Mai s’havia arribat tan amunt en els índex d’atur ni a l’Estat Espanyol ni a Catalunya, sobretot a Catalunya. Com va passar temps enrere amb la crisi, que no existia, ara s’ha anat negant que les xifres fossin preocupants. Les pitjors prediccions s’han anat complint, malgrat els esforços dels ministres de torn i del president del que, al meu parer, serà el pitjor executiu de la història d’Espanya.
Primer Solbes, ara Corbacho i sempre Rodríguez Zapatero, han anat negant l’evidència: que no hi hauria crisis, que l’atur no arribaria mai on ja ha arribat..., però el que és pitjor és que no tenen ni idea de com sortir-se de la situació on ens han portat, i no volen escoltar els que sí saben què fer i com actuar.
Què més ha de passar perquè el clan del Llobregat deixi pas a gent molt més preparada que ells? Per resoldre l’actual situació, que no és fàcil, s’ha de ser valent, dir les coses pel seu nom i posar-se a fer la feina. La situació no admet més invents amb gasosa. Estan portant les coses a un punt de quasi no retorn social i econòmicament nefast.
I el que encara és més vergonyós és veure com els sindicats no diuen res; no fos cas que molestessin al seu govern amic i perdessin la sucosa subvenció que reben per silenciar una situació, que si fos a l’inrevés, és a dir que governés CIU o el PP, tindríem la protesta dels sindicats dia sí i dia també damunt la taula i als carrers.
D’això se’n diu coherència i justícia social.
29 d’abril del 2009
18 d’abril del 2009
8 d’abril del 2009
Setmana Santa, temps de reflexió.
Ja estem a les portes de Setmana Santa i, en primer lloc, vull desitjar-vos a tots que passeu unes Bones Pasqües.
De tota manera i avanç d’entrar en celebracions, vull convidar-vos a que fem un exercici de reflexió sobre l’actual situació de crisi que està esdevenint bastant més cruenta del que molts experts havien previst. Pot ser sigui en aquests moments quan ens hem de reforçar i recolzar aquells valors més tradicionals, aquells valors amb els que, amb o sense crisi, ens fan ser el que de veritat som. Pot ser sigui ara el moment d’esforçar-nos més en mantenir vius conceptes tant bàsics com la solidaritat o la família, doncs tots plegats sumarem més força per superar aquest difícil moment.
Tant de bo poguéssim esbrinar en quin punt d’aquesta “Via Crucis” social i econòmica ens trobem, com a mínim sabríem del cert quina distància hem de recorre encara per veure novament la llum.
Tot i amb això, hem de tenir molt present que els períodes de crisis condueixen a temps de canvi, de noves oportunitats i que la Setmana Santa acaba tradicionalment amb la Resurrecció. Per tant, si som capaços de sumar les nostres forces de ben segur que ho aconseguirem.
De tota manera i avanç d’entrar en celebracions, vull convidar-vos a que fem un exercici de reflexió sobre l’actual situació de crisi que està esdevenint bastant més cruenta del que molts experts havien previst. Pot ser sigui en aquests moments quan ens hem de reforçar i recolzar aquells valors més tradicionals, aquells valors amb els que, amb o sense crisi, ens fan ser el que de veritat som. Pot ser sigui ara el moment d’esforçar-nos més en mantenir vius conceptes tant bàsics com la solidaritat o la família, doncs tots plegats sumarem més força per superar aquest difícil moment.
Tant de bo poguéssim esbrinar en quin punt d’aquesta “Via Crucis” social i econòmica ens trobem, com a mínim sabríem del cert quina distància hem de recorre encara per veure novament la llum.
Tot i amb això, hem de tenir molt present que els períodes de crisis condueixen a temps de canvi, de noves oportunitats i que la Setmana Santa acaba tradicionalment amb la Resurrecció. Per tant, si som capaços de sumar les nostres forces de ben segur que ho aconseguirem.
29 de març del 2009
17 de març del 2009
Prou a tant de cinisme!
Dissabte passat es va fer una manifestació contra la crisi econòmica a la ciutat comtal, és a dir a Barcelona, que com tots sabeu és el cap i casal de Catalunya. La meva sorpresa va arribar l’endemà diumenge quan, repassant la premsa, vaig veure al capdavant de la manifestació als màxims responsables del govern de la Generalitat actual. Aquesta imatge em va produir una esgarrifança i, al mateix temps, em va deixar molt preocupat per la situació econòmica al nostre país.
Contra qui es manifestaven els qui se suposa que han de solucionar la greu situació actual...?
Hi havia membres d’Esquerra Republicana, un pes pesant del PSC -millor dit del PSOE- però sobretot, gent d’Iniciativa per Catalunya. I jo em pregunto: si aquesta és la gent que ens governa, per què enlloc de trobar solucions, es dediquen a fer demagògia...? Mal que ens pesi, tots aquests partits estan al govern però, sorpresa, en comptes de treballar per millorar la greu situació actual, surten a manifestar-se.
Perquè, responguin-me a això: Qui autoritza les ERO (Expedient de Regulació de l’Ocupació)...? Qui decideix com fer arribar la liquiditat a les nostres empreses...? No es aquest un tema clau en tot el procés que vivim per evitar més tancaments d’empreses i frenar l’hemorràgia de l’atur.
La resposta és molt senzilla. Ho decideixen part dels que encapçalaven la manifestació. Fantàstic! Davant la seva incapacitat de resoldre la situació l’únic que se’ls acut és protestar contra ells mateixos. Això, no crec que s’hagués vist mai. La capacitat de sorprendre que tenen els membres del tripartit és infinita, com ho és la paciència dels catalans que cada cop som més “catragans”. Ens ho empassem tot. Anem a 60 km/h, acceptem que ens diguin què hem de fer i com per complicar-nos més la vida. Però de fer-nos la vida més fàcil, agradable i segura res de res. I precisament això, segons el meu parer, és el que ha de fer un polític.
Haurem de dir tots plegats prou a tant de cinisme i presa de pèl al personal.
Contra qui es manifestaven els qui se suposa que han de solucionar la greu situació actual...?
Hi havia membres d’Esquerra Republicana, un pes pesant del PSC -millor dit del PSOE- però sobretot, gent d’Iniciativa per Catalunya. I jo em pregunto: si aquesta és la gent que ens governa, per què enlloc de trobar solucions, es dediquen a fer demagògia...? Mal que ens pesi, tots aquests partits estan al govern però, sorpresa, en comptes de treballar per millorar la greu situació actual, surten a manifestar-se.
Perquè, responguin-me a això: Qui autoritza les ERO (Expedient de Regulació de l’Ocupació)...? Qui decideix com fer arribar la liquiditat a les nostres empreses...? No es aquest un tema clau en tot el procés que vivim per evitar més tancaments d’empreses i frenar l’hemorràgia de l’atur.
La resposta és molt senzilla. Ho decideixen part dels que encapçalaven la manifestació. Fantàstic! Davant la seva incapacitat de resoldre la situació l’únic que se’ls acut és protestar contra ells mateixos. Això, no crec que s’hagués vist mai. La capacitat de sorprendre que tenen els membres del tripartit és infinita, com ho és la paciència dels catalans que cada cop som més “catragans”. Ens ho empassem tot. Anem a 60 km/h, acceptem que ens diguin què hem de fer i com per complicar-nos més la vida. Però de fer-nos la vida més fàcil, agradable i segura res de res. I precisament això, segons el meu parer, és el que ha de fer un polític.
Haurem de dir tots plegats prou a tant de cinisme i presa de pèl al personal.
13 de març del 2009
“Ja fa un any que parlem del Pescaturisme”
No només no s’ha avançat res sinó que es proposa un projecte de llei de pesca marítima en que tots els professionals del sector hi estan en contra i, per més inri, no es contempla el Pescaturisme.
3 de març del 2009
Sr. Zapatero, tractarà igual els bascos que als catalans…!!!!
Serà en Patxi López, representant del PSE al País Basc, el nou Lehendakari…?
Serà cert que al País Basc es pot conformar un tripartit que expulsi al PNV del govern…?
Acabarà succeint al País Basc el mateix que va succeir a Catalunya…?
Si aquest fet esdevé realitat al País Basc, vol significar que ens hauríem de replantejar el sistema electoral…?
Si això passa, si finalment fessin fora a Ibarretxe, serà veritat aquella frase popular que diu “cuando las barbas de tu vecino veas cortar pon las tuyas a remojar”...? Amb això em refereixo al fet d’haver fet fora del govern català al candidat votat majoritàriament a les urnes, i que per voluntat popular hauria d’assumir la responsabilitat del govern, en aquest cas, el Sr. Artur Mas candidat de CIU. Recordem que, en el seu moment, la reacció del PNV vers el resultat d les eleccions catalanes va ser mirar cap a una altre costat.
De moment es una gran incògnita però, si aquest fet no es repeteix al País Basc, quina diferència hi ha entre els catalans i els bascos pel Sr. Zapatero…??
Sembla que als catalans se’ns pot humiliar, maltractar i expulsar del govern tot i havent guanyat majoritàriament arreu de Catalunya fent cas omís al sentit comú i a la voluntat popular.
Després d’aquesta reflexió voldria formular-li una pregunta al Sr Zapatero:
Quina diferència hi ha entre els catalans i els bascos…?
Serà cert que al País Basc es pot conformar un tripartit que expulsi al PNV del govern…?
Acabarà succeint al País Basc el mateix que va succeir a Catalunya…?
Si aquest fet esdevé realitat al País Basc, vol significar que ens hauríem de replantejar el sistema electoral…?
Si això passa, si finalment fessin fora a Ibarretxe, serà veritat aquella frase popular que diu “cuando las barbas de tu vecino veas cortar pon las tuyas a remojar”...? Amb això em refereixo al fet d’haver fet fora del govern català al candidat votat majoritàriament a les urnes, i que per voluntat popular hauria d’assumir la responsabilitat del govern, en aquest cas, el Sr. Artur Mas candidat de CIU. Recordem que, en el seu moment, la reacció del PNV vers el resultat d les eleccions catalanes va ser mirar cap a una altre costat.
De moment es una gran incògnita però, si aquest fet no es repeteix al País Basc, quina diferència hi ha entre els catalans i els bascos pel Sr. Zapatero…??
Sembla que als catalans se’ns pot humiliar, maltractar i expulsar del govern tot i havent guanyat majoritàriament arreu de Catalunya fent cas omís al sentit comú i a la voluntat popular.
Després d’aquesta reflexió voldria formular-li una pregunta al Sr Zapatero:
Quina diferència hi ha entre els catalans i els bascos…?
20 de febrer del 2009
La diligència al revés.
Permeteu-me avui, que com a economista que soc, faci una petita reflexió de la situació econòmica actual, utilitzant una metàfora senzilla que ho farà més fàcil d’entendre.
Tots hem vist algun cop una d’aquelles pel•lícules de l’Oest, si més no els que tenim una certa edat –fa uns anys aquests films eren quasi setmanals tant al cinema com a la televisió... Doncs la nostra economia és comparable a una diligència. Què vull dir? Una diligència té entre 8 i 10 cavalls forts, amb una força suficient per tirar d’un petit habitacle on s’hi desplacen els viatgers, normalment de 4 a 6 persones. Els cavalls representarien les classes productives: empresaris, autònoms, treballadors, etc. És a dir, tots els que produeixen riquesa en un país. Els que van a dalt, les persones, representarien las classes no productives, és a dir els que no produeixen. Que cada vegada en són més en aquest país.
Fins ara tot és correcte. El carro, és a dir la diligència, avança. Però, on està el problema? Quan passa el que està passant ara al nostre país, que de cavalls ja no n’hi ha 8 sinó un parell i malmesos, castigats, mal alimentats i maltractats, (que és com des de l’administració es tracta a l’empresariat i als treballadors i autònoms) i dins de l’habitacle de la diligència no n’hi van 6, de persones, sinó que n’hi van 600 (la major part d’ells no fan ni brot). I els passatgers segueixen augmentant .
Com podeu veure el resultat és obvi: la diligència no anirà enlloc. Serà impossible que avanci. El que hem de fer ara tots plegats és posar ordre a la organització de la diligència si volem arribar a algun lloc.
9 de febrer del 2009
Milà, fes t'ho mirar!
El que demanem es coherència política en els pobles, les comarques i al Parlament de Catalunya.
29 de gener del 2009
Comiat del company Miquel Rubirola
Per als regidors i regidores del grup municipal de CiU i per a mi personalment, aquest és un ple molt especial. Aquest vespre, Miquel Rubirola, que durant vuit anys va ser el nostre gran alcalde, deixa la política activa.
Recordo ara ja fa alguns anys, quan CiU obria una nova etapa a Arenys de Mar.
Una nova etapa que per sempre més estarà vinculada a la incorporació de Miquel Rubirola a les files de la formació nacionalista.
Recuperàvem un arenyenc, que durant molts anys havia treballat i viscut a Barcelona. Aleshores no feia vida a Arenys, per qüestions personals, però tots el recordàvem de la seva joventut implicat en la vida cultural del poble, liderant força activitats entre la societat civil dels anys 60, una societat en la qual s’havia d’utilitzar més que mai l’enginy i la imaginació, a causa de la manca de llibertat i de recursos que hi havia en l’Arenys i en la Catalunya d’aquells anys.
De ben jove, com dèia, en Miquel ja era un noi implicat en la millora del nostre municipi, treballant i aportant el seu saber fer, per millorar la vila, el seu estimat Arenys.
Però com a molts arenyencs il•lustres, el prestigi i la fama els va aconseguir fora.
Malauradament ningú no és profeta a la seva terra.
En Miquel va anar exercitant responsabilitats cada cop més importants per al país al capdavant de diferents departaments i direccions generals de la Generalitat, amb el nostre tan enyorat president Pujol. En una època en què Catalunya gaudia d’un prestigi dins i fora de les nostres fronteres i els alts càrrecs de la Generalitat eren de reconegut prestigi i de nivell indiscutibles.
Va ser justament aleshores, amb un Miquel Rubirola molt ben posicionat en el govern català, quan els companys de Convergència li van demanar que tornés a casa i s’arremangués els punys blancs de la camisa i es posés a endreçar la Casa Gran i la nostra vila. I així ho va fer.
Era l’any 1994 i les reunions a casa seva es van convertir en gairebé diàries. Autèntiques maratons de treball en què en Miquel sedueix i convenç amb el seu projecte a un bon nombre de vilatans, entre els quals m’hi incloc jo mateix.
Tant és així que decidim posar-nos a treballar amb ell, colze a colze, tot i que la majoria de nosaltres mai abans no ens havíem plantejat dedicar-nos al món de la política.
Vam posar-nos mans a la feina, i vam aconseguir fer una campanya electoral que, per a mi, va ser excel•lent i engrescadora.
Vam apostar per fer arribar un missatge d’optimisme als arenyencs que, com els bons eslògans, ho deia tot: “Recuperem la il•lusió, guanyem el futur i apostem pel canvi”.
Vam guanyar unes eleccions molt renyides amb un gran candidat i un bon equip cohesionat i amb moltes ganes de millorar el nostre Arenys, entre els quals hi destaca molt especialment el company i amic Manel Calvo, que malauradament avui ja no és entre nosaltres i a qui jo voldria fer un esment molt especial, per la importància que va tenir en tot aquell projecte.
Manel, gràcies de debò.
Sense risc a equivocar-me, puc assegurar que en Miquel es va estrenar a l’alcaldia amb un mandat brillant, magnífic. Tant és així que els companys dels mitjans de comunicació del Maresme el van proclamar el millor alcalde de la nostra comarca i sens dubte va fer honor i va donar prestigi a l’alcaldia d’Arenys de Mar.
A partir d’aquí, la resta és història i en podríem escriure un llibre anant a les hemeroteques.
Miquel, nosaltres, els teus companys del grup de CiU, et volem agrair els anys dedicats a la nostra vila, les hores i hores de feina, de bona feina, que sense cap mena de dubte trobarem a faltar.
Per desgràcia, aquesta manera de fer, analítica i ordenada, pragmàtica i assenyada, s’està perdent cada cop més.
Et volem donar les gràcies per tantes hores i hores que, per Arenys, has sacrificat d’estar amb la teva família, de practicar les teves aficions. Ara finalment Miquel ja podràs gaudir de tot aquest temps que la política t’ha esgarrapat per dedicar-lo als teus, per fer el que et vingui de gust, amb la satisfacció de la bona feina.
N’estic convençut: has fet sempre tot el que ha estat al teu abast, i sovint fins i tot més, i encara avui estaries a primera línia del govern municipal si l’arimètica electoral t’ho hagués permès, que no pas els arenyencs que si ho volien majoritàriament, perquè ets així, un lluitador, una persona amb fortes conviccions i un arenyenc al servei de tots els arenyencs.
Deixes enrere molta bona feina, i això t’honra com a persona i com a arenyenc.
Estigues satisfet: has deixat empremta, t’has guanyat el respecte de molta i molta gent i això que no sempre ha estat fàcil aquesta travessia. Tots ho sabem, has navegat amb tota mena de mars: mar plana, marejol, maregassa, i també malauradament forta maregassa algun cop, però com a bon arenyenc has demostrat ser un bon pilot.
Sí, no hi vam ser a temps de salvar l’estudi de pilots però tu has demostrat ser un pilot excel•lent i sempre, has portat la teva nau a bon port.
Exemples n’hi ha molts. Vas treballar dur per un projecte tan complex com era el de canalització de la Riera, l’autèntica columna vertebral de la nostra vila.
Vas reconduir un projecte en un lloc emblemàtic com era el de l’ampliació del cementiri de Sinera.
Vas acabar una magnifica biblioteca que semblava l’obra de la Sagrada Família, perquè no s’acabava mai, i vas donar la possibilitat de que la vil•la gaudis d’un immoble emblemàtic com el Calisay i vas recuperar també l’oblida’t Edifici Xifré i moltes altres obres, criteris, estil, gust, i manera de saber fer restaran presents a la nostre estimada vil•la per els nostres fills. Com se sol dir , la gent se’n va però les obres queden.
Hem viscut etapes de govern i etapes d’oposició, moments més dolços i altres més amargs, però tots ells formen part de la política, que no és més que el reflex de la vida. I com sempre, és en aquests moments més difícils quan es demostra la sabiesa de les persones, l’habilitat per reconduir situacions complexes. En això també, ens has demostrat la teva professionalitat.
Espero i desitjo que els que ara ens quedem en aquella nau que tan magníficament has capitanejat, siguem uns dignes successors teus. Tots sabem que l’estil i la forma són irrepetibles, però farem tot el que sigui humà per continuar treballant per portar la nau a bon port.
Els polítics no vivim el nostre millor moment. Els que avui en dia ens dediquem al noble art de la política –si més no ho hauria de ser-, passem un moment de desprestigi que, auguro, que s’agreujarà durant els propers anys. Tant de bo m’equivoqui.
Desgraciadament la gent que fem política estem a primera línea de foc, on hi dispara tothom sense pietat de cap tipus. Tothom s’hi veu amb cor d’atacar, de difamar i de ridiculitzar, però en canvi som molt pocs els que s’arremanguen com vas fer tu i es mullen per millorar el poble o el país.
Saps molt bé el que dic perquè tu has patit en la teva pròpia carn tot tipus de linxaments. El que importa de veritat, però, és ser-hi, fer i decidir, i deixar de banda a qui el critica per malícia, a aquell que mai s’han mullat i que pretenen donar lliçons des de la seva butaca.
Ara, més que mai, el que toca és ser valents i dir les coses pel seu nom, des la primera línea de foc, perquè crec que val més morir lluitant pel nostre poble i el nostre país que no pas viure de genolls.
Hi repeteixo; pots estar molt satisfet per què t’hi has deixat la pell en aquesta lluita pel nostre país i pel nostre poble, i això no ho podrà dir tothom.
Gràcies Miquel per la teva amistat i per la teva confiança, per la teva professionalitat, per la teva paciència, per la teva mestria, per la teva vocació, pel teu esforç i, sobretot, pel teu temps.
Parlant de temps, el temps ho posa tot al seu lloc i de ben segur que la teva feina, la teva obra i el teu pas per aquest consistori tindrà el reconeixement que es mereix.
Recordo ara ja fa alguns anys, quan CiU obria una nova etapa a Arenys de Mar.
Una nova etapa que per sempre més estarà vinculada a la incorporació de Miquel Rubirola a les files de la formació nacionalista.
Recuperàvem un arenyenc, que durant molts anys havia treballat i viscut a Barcelona. Aleshores no feia vida a Arenys, per qüestions personals, però tots el recordàvem de la seva joventut implicat en la vida cultural del poble, liderant força activitats entre la societat civil dels anys 60, una societat en la qual s’havia d’utilitzar més que mai l’enginy i la imaginació, a causa de la manca de llibertat i de recursos que hi havia en l’Arenys i en la Catalunya d’aquells anys.
De ben jove, com dèia, en Miquel ja era un noi implicat en la millora del nostre municipi, treballant i aportant el seu saber fer, per millorar la vila, el seu estimat Arenys.
Però com a molts arenyencs il•lustres, el prestigi i la fama els va aconseguir fora.
Malauradament ningú no és profeta a la seva terra.
En Miquel va anar exercitant responsabilitats cada cop més importants per al país al capdavant de diferents departaments i direccions generals de la Generalitat, amb el nostre tan enyorat president Pujol. En una època en què Catalunya gaudia d’un prestigi dins i fora de les nostres fronteres i els alts càrrecs de la Generalitat eren de reconegut prestigi i de nivell indiscutibles.
Va ser justament aleshores, amb un Miquel Rubirola molt ben posicionat en el govern català, quan els companys de Convergència li van demanar que tornés a casa i s’arremangués els punys blancs de la camisa i es posés a endreçar la Casa Gran i la nostra vila. I així ho va fer.
Era l’any 1994 i les reunions a casa seva es van convertir en gairebé diàries. Autèntiques maratons de treball en què en Miquel sedueix i convenç amb el seu projecte a un bon nombre de vilatans, entre els quals m’hi incloc jo mateix.
Tant és així que decidim posar-nos a treballar amb ell, colze a colze, tot i que la majoria de nosaltres mai abans no ens havíem plantejat dedicar-nos al món de la política.
Vam posar-nos mans a la feina, i vam aconseguir fer una campanya electoral que, per a mi, va ser excel•lent i engrescadora.
Vam apostar per fer arribar un missatge d’optimisme als arenyencs que, com els bons eslògans, ho deia tot: “Recuperem la il•lusió, guanyem el futur i apostem pel canvi”.
Vam guanyar unes eleccions molt renyides amb un gran candidat i un bon equip cohesionat i amb moltes ganes de millorar el nostre Arenys, entre els quals hi destaca molt especialment el company i amic Manel Calvo, que malauradament avui ja no és entre nosaltres i a qui jo voldria fer un esment molt especial, per la importància que va tenir en tot aquell projecte.
Manel, gràcies de debò.
Sense risc a equivocar-me, puc assegurar que en Miquel es va estrenar a l’alcaldia amb un mandat brillant, magnífic. Tant és així que els companys dels mitjans de comunicació del Maresme el van proclamar el millor alcalde de la nostra comarca i sens dubte va fer honor i va donar prestigi a l’alcaldia d’Arenys de Mar.
A partir d’aquí, la resta és història i en podríem escriure un llibre anant a les hemeroteques.
Miquel, nosaltres, els teus companys del grup de CiU, et volem agrair els anys dedicats a la nostra vila, les hores i hores de feina, de bona feina, que sense cap mena de dubte trobarem a faltar.
Per desgràcia, aquesta manera de fer, analítica i ordenada, pragmàtica i assenyada, s’està perdent cada cop més.
Et volem donar les gràcies per tantes hores i hores que, per Arenys, has sacrificat d’estar amb la teva família, de practicar les teves aficions. Ara finalment Miquel ja podràs gaudir de tot aquest temps que la política t’ha esgarrapat per dedicar-lo als teus, per fer el que et vingui de gust, amb la satisfacció de la bona feina.
N’estic convençut: has fet sempre tot el que ha estat al teu abast, i sovint fins i tot més, i encara avui estaries a primera línia del govern municipal si l’arimètica electoral t’ho hagués permès, que no pas els arenyencs que si ho volien majoritàriament, perquè ets així, un lluitador, una persona amb fortes conviccions i un arenyenc al servei de tots els arenyencs.
Deixes enrere molta bona feina, i això t’honra com a persona i com a arenyenc.
Estigues satisfet: has deixat empremta, t’has guanyat el respecte de molta i molta gent i això que no sempre ha estat fàcil aquesta travessia. Tots ho sabem, has navegat amb tota mena de mars: mar plana, marejol, maregassa, i també malauradament forta maregassa algun cop, però com a bon arenyenc has demostrat ser un bon pilot.
Sí, no hi vam ser a temps de salvar l’estudi de pilots però tu has demostrat ser un pilot excel•lent i sempre, has portat la teva nau a bon port.
Exemples n’hi ha molts. Vas treballar dur per un projecte tan complex com era el de canalització de la Riera, l’autèntica columna vertebral de la nostra vila.
Vas reconduir un projecte en un lloc emblemàtic com era el de l’ampliació del cementiri de Sinera.
Vas acabar una magnifica biblioteca que semblava l’obra de la Sagrada Família, perquè no s’acabava mai, i vas donar la possibilitat de que la vil•la gaudis d’un immoble emblemàtic com el Calisay i vas recuperar també l’oblida’t Edifici Xifré i moltes altres obres, criteris, estil, gust, i manera de saber fer restaran presents a la nostre estimada vil•la per els nostres fills. Com se sol dir , la gent se’n va però les obres queden.
Hem viscut etapes de govern i etapes d’oposició, moments més dolços i altres més amargs, però tots ells formen part de la política, que no és més que el reflex de la vida. I com sempre, és en aquests moments més difícils quan es demostra la sabiesa de les persones, l’habilitat per reconduir situacions complexes. En això també, ens has demostrat la teva professionalitat.
Espero i desitjo que els que ara ens quedem en aquella nau que tan magníficament has capitanejat, siguem uns dignes successors teus. Tots sabem que l’estil i la forma són irrepetibles, però farem tot el que sigui humà per continuar treballant per portar la nau a bon port.
Els polítics no vivim el nostre millor moment. Els que avui en dia ens dediquem al noble art de la política –si més no ho hauria de ser-, passem un moment de desprestigi que, auguro, que s’agreujarà durant els propers anys. Tant de bo m’equivoqui.
Desgraciadament la gent que fem política estem a primera línea de foc, on hi dispara tothom sense pietat de cap tipus. Tothom s’hi veu amb cor d’atacar, de difamar i de ridiculitzar, però en canvi som molt pocs els que s’arremanguen com vas fer tu i es mullen per millorar el poble o el país.
Saps molt bé el que dic perquè tu has patit en la teva pròpia carn tot tipus de linxaments. El que importa de veritat, però, és ser-hi, fer i decidir, i deixar de banda a qui el critica per malícia, a aquell que mai s’han mullat i que pretenen donar lliçons des de la seva butaca.
Ara, més que mai, el que toca és ser valents i dir les coses pel seu nom, des la primera línea de foc, perquè crec que val més morir lluitant pel nostre poble i el nostre país que no pas viure de genolls.
Hi repeteixo; pots estar molt satisfet per què t’hi has deixat la pell en aquesta lluita pel nostre país i pel nostre poble, i això no ho podrà dir tothom.
Gràcies Miquel per la teva amistat i per la teva confiança, per la teva professionalitat, per la teva paciència, per la teva mestria, per la teva vocació, pel teu esforç i, sobretot, pel teu temps.
Parlant de temps, el temps ho posa tot al seu lloc i de ben segur que la teva feina, la teva obra i el teu pas per aquest consistori tindrà el reconeixement que es mereix.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
