Setmana de contrastos

El tema clau d’aquests darrers a Catalunya dies ha estat, sens dubte, la cimera anticrisi, que és la única via possible -si som capaços de remar tots en la mateixa direcció- per sortir de la crisi. Jo, en aquest bloc, ja ho he comentat en diverses ocasions: o canviem de mentalitat i anem a la una tots, patronal, sindicats, govern i oposició –la que ha tingut responsabilitats serioses de govern i la que no n’ha tingut ni, a aquest pas, en podrà tenir mai- o no ens en sortirem. No serà fàcil, i menys a les portes d’una comtessa electoral, però el país no està per a invents, la situació és realment dura i s’ha d’apel•lar a la responsabilitat, pensar en les futures generacions i no en les properes eleccions.

Crec que les conclusions que van expressar els representats dels grups polítics no reflecteixen la realitat del que realment va succeir al Palau de Pedralbes; les posicions mediàtiques dels portaveus dels grups van ser més pròpies del manual electoral que de veritable responsable polític amb visió d’estat o de país. El que jo crec és que no val la pena convocar als més radicals i minoritaris. Només volen tenir ressò per demostrar que existeixen dient bestieses a dojo. I per cert qui també s’ha cobert de glòria fent declaracions ha estat l’expresident Montilla, que callat estaria millor, ja que si les mesures s’haguessin començat a prendre ara fa quatre anys potser no estaríem tan malament.

També vull destacar l’exemplar actuació del poble japonès davant de la situació tan complicada, delicada i difícil en què es troba. És per prendre-hi nota: població i polítics del color que sigui van a la una, per tal de sortir del pou on són. Jo estic segur de que se’n sortiran; hi ha unitat, sentit de comunitat, ordre i disciplina davant del vandalisme i l’individualisme tan present en d’altres indrets del planeta. És per això que estic convençut que el poble japonès, com ja ho ha demostrat altres cops, tirarà endavant. Tot el meu suport i la més sana enveja de veure com aquí a casa nostra no som capaços de fer el que fan ells, és una llàstima.

Per acabar, comentar el que passa molt a prop de casa nostra; a l’altre costat de la costa, al Magreb i la resta de països àrabs. La situació és molt delicada i preocupant per a ells i per les conseqüències que pot acabar tenint per a nosaltres. En aquest sentit, vull destacar que estic completament d’acord amb la columna que fa uns dies va escriure Pilar Rahola a la Vanguardia. Es titula “Con el islam hemos topado”. La felicito perquè sembla ser una de les poques periodistes valentes que hi ha a casa nostra. Felicitats Pilar. Continua així.