitats senyors del tripartit perquè sembla que hagin anestesiat una part de la societat catalana. Avui costa molt que els catalans reaccionin. Ens anem convertint poc a poc en una societat acostumada a empassar-s’ho tot. Ho fan els treballadors i els empresaris, i els sindicats han venut el seu silenci per un plat de llenties. I sinó, on han estat els sindicats amb tots els “nyaps” del govern central: l’Ave, rodalies de Renfe... Després de tot allò, com es pot entendre que els socialistes escombressin a Catalunya...

Des d’aquí, animo a qui pensi com jo a que s’animi a lluitar per trencar aquesta inèrcia negativa. Recuperem la il·lusió de país, els valors de la societat catalana, la nostra competitivitat com a poble, les ganes de treballar i de generar llocs de treball dignes. Només així podrem guanyar el futur i el guanyarem si som clars i valents. És així de clar i català.

31 d’octubre del 2008

Sobre el meu Blog

Neix per poder compartir els meus pensaments, les meves reflexions i les idees que puguin sorgir sense data ni obligació, una manera lliure de poder expressar-me.