Tres preguntes

Aquests darrers dies m’he fet tres preguntes:

1.- Què passaria si a casa nostra ara que tant es parla de desafecció política tinguéssim un sistema de participació com el suís?

2.- On són els actors i les cassolades que tant soroll van fer en el anterior govern del Partit Popular per haver enviat tropes a l’Iraq?

3.- Què més ha de passar perquè els sindicats es posin al seu lloc, si no volen perdre el poc prestigi i representativitat que els hi queda?

Com podeu veure són tres preguntes ben senzilles que estic segur que hi ha molta gent del carrer que sovint es fa.

La primera està clar: el sistema suís és sens dubte el millor i més representatiu. Algun cop que, per motius de feina, havia anat a Berna, i en un dels tramvies podies coincidir amb algun ministre -que evidentment jo no coneixia però els companys suïssos que anaven amb mi sí-, a mi se’m feia estrany veure’n un al tramvia com un ciutadà més. I és que coses com aquestes són el fruit d’un procés democràtic més profund i arrelat en el si de la societat. Aquests últims dies, els suissos han estat noticia pel cèlebre referèndum dels minarets, i com és normal i corrent -és a dir s’hi fan un bon nombre de referèndums al llarg de l’any-, els ciutadans s’han expressat lliurement. Algú pot pensar que això no és la màxima expressió de la democràcia, i és bo que es faci en tots els temes que preocupen als ciutadans.

I no com ara sembla que aquí volem fer descobrir les llistes obertes o semiobertes, però seguirem sense parlar dels temes que més preocupen als ciutadans, com podem veure el model suís deixa en mans dels ciutadans totes les decisions importants i que els hi preocupen, si aquí s’acabés apostant per un model com el suís, potser aconseguiríem més participació i menys desafecció.

La segona qüestió es més que evident. Qui mobilitzava els actors i les cassolades sembla ser que ara deu governar, la llàstima d’aquest país és que només es mobilitzi el ciutadà quan governa un determinat color polític i no quan en governa un altre color encara que ho faci pitjor.

I la tercera em preocupa molt, ja que si els actuals sindicats deixen de fer la seva feina i es converteixen en còmplices del govern actual deixant de banda els treballadors que haurien de ser el seu únic referent i subjecte a defensar i representar, el que pot passar és que n’apareguin d’altres on els treballadors s’hi sentin realment representats i es posi fi així a aquesta connivència malaltissa i perillosa que hi ha en el dia d’avui, millorant l’escena social, que també seria un altre element positiu per lluitar contra la desafecció social, i perquè no, política.