Mai s’havia arribat tan amunt en els índex d’atur ni a l’Estat Espanyol ni a Catalunya, sobretot a Catalunya. Com va passar temps enrere amb la crisi, que no existia, ara s’ha anat negant que les xifres fossin preocupants. Les pitjors prediccions s’han anat complint, malgrat els esforços dels ministres de torn i del president del que, al meu parer, serà el pitjor executiu de la història d’Espanya.
Primer Solbes, ara Corbacho i sempre Rodríguez Zapatero, han anat negant l’evidència: que no hi hauria crisis, que l’atur no arribaria mai on ja ha arribat..., però el que és pitjor és que no tenen ni idea de com sortir-se de la situació on ens han portat, i no volen escoltar els que sí saben què fer i com actuar.
Què més ha de passar perquè el clan del Llobregat deixi pas a gent molt més preparada que ells? Per resoldre l’actual situació, que no és fàcil, s’ha de ser valent, dir les coses pel seu nom i posar-se a fer la feina. La situació no admet més invents amb gasosa. Estan portant les coses a un punt de quasi no retorn social i econòmicament nefast.
I el que encara és més vergonyós és veure com els sindicats no diuen res; no fos cas que molestessin al seu govern amic i perdessin la sucosa subvenció que reben per silenciar una situació, que si fos a l’inrevés, és a dir que governés CIU o el PP, tindríem la protesta dels sindicats dia sí i dia també damunt la taula i als carrers.
D’això se’n diu coherència i justícia social.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada