29 de gener del 2009

Comiat del company Miquel Rubirola

Per als regidors i regidores del grup municipal de CiU i per a mi personalment, aquest és un ple molt especial. Aquest vespre, Miquel Rubirola, que durant vuit anys va ser el nostre gran alcalde, deixa la política activa.

Recordo ara ja fa alguns anys, quan CiU obria una nova etapa a Arenys de Mar.
Una nova etapa que per sempre més estarà vinculada a la incorporació de Miquel Rubirola a les files de la formació nacionalista.
Recuperàvem un arenyenc, que durant molts anys havia treballat i viscut a Barcelona. Aleshores no feia vida a Arenys, per qüestions personals, però tots el recordàvem de la seva joventut implicat en la vida cultural del poble, liderant força activitats entre la societat civil dels anys 60, una societat en la qual s’havia d’utilitzar més que mai l’enginy i la imaginació, a causa de la manca de llibertat i de recursos que hi havia en l’Arenys i en la Catalunya d’aquells anys.
De ben jove, com dèia, en Miquel ja era un noi implicat en la millora del nostre municipi, treballant i aportant el seu saber fer, per millorar la vila, el seu estimat Arenys.

Però com a molts arenyencs il•lustres, el prestigi i la fama els va aconseguir fora.
Malauradament ningú no és profeta a la seva terra.

En Miquel va anar exercitant responsabilitats cada cop més importants per al país al capdavant de diferents departaments i direccions generals de la Generalitat, amb el nostre tan enyorat president Pujol. En una època en què Catalunya gaudia d’un prestigi dins i fora de les nostres fronteres i els alts càrrecs de la Generalitat eren de reconegut prestigi i de nivell indiscutibles.

Va ser justament aleshores, amb un Miquel Rubirola molt ben posicionat en el govern català, quan els companys de Convergència li van demanar que tornés a casa i s’arremangués els punys blancs de la camisa i es posés a endreçar la Casa Gran i la nostra vila. I així ho va fer.

Era l’any 1994 i les reunions a casa seva es van convertir en gairebé diàries. Autèntiques maratons de treball en què en Miquel sedueix i convenç amb el seu projecte a un bon nombre de vilatans, entre els quals m’hi incloc jo mateix.
Tant és així que decidim posar-nos a treballar amb ell, colze a colze, tot i que la majoria de nosaltres mai abans no ens havíem plantejat dedicar-nos al món de la política.

Vam posar-nos mans a la feina, i vam aconseguir fer una campanya electoral que, per a mi, va ser excel•lent i engrescadora.
Vam apostar per fer arribar un missatge d’optimisme als arenyencs que, com els bons eslògans, ho deia tot: “Recuperem la il•lusió, guanyem el futur i apostem pel canvi”.
Vam guanyar unes eleccions molt renyides amb un gran candidat i un bon equip cohesionat i amb moltes ganes de millorar el nostre Arenys, entre els quals hi destaca molt especialment el company i amic Manel Calvo, que malauradament avui ja no és entre nosaltres i a qui jo voldria fer un esment molt especial, per la importància que va tenir en tot aquell projecte.
Manel, gràcies de debò.

Sense risc a equivocar-me, puc assegurar que en Miquel es va estrenar a l’alcaldia amb un mandat brillant, magnífic. Tant és així que els companys dels mitjans de comunicació del Maresme el van proclamar el millor alcalde de la nostra comarca i sens dubte va fer honor i va donar prestigi a l’alcaldia d’Arenys de Mar.

A partir d’aquí, la resta és història i en podríem escriure un llibre anant a les hemeroteques.

Miquel, nosaltres, els teus companys del grup de CiU, et volem agrair els anys dedicats a la nostra vila, les hores i hores de feina, de bona feina, que sense cap mena de dubte trobarem a faltar.

Per desgràcia, aquesta manera de fer, analítica i ordenada, pragmàtica i assenyada, s’està perdent cada cop més.

Et volem donar les gràcies per tantes hores i hores que, per Arenys, has sacrificat d’estar amb la teva família, de practicar les teves aficions. Ara finalment Miquel ja podràs gaudir de tot aquest temps que la política t’ha esgarrapat per dedicar-lo als teus, per fer el que et vingui de gust, amb la satisfacció de la bona feina.

N’estic convençut: has fet sempre tot el que ha estat al teu abast, i sovint fins i tot més, i encara avui estaries a primera línia del govern municipal si l’arimètica electoral t’ho hagués permès, que no pas els arenyencs que si ho volien majoritàriament, perquè ets així, un lluitador, una persona amb fortes conviccions i un arenyenc al servei de tots els arenyencs.
Deixes enrere molta bona feina, i això t’honra com a persona i com a arenyenc.

Estigues satisfet: has deixat empremta, t’has guanyat el respecte de molta i molta gent i això que no sempre ha estat fàcil aquesta travessia. Tots ho sabem, has navegat amb tota mena de mars: mar plana, marejol, maregassa, i també malauradament forta maregassa algun cop, però com a bon arenyenc has demostrat ser un bon pilot.
Sí, no hi vam ser a temps de salvar l’estudi de pilots però tu has demostrat ser un pilot excel•lent i sempre, has portat la teva nau a bon port.

Exemples n’hi ha molts. Vas treballar dur per un projecte tan complex com era el de canalització de la Riera, l’autèntica columna vertebral de la nostra vila.

Vas reconduir un projecte en un lloc emblemàtic com era el de l’ampliació del cementiri de Sinera.

Vas acabar una magnifica biblioteca que semblava l’obra de la Sagrada Família, perquè no s’acabava mai, i vas donar la possibilitat de que la vil•la gaudis d’un immoble emblemàtic com el Calisay i vas recuperar també l’oblida’t Edifici Xifré i moltes altres obres, criteris, estil, gust, i manera de saber fer restaran presents a la nostre estimada vil•la per els nostres fills. Com se sol dir , la gent se’n va però les obres queden.

Hem viscut etapes de govern i etapes d’oposició, moments més dolços i altres més amargs, però tots ells formen part de la política, que no és més que el reflex de la vida. I com sempre, és en aquests moments més difícils quan es demostra la sabiesa de les persones, l’habilitat per reconduir situacions complexes. En això també, ens has demostrat la teva professionalitat.

Espero i desitjo que els que ara ens quedem en aquella nau que tan magníficament has capitanejat, siguem uns dignes successors teus. Tots sabem que l’estil i la forma són irrepetibles, però farem tot el que sigui humà per continuar treballant per portar la nau a bon port.

Els polítics no vivim el nostre millor moment. Els que avui en dia ens dediquem al noble art de la política –si més no ho hauria de ser-, passem un moment de desprestigi que, auguro, que s’agreujarà durant els propers anys. Tant de bo m’equivoqui.

Desgraciadament la gent que fem política estem a primera línea de foc, on hi dispara tothom sense pietat de cap tipus. Tothom s’hi veu amb cor d’atacar, de difamar i de ridiculitzar, però en canvi som molt pocs els que s’arremanguen com vas fer tu i es mullen per millorar el poble o el país.

Saps molt bé el que dic perquè tu has patit en la teva pròpia carn tot tipus de linxaments. El que importa de veritat, però, és ser-hi, fer i decidir, i deixar de banda a qui el critica per malícia, a aquell que mai s’han mullat i que pretenen donar lliçons des de la seva butaca.

Ara, més que mai, el que toca és ser valents i dir les coses pel seu nom, des la primera línea de foc, perquè crec que val més morir lluitant pel nostre poble i el nostre país que no pas viure de genolls.

Hi repeteixo; pots estar molt satisfet per què t’hi has deixat la pell en aquesta lluita pel nostre país i pel nostre poble, i això no ho podrà dir tothom.

Gràcies Miquel per la teva amistat i per la teva confiança, per la teva professionalitat, per la teva paciència, per la teva mestria, per la teva vocació, pel teu esforç i, sobretot, pel teu temps.

Parlant de temps, el temps ho posa tot al seu lloc i de ben segur que la teva feina, la teva obra i el teu pas per aquest consistori tindrà el reconeixement que es mereix.

27 de gener del 2009

Apunt obert a Pepe Zaragoza.

SOBRETOT NO RELLISQUIS PEPE

Sovint m’arriben les teves notes de premsa i mai em deixen de sorprendre com es pot acumular tanta bilis, mala fe , mala intenció i, fins i tot, una visió tan negra de tot el que no és el teu bàndol, com si sempre estiguessis al millor costat o jugant al millor equip.

Pepe, el millor equip, sovint no és el que té més recursos, més mitjans i més control dels mitjans de comunicació, es a dir més capacitat d’intentar influir en el vot i en les intencions dels ciutadans. En nombroses ocasions la raó o la veritat estan al altre costat malgrat no es tingui el suport de tots els mass-media.

Aquest cop el Mur que tenim els Catalans davant, no t’equivoquis, es diu José Luís Rodríguez Zapatero, i no cap altre, no vegis Murs on no hi son.

Ah, i per cert, no rellisquis o t’entrebanquis no fos cas que et mosseguessis la llengua, podries prendre mal.

21 de gener del 2009

Gràcies senyor dinosaure

Gràcies senyor Saura per fer-nos més feliços

De debò que jo, que m’hi dedico, de vegades no entenc els polítics. Sí, ja ho sé que és una incongruència però jo, a part de polític, sóc una persona del carrer i hi ha coses que no puc entendre. M’explico.

Com pot ser que el senyor Joan Saura, una de les persones que més mana en aquest país gràcies a José Montilla, s’estigui gastant els diners dels catalans per fer un estudi sobre la felicitat i, alhora, ens estigui esgotant la paciència a tots amb els controls variables de la velocitat?

Gràcies al senyor Saura, centenars de conductors es lleven capficats en si aquell dia els caurà una de les multes de l’innovador sistema de control variable de la velocitat a 50, 60, 70 i 80 quilòmetres per hora. Com a mesura revolucionària (?) i si el que volia és que se’n parlés, ha estat un èxit. Però, a qui vol enganyar? No ens vengui la moto de què és una acció per evitar accidents o per reduir la contaminació perquè ni els seus companys de govern se’l creuen. Perquè, per contaminar, els avions, i a aquest, sis plau, ni els toqui...

El que sí ha aconseguit és complicar una mica més la vida als catalans perquè, digui’m, senyor Saura: Quants punts negres de les nostres carreteres coincideixen amb la ubicació dels nous ràdars de velocitat? Jo li diré: gairebé cap, per no dir cap.

Això sí, gastem diners, com si ens en sobressin: Quants calers ha gastat el govern de la Generalitat amb aquestes senyalitzacions absurdes? Sí, absurdes. O no és absurd limitar la velocitat del trànsit, quan les entrades a Barcelona estan col•lapsades i ni tan sols s’hi pot circular a 30 quilòmetres per hora? I al vespre, quan no hi ha problemes de trànsit, perquè no es pot conduir tranquil•lament a 90 o a 100 quilòmetres per hores, sense que un dels seus ràdars ens faci una foto i ens pispin uns quants punts...

Si fem cas als experts, el consum òptim d’un vehicle es produeix a una velocitat d’entre 90 o 100 quilòmetres per hores i no pas anant a 50, 60 o 80, segons a vostè li vingui de gust.

Escolti, senyor Saura, si el que de debò vol és evitar accidents apliquem els limitadors de velocitat (un cop adequades les limitacions amb criteris de coherència segons la realitat de les carreteres i les autopistes), directament als vehicles. A fàbrica. No deixem fabricar bòlits i obliguem després a anar en tartanes.

Ben pensat, és clar, si l’objectiu era recaptar diners (per no dir atracar els conductors), ja ho fa bé, senyor Saura. Això sí, després no vagi a preguntar als catalans si són feliços...

Un altre dia, per la felicitat de tots nosaltres, rumiïs millor les coses abans de posar-se en evidència. Amb una actitud tan cavernícola, més que senyor Saura, deixi’m que li digui (i no se m’ofengui), que està fet un bon dinosaure.

5 de gener del 2009

Carta als reis mags de l’orient 2009.

Davant la incertesa que planteja aquest any 2009, no em puc estar d’escriure la meva carta als Reis Mags d’Orient. Espero que ells sí que m’escoltin. Ho dic perquè als catalans, últimament i sobretot a Madrid, no ens fan massa cas.

Primer de tot, però, reivindico que durant l’any no fem un esforç per no perdre les nostres tradicions. No sé el motiu però sembla que en aquest país ens avergonyim de celebrar el Nadal perquèi tot el que té a veure amb l’esperit nadalenc s’amaga. De Nadal, el que sí tenim i per partida doble, són uns germans que gaudeixen de més poder polític i mediàtic del que als catalans ens convindria. Bromes a banda, puc assegurar-vos que en tot l’edifici del Parlament de Catalunya no he trobat ni un trist pessebre ni un arbre de Nadal ni res de res que representi l’esperit nadalenc. I això, és un senyal inequívoc d’aquesta pèrdua d’espiritualitat que pateix Europa i molt especialment Catalunya. I és que, sembla, que a l’actual tripartit tot el que tingui a veure amb les tradicions religioses li molesti.

El primer regal que demano al Reis de l’Orient és més espiritualitat per a tots i en especial per als catalans. És imprescindible per estar en pau amb nosaltres mateixos i, per tant, amb els nostres familiars, veïns… amb el món. Aquesta espiritualitat ens ha d’impregnar de paciència, de respecte i de llibertat, que no de libertinatge. I ens ha d’ajudar a entendre qui som, d’on venim i a on anem. D’això últim, que prenguin bona nota els senyors del tripartit. Aquest primer regal, pot ajudar molt als joves que, massa sovint, van a la deriva, sense rumb.

En segon lloc, us prego, sabis d’Orient ,que ens porteu salut i feina, dues coses complementàries i bàsiques, que no ens poden faltar per afrontar amb èxit aquest nou any dos mil nou. Per la salut, perquè durant el nou any hi poguem dedicar tots els esforços que calguin per eradicar les epidèmies dels segles XX i XXI. Per la feina, perquè sigui un dret que tothom pugui exercir. Com deia Sant Benet: “Treballa que no estaràs trist".

Si els Mags ens porten aquest tres regals ja ens podem donar per satisfets.
Bon any a tothom!

Benet Maimí