Ja fa dos anys...

Ja s’han complert els dos primers anys des de les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquell famós 1 de novembre de 2006. El recordarem sempre per la maragallada de convocar els comicis el dia de Tots Sants i també perquè va suposar la pujada al poder de José Montilla, tot i no haver guanyat les eleccions.

Però si m’he decidit a obrir espai a la xarxa no és per parlar del passat, sinó per compartir el meu punt de vista sobre Catalunya i també sobre Arenys de Mar i la comarca del Maresme.

Com ja sabeu, la política autonòmica i municipal ocupa bona part del meu temps. Des de fa dos anys, sóc diputat del grup parlamentari de CiU –el primer arenyenc de la història-, càrrec que combino amb la feina de president comarcal d’Unió Democràtica al Maresme i de regidor de CiU a l’Ajuntament d’Arenys de Mar.

Ja fa temps que em voltava pel cap la idea de tenir el meu propi blog i ja no podia demorar-ho més perquè, com tots sabem, Internet s’ha convertit en una xarxa de comunicació imprescindible. Als que estigueu llegint aquestes primeres ratlles, gràcies pel vostres interès. Confio que aquest espai sigui un lloc on trobar-nos i conversar. Malgrat que no tindré el temps necessari per actualitzar-lo tant com voldria, espero poder anar penjant escrits quinzenalment.

Com deia al principi, ja fa dos any del segon tripartit i, francament, el preu que estem pagant és molt i molt car. No us descobriré cap secret si us dic que per a mi, malgrat que la llei ho permeti, és i serà mentre duri, un pacte de conveniència pura i dura. Una “entesa” que costa molt de pair per a molts i molts catalans.

Tots sabem que l’època de les majories absolutes ha quedat enrere i penso que l’alternativa a aquests pactes antinatura haurien de ser els governs amb majoria simple i acords puntuals amb la resta de forces poilítiques, respectant sempre la llista més votada. També advoco per acords de govern que permetin liderar el país amb estabilitat, però sense enrocar-nos amb el trist tripartit. No pot ser que una força minoritària com ICV pugui bloquejar l’acció del govern de Catalunya.

El “nostre” govern està recollint dos anys després el fruït del que ha anat sembrant. Avui els catalans hem perdut força, il·lusió i ganes. Estem desencisats a tots els nivells però sobretot políticament. Tot el relatiu a la política està mal vist; s’ha perdut el respecte a la classe política.

Però això no és el pitjor. La política catalana ha perdut pistonada a nivell espanyol i també globalment, a Europa i al món. L’empresariat català ja no gaudeix del prestigi que havia aconseguit gràcies a l’esforç i la responsabilitat que sempre l’ha caracteritzat. Ha desaparegut el voluntariat i l’altruisme, els valors com l’esforç, la disciplina, el sacrifici, el respecte, l’educació i el civisme han claudicat davant dels ideals del tripartit. És a dir, davant del seu fals progressisme. El terme “progre” ha ridiculitzat tots els valors anteriorment esmentats. Avui en dia, es premia la mediocritat.
Tot aquest esperpent, ha estat potenciat per una gran part dels mitjans de comunicació, a mans del poderós tripartit que, subvencions en mà, els ha aconseguit lligar curt.
Felicitats senyors del tripartit perquè sembla que hagin anestesiat una part de la societat catalana. Avui costa molt que els catalans reaccionin. Ens anem convertint poc a poc en una societat acostumada a empassar-s’ho tot. Ho fan els treballadors i els empresaris, i els sindicats han venut el seu silenci per un plat de llenties. I sinó, on han estat els sindicats amb tots els “nyaps” del govern central: l’Ave, rodalies de Renfe... Després de tot allò, com es pot entendre que els socialistes escombressin a Catalunya...

Des d’aquí, animo a qui pensi com jo a que s’animi a lluitar per trencar aquesta inèrcia negativa. Recuperem la il·lusió de país, els valors de la societat catalana, la nostra competitivitat com a poble, les ganes de treballar i de generar llocs de treball dignes. Només així podrem guanyar el futur i el guanyarem si som clars i valents. És així de clar i català.