28 de juny del 2010

Bombetes, volcans, petards i trons de Sant Joan

Com tots els sants tenen vuitada, vull felicitar en primer lloc a tots els Joans i Peres. Que, per cert, a Joan Puigcercós o bé el sant no li deu haver provat massa o bé, com que ser laic sembla que està de moda, ni ho celebra perquè, disculpi senyor Puigcercós, però ha començat la setmana fent gala del més pur estil empastifador que habitualment tenen els socialistes... Es nota i molt que, durant les darreres dues legislatures, ha estat el segon de cuina dels tripartits, juntament amb en Montilla. Alguna cosa li ha quedat i li acaba sortint sempre. I sinó, temps al temps, que si a les properes eleccions pot, tornarà a apostar pel tripartit, perquè ja diuen que no hi ha dos sense tres.

Acabem de girar fill d’un Sant Joan amb menys petards al carrer, o com a mínim aquesta és la meva visió personal. Deu ser que la crisi la toquem i de molt a prop... En pocs dies he vist com en el carrer de casa s’han instal·lat uns okupes i la pobra veïna francesa que ve de tant en tant ha hagut de refer totes les tanques de casa seva i afegir altres mesures de seguretat. Altres han segellat les seves finestres amb reixes... Qui ens ho havia de dir? Els bons tancats a dins amb reixes i els dolents campant per fora amb total impunitat: viure per creure.

Canviant de tema, aquesta setmana he parlat amb en Mohamed Chaib, el diputat del PSC al Parlament de Catalunya, d’origen marroquí i especialitzat en temes d’immigració, de com s’ha de tractar el problema de l’integrisme més radical, i m’ha plagut veure que coincidim plenament. Personalment opino que cal que ens prenem molt seriosament com resoldre la integració dels musulmans abans no sigui massa tard i ens deixem de ximpleries i sobretot de fer cas als partits més extremistes tant de dretes com d’esquerres, que també hi són.

Els catalans som acollidors però volem respectar i que se’ns respecti, preservar els nostres costums i la nostra cultura i fer-la partícip als nouvinguts, al mateix temps que respectem totes les tradicions i cultures de la gent nouvinguda a Catalunya, com crec ja hem demostrat abastament. Ànims doncs i a treballar tots els grups sense buscar rendibilitats polítiques del que de ben segur serà el gran tema del segle XXI. No oblidem que és una qüestió d’Estat i de país.

D’altra banda, em sembla que al final algú posarà seny amb el túnel de l’Ave, i no passarà per sota de la Sagrada Família ni pel subsòl del centre de Barcelona. Si la cosa acaba així serà una bona noticia. S’imposarà la lògica: alta velocitat equival a anar el més ràpid possible, a diferència del metro, i a fer poques parades, i de la Sagrera al centre i al port i a l’aeroport ja es podrà fer o s’hagués pogut fer una llançadora, que no calia que anés a 300 quilòmetres per hora. Barcelona- Madrid és un recorregut que s’ha de fer amb dues hores com a màxim -això sense comparar velocitats amb altres trens d’arreu del món.

Aquesta setmana, a més, estem pendents de nou del Tribunal Constitucional. Per veure si emet o no una sentència sobre l’Estatut... Sigui com sigui, encara que d’una vegada per totes es resolgui, aquest tema farà mal al país perquè, arribarà tard i malament, en un moment en què tot s’utilitza en clau electoral. I tothom sap que amb les urnes a la cantonada no és el millor moment per analitzar temes tan delicats com aquest. Però, per alguna raó ha trigat el que ha trigat....

22 de juny del 2010

CIRC O COMISSIÓ D’INVESTIGACIÓ

És lamentable veure com es malgasten temps i diners en muntar un circ, que a més a més és dolent. Però d’això, els membres del tripartit en saben molt. I el senyor Joan Ferran és un mestre del cinisme aplicat a la política. Pot posar-se a la boca qualsevol gripau, fer veure que s'ho creu i ni tan sols immutar-se. Sort que no tothom actua de la mateixa manera en política...

Qui es pot creure una comissió d’investigació els membres de la qual estan triats només per una de les parts? Ells munten el circ, i decideixin qui hi fa un número -qui pot declarar i qui no-. La tria és molt senzilla: si vostè declara a favor meu, pot venir a declarar; si vostè és sospitós de declarar en contra meu, no ve, ni parlar-ne. Això és democràcia en el més pur estil stalinista! I per si això fora poc només investigarem qui pugui ser sospitós de perjudicar als senyors de CIU, però en cap moment posarem sobra la taula la possibilitat d’investigar alguna altra cosa, sigui el que sigui, que ens pugui perjudicar a alguns membres del tripartit, sobretot als peixos grossos, que es veurien forçats a explicar com s’han engreixat tant...

Un bon tema per investigar també en comissió parlamentaria seria, per què no, el cas Pretòria o millor dit el cas del Baix Llobregat. Però no, aquí el tripartit es tanca en banda i no accepta obrir cap comissió d’investigació. Per què? Potser no haurien trobat cap compareixent amb les condicions que volen, segur que no!!! Dons fora, no ens accepten la comissió, així de fàcil. Com es pot veure: visió igualitària de la justícia, quina barra!!!

Si el Parlament ha de fer de jutge d’aquesta manera, millor que ens dediquem a legislar perquè els jutjats siguin més àgils, que els ciutadans ho agrairan i els hi estalviarem problemes pels retards que pateixen i pels espectacles en el més pur estil feixista o stalinista, que ve a ser el mateix...

16 de juny del 2010

Emprenedors sí, emprenyadors no

Fa ja alguns mesos que sento a parlar per tot arreu del mot “emprenedor”, que és aquell que no vacil·la a posar en execució els seus designis, que no tem d’emprendre les coses, que posa una gran activitat a les seves empreses. Es defineix també en contraposició a un altre mot que s’hi assembla però que vol dir radicalment el contrari: emprenyador, aquell que emprenya, que molesta, que no deixa fer.

Com es pot veure són dues paraules no massa compatibles. És a dir, si volem fomentar l’esperit emprenedor i que els emprenedors es reprodueixen com a bolets arreu del país, el que hem de fer -i qui en té més responsabilitat és l’administració tant local com comarcal, com nacional o com estatal-, és facilitar la feina, posar el camí fàcil perquè aquells -cada cop n’hi ha menys- que vulguin crear una empresa, crear un negoci, no hagin de superar una carrera d’obstacles per obtenir una llicencia d’obertura, per esbrinar què cal fer o que es necessita, per complir unes normatives que cada cop són més difícils de complir...

Crec que el que cal és no parlar tant de com s’ha de motivar als nous emprenedors ni de com els hem de convèncer, sinó d’eliminar barreres, d’agilitzar els tràmits. Però de debò. Mimem els que tenen esperit emprenedor i no el contrari, no mimem els qui no arrisquen, els del sou fix. Si ho fem aconseguirem tot el contrari, que és el que està passant avui al nostre país. Catalunya sempre havia estat un país d’empresaris i no de funcionaris, que arribaven d’arreu de l’Estat Espanyol, i avui és tot el contrari. Per primer cop, els joves catalans prefereixen ser funcionaris enlloc d’empresaris i això es molt greu per al futur econòmic del nostre país.

Conclusió: menys parlar de donar suport als emprenedors i més actuar, tot eliminant les traves que cada dia han de superar per poder crear riquesa. Fem-ho per ells i pel país. I fem-ne mirall dels bons empresaris, no els culpabilitzem de tots els mals que té avui el món, com s’ha convertit en habitual a les sèries de la nostra televisió, tot i que, d’això de nostra, n’haurem de parlar un altre dia...

Per cert aprofito la avinentesa per recomanar el màster d’emprenedoria que es farà a l’Escola Universitària del Maresme, en breu .

1 de juny del 2010

Els arguments de Duran

Duran i Lleida ho va explicar molt bé en el darrer Consell Nacional de Unió Democràtica de Catalunya. El que la federació nacionalista ha fet, un cop més, en la votació de les mesures d’austeritat fixades pel govern Zapatero és un exercici de responsabilitat amb l’Estat Espanyol. I això, malgrat les maniobres del PSC, que a Catalunya està impulsant la creació de comissions polítiques d’investigació del cas Palau amb l’únic objectiu de desestabilitzar-nos, conscients que les enquestes no els hi són favorables...

Espanya, a hores d’ara, és una economia vigilada per Brussel·les, però sense aquest pla de mesures, hagués passat a ser immediatament una economia intervinguda; com Grècia, ni més ni menys. I que ningú no s’equivoqui. Si això arriba a passar, les retallades dels sous dels funcionaris i de les pensions no seran del 5%, seran molt superiors, del 15 i del 20%. Això s’ha de saber explicar perquè sinó estem perduts... I tot plegat no treu que serem els primers a defensar que les pensions més baixes han d’incrementar-se l’any que ve segons l’IPC!

Una altra conseqüència directa d’un vot contrari al pla de mesures d’austeritat hagués estat la fi imminent del govern Zapatero i la convocatòria d’eleccions generals per a la tardor. I, sincerament, serà molt gratificant estalviar-nos mig any de campanya electoral amb la que està caient i el que ara toca és aplicar les mesures oportunes per solucionar la situació econòmica . Per la salut de tots plegats.

21 de maig del 2010

En clau arenyenca, és bo, però també pot ser dolent

Que la mateixa empresa gestioni l’aparcament del Xifré i el de la zona blava en superfície, pot ser bo o dolent. El que el govern municipal ha de cercar és la fórmula en què hi guanyi tothom: el poble, per descomptat, i l’empresa per poder sobreviure.

Allargar la concessió sí, sempre i quan es donin una sèrie de requisits:

1.- Abaratir el preu de menys d’una hora en superfície per afavorir la rotació, i abaratir el preu de més d’una hora en el Xifré per promocionar el que ha de ser l’aparcament del centre comercial lògicament ajudat pel de la platja i amb promocions per part del comerç local. També cal una bona senyalització per poder-hi arribar tant des del nord com des del sud.

2.- Garantir que hi hagi una persona física com a mínim 16 hores tots el dies de la setmana. En cas contrari, la imatge és la d’un aparcament que no dóna ni seguretat ni confiança.

3.- Servei de grua i espai per al parc municipal de cotxes retinguts per la Policia Local.

4.- L’Ajuntament es reserva el dret a modificar, al llarg dels 40 anys de concessió, i a posar o treure les places de zona blava, sense cap compensació per part del consistori a l’empresa (per exemple, en cas de celebracions populars: Sant Joan, festes majors, fires.., o per actuacions de millora urbanística a la via pública).

En cas contrari, l’Ajuntament hauria d’assumir-ne la gestió i opino que tampoc passaria res.

10 de maig del 2010

Jo ja sóc a l’era 5.0

Aquesta setmana he entrat a l’era 5.0. Permeteu-me la nova denominació de fer 50 anys que he utilitzat. Crec que va més d’acord amb els temps actuals: som a l’era de les noves tecnologies, malgrat que la resta de mortals us entesteu a quedar-vos ancorats en el 2.0...

Al matí del meu 50è aniversari, en llevar-me, vaig pensar que em trobava just a l’equador de la meva vida, però aleshores algú em va respondre que no viuré pas fins el 100 anys. I té raó. Si fem cas a les estadístiques la meitat de la vida ens arriba més o menys en complir els 40 anys i no pas els 50. Què hi farem?

Fer anys sempre és motiu de reflexió. Un moment excel·lent per retrobar-te amb records entranyables de familiars i amics, de moments inoblidables que ens deixen els que ja no hi són... i més encara a qui com jo ja es va haver d’acomiadar dels pares. La infantesa i la joventut et retornen a la ment, com si fos una pel·lícula a gran velocitat. S’hi barregen records d’altres aniversaris celebrats en altres llocs i moments ben diferents, i més com és el meu cas que he treballat en molts racons del món i amb companys de feina diferents en cada moment. Alguns dels meus aniversaris els he viscut molt lluny de casa i dels meus, i això també forma part d’experiències inoblidables de la vida .

Aquest 5.0 m’ha tocat celebrar-lo enmig d’una intensa jornada política. Va ser dijous 6 de maig. Al matí, amb la Comissió al Parlament, i a la tarda amb l’assemblea de la nostra intercomarcal de Barcelona, a l’hotel campus de Bellaterra, envoltat d’amics i companys d’arreu de la província i sobretot amb l’escalf de la meva gent de la comarca. Sense voler-ho jo, es va fer públic l’aniversari, cosa que em va incomodar per allò de la vergonya, però va ser molt entranyable.

Posats a demanar regals d’aniversari, espero que el panorama polític canviï ben aviat. Comencem una etapa ben intensa. Primer caldrà conèixer la data de les eleccions i després, esperar el resultat. Jo, és clar, vull el millor per al meu país i per això estic on estic i dono suport a qui el dono. I espero i desitjo que els propers 50 anys el meu entorn, el meu poble i el meu país visquin molt millor que ara.

Sempre m’ha fet respecte allò que la Bíblia explica de 7 anys de vaques flaques i 7 anys de vaques grasses. Recordo la generació dels meus pares: temps de guerra i postguerra. I penso que els de la meva generació no hem hagut de viure aquesta foscor i per això el meu desig d’aniversari és que mai ens toqui viure-la. Perquè això no passi hem de fer l’esforç, tots plegats, de reconduir el que no va bé; que no és poc.

Aprofito la ocasió per donar les gràcies a tots els que m’heu felicitat via 2.0 i no he sabut respondre malgrat ho he intentat. Gràcies a tots. Compto amb vosaltres per afrontar amb bon humor aquesta nova etapa 5.0 que la vida em porta i que, ben segur, començarà amb molt bon peu aquesta tardor.

3 de maig del 2010

Una setmana de contrastos

Hem començat la setmana amb una altra resposta decebedora del Tribunal Constitucional, qüestionada pràcticament per tothom. Prova d’això és la resolució del Parlament de Catalunya, que ha aprovat per majoria –no per unanimitat- una proposta on bàsicament es reitera la convicció de què l’Estatut aprovat pel Parlament i referendat pel poble català ara ja farà quatre anys, és plenament constitucional, i en què s’insta al Tribunal Constitucional perquè, després de cinc intens fallits de dictar sentència, faci la feina o bé es declari incompetent. Però vaja, us he de confessar que sóc molt escèptic amb el tema... Crec que de moment quedarà tot tal com està.

Una altra de calenta i de freda ens la va donar el Barça. El partit de dimecres contra l’Inter de Milà va ser d’infart. Llàstima que només van jugar bé els darrers minuts i, com tots sabeu, no serem a la final de la Champions al Bernabéu. Però dissabte ens van compensar amb una bona primera part que va fer que guanyéssim al Vilarreal. I seguim vius i amb cada cop més possibilitats per guanyar la lliga.

I per acabar una reflexió que cada cop estarà més present en aquesta campanya, i que els darrers dies ha estat noticia per la moció del PP sobre l’ús del padró per denunciar els immigrants il·legals, que el passat dimarts 27 d'abril es va aprovar a Llavaneres. Tinc la sensació que hi ha dos partits que estan a les antípodes l’un de l’altre, que són el PP i Iniciativa per Catalunya, i que utilitzen el tema amb finalitats electorals i demagògia a dojo. La qüestió és prou important i cal tractar-la amb molta cura, rigor i serietat, pensant en els drets i deures de les persones, i alhora donant respostes per tal que la ciutadania pugui entendre, assimilar i compartir qualsevol actuació que es tiri endavant.

En cas contrari, veurem com els partits més radicals s’emportaran els vots de molts ciutadans que no veuen cap resposta a la problemàtica que s’ha anat generant per part dels partits més convencionals. Cal un pacte per a la immigració, que no vol dir silenci sinó trobar solucions per als d’aquí i per als nouvinguts. És un tema bàsicament de drets i deures, que ha de respondre sobre què es té capacitat d’assumir i què no.

Segons les enquestes del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió) de febrer de 2010, per als catalans la immigració és el segon problema més important després de l’atur. En els darrers anys, han arribat a Catalunya prop d’un milió de persones estrangeres, i és per això que no entenc que alguns partits de govern demanin no parlar-ne en període preelectoral, ignorant que el fet migratori està en totes les converses d’arreu del país i per tant és responsabilitat dels polítics parlar-ne i trobar-hi solucions. Això sí, fent-ne un debat serè i responsable. De no fer-ho nosaltres, ho faran d’altres des del populisme fàcil o la xenofòbia.

29 d’abril del 2010

Turisme, tennis i pèsols de Llavaneres

Us asseguro que no m'he fos. Sí, ja sé que el meu fort no és la periodicitat. El fet d'estar tot el dia amunt i avall, trepitjant territori, ara que -no ens enganyem- ja estem en plena preparació de la campanya electoral, no em dóna gaire possibilitats de posar-me a escriure. Però aquí estic, i de temes per compartir amb vosaltres no me'n falten, això segur...

Dies enrere, vaig visitar el Saló Internacional de Turisme. Per a mi, com a professional del sector, la cita cada any és obligada. El 2009 va ser un any difícil i, amb vista al 2011, malgrat la il·lusió per la remuntada, la crisi continuarà estant present. Les previsions indiquen que tant els viatges cars com els viatges barats se'n sortiran, però el sector que ofereix propostes a preus mitjos, continuarà menjant pols...

També he tingut l'honor de barrejar-me en l'ambient del Reial Club Tennis Barcelona amb motiu del Torneig Godó. Va ser un autèntic luxe perquè gràcies a la invitació d'un col·lega d'una consultoria turística vaig poder acompanyar una delegació de la ciutat xinesa de Hanghzou; ciutat que en la meva etapa com a guia vaig tenir el plaer de visitar i de la qual guardo molt bon record: té un llac magnífic! Gaudir del millor tennis del món al costat de casa no té preu.

Va ser un dia molt especial que recordaré també perquè va coincidir amb la pèrdua de Samaranch, tot un referent en el món de l'esport i que, a la nit, vaig tancar amb un magnífic sopar a Llavaneres. Celebràvem l'obertura de l'11a Festa del Pèsol i vaig assistir al sopar de gala ofert pel restaurant Vil·la Minerva. Ens van servir una infinitat de plats cuinats amb pèsols de Llavaneres, tots diferents, tots originals. El contrapunt va ser, però, constatar a l'arribada a Llavaneres que l'antiga estació de tren ja no hi és. Aquella imatge romàntica que m'aboca als meus anys d'estudiant ha desaparegut... L'Estat l'ha enderrocat per fer-ne una de nova, més moderna. I penso que sovint la modernitat ens juga males passades.