Ryanair i l’aeroport del Prat són incompatibles

Ho tinc tan clar que no sé si ho sabré desglossar i explicar correctament...

Tinc claríssim que Barcelona té només una opció perquè o bé aposta per un gran Hub –centre de connexió d’un aeroport important del que surten i on arriben vols de llarga distància amb avions de gran capacitat- que pugui emmirallar-se amb Madrid o bé tot el teixit econòmic català es quedarà sense cap aeroport de referència. I això vol dir que la capital de Catalunya s’haurà quedat sense aeroport internacional amb tot el que això implica.

Ryanair és una bona opció per dinamitzar els aeroports de Girona, Reus, Lleida o d’altres de segon ordre però el que no es pot fer des de l’administració és potenciar la implantació d‘aquesta companyia low cost al Prat, en detriment de la què oficialment es vol potenciar (o com a mínim, així s’assegura), que no és altra que Spanair, on l’administració catalana hi està apostant amb una clara inversió de diners públics.

Aleshores, a què juguen des del govern de la Generalitat? Per una banda volem enfortir una companyia catalana i diuen que apostem per un aeroport del Prat competitiu en el marc espanyol i europeu i per una altra, afebleixen totes les possibilitats de sobreviure de l’aeroport barceloní. Quina estratègia és aquesta?

La resta d’aeroports catalans, com he dit abans, poden tenir connexions punt a punt, sense enllaços, però Barcelona ha de tenir connexions a nivell internacional. Has de poder anar de Barcelona a qualsevol lloc del món sense canviar d’aeroport ni haver de tocar les maletes fins arribar al lloc de destí. Això que sembla tan senzill no es pot fer des de Barcelona per anar avui ja a moltes destinacions de primer ordre, i l’administració catalana del tripartit mira cap a un altre costat i els nostres amics d’Ibèria, és a dir del govern central de Madrid, ens afusellen les poques rutes que algunes companyies estrangeres s’atreveixen a cobrir, com per exemple Signapur airlines.

Ryanair no vola a cap aeroport principal vola normalment a aeroports secundaris on no hi ha connexions, no té codis compartits com és el cas de Vueling o Spanair, no aporta cap tipus de plus a l’aeroport del Prat sinó tot el contrari... En canvi sí que aporta un plus a Girona, Reus o Lleida.

La pregunta és: què fan el govern tripartit català de la Generalitat i el de l’Ajuntament de Barcelona per protegir el Prat de la degradació que ens portaran companyies com Ryanair i del mal que amb molta mala fe ens està fent Aena?

Si el Prat perd força com a aeroport internacional a ningú se li escapa que la força també la perd Catalunya, i el país no està per fer aquestes aventures. Que algú em digui què fem?

Com sortir de la crisi?

En marxa

Aquesta setmana comença sense excuses el nou curs. Després de l’inici tímid de l’activitat durant els darrers dies d’agost i els primers de setembre, ara ja sí que la maquinària es posa en marxa, aquest any amb una novetat i una pecularitat. La novetat és l’inici avançat del curs escolar. La peculiaritat, com tots sabeu, és que serà un inici de curs marcadament electoral. Això, malgrat que a aquestes alçades, la data de les eleccions al Parlament continua sent una incògnita, perquè els que estan al capdavant d’aquest decrèpit govern català pretenen allargar l’agonia al màxim.

Com ja em temia, esgotaran la legislatura al màxim, més enllà d’interessants –des del punt de vista de l’anàlisi polític- anuncis preelectorals. I em refereixo al flamant fitxatge del ministre de l’atur per a la causa de José Montilla. Però bé, més enllà d’aquest gir a la desesperada, em ve al cap un símil futbolístic. És qui perd qui demana pròrroga i, en canvi, qui va endavant, el que vol és que xiulin el final del partit. Que ja està tot dit...

Fi de curs, fi de cicle

Som a punt de tancar un fi de curs polític que és molt més que això. Aquests dies, les maratonianes sessions parlamentàries a l’altra banda del parc de la Ciutadella són l’anunci de la fi d’un cicle. A partir de la tardor, començarem una altra etapa que, passi el que passi, serà molt diferent.

Què us he de dir d’aquest final de curs que no hagueu pogut seguir pels mitjans de comunicació? Aquests dies ens hem tancat al Parlament en un exercici legislatiu ben estrany. D’una banda, s’ha aprovat l’abolició de les curses de braus a Catalunya. Us he de confessar que malgrat que la iniciativa legislativa popular ha tirat endavant, ha topat amb la meva abstenció. Aquests dies he rebut tantes trucades, tant a favor com en contra, que no he pogut posicionar-me en cap dels dos sentits. En realitat, a més, penso que les curses de braus a casa nostra van pel camí d’extingir-se totes soles i que donar-hi aquesta empenta mortal no fa sinó esperonar un debat polític que supera de llarg el tema de la defensa dels animals. Crec sincerament que no hauria d’haver arribar fins aquí la qüestió perquè, per damunt de tot, valoro el dret de les persones a decidir què volen fer. Cadascú ja és prou madur com per saber triar... Tot i que el seu sentit de vot ha estat diferent, us convido a visita el bloc de l’amic i company Ramon Espadaler, en aquest link: http://ramonespadaler.blogspot.com/

I de la llei de vegueries, millor ni parlar-ne perquè pretendre que prosperi un tema que no s’ha consensuat és demanar l’impossible i l’absurd.

Després de les vacances d’estiu, obrirem la porta d’una nova convocatòria electoral, una convocatòria decisiva per a tots nosaltres. Aquestes darreres setmanes, a les files de CiU l’activitat ha estat intensa amb la confecció de les llistes electorals. Per qüestions que no vénen al cas, he cedit, com alguns de vosaltres sabreu, alguns llocs en la candidatura de la coalició per Barcelona. Però, per a mi, el més important no és on situen el meu nom. En política, s’ha d’aprendre a cedir. El més important és saber que el nostre projecte i el nostre equip és el millor per afrontar aquest nou cicle polític que s’acosta. Més enllà de les ambicions i les carreres polítiques personals, el que compta és el nostre futur com a país, com a nació. Em quedo amb la convicció de què en aquest escenari futur tots nosaltres hi tindrem coses a dir.

Us desitjo unes molt bones i merescudes vacances! Ens veiem a la tornada!

Proposta de resolució sobre la reducció o la supressió del peatge per als habitants del Maresme

Proposta de resolució sobre la reducció o la supressió del peatge per als habitants del Maresme en el cas que es perllongui l'autopista C-32 entre Palafolls i Tordera.

Escola d’Estiu d’Unió: elements per a la reflexió

Avui dedicaré el bloc al que ha estat un cap de setmana molt intens, alhora que preocupant ja que l’Escola d’Estiu d’enguany l’hem dedicat a L’Any Europeu de la Pobresa i l’Exclusió Social.

El tema, com podeu veure, dóna molt de si però per no estendre'm excessivament intentaré resumir els aspectes més interessants, amb una dada que va apuntar el Secretari General d’Unió, Josep Maria Pelegrí, en la sessió inaugural: 20-30-40. Ho tradueixo: 20 vol dir l’índex d’exclusió social i l’índex d’atur a Catalunya, 30 representa el fracàs escolar al nostre país i 40, l’atur juvenil. Sens dubte una primera pinzellada que ja ens situa al que ha estat la jornada.

La conferència inaugural a càrrec del director de Càritas de Barcelona va ser una sorpresa molt agradable. Realment es tracta d’un personatge molt interessant que, provinent de l’empresa privada, es dedica a una tasca tan meritòria i exemplar com tirar Càritas endavant i ho fa amb una ment molt clara i sabent què té entre mans. Vaig quedar molt sorprès del que ens va explicar al llarg de quasi una hora i, per compartir-ho amb vosaltres, us transcric la part final de les seves paraules: “La sostenibilitat ha de començar pel factor humà, no només podem parlar de sostenibilitat econòmica i mediambiental.”

Part de les sessions de la tarda també van versar sobre el país de la propera generació; és a dir, la Catalunya del 2020. En aquest sentit, ens van il·lustrar, entre d’altres, Andreu Mas-Collell, tota una autoritat en aquests temes. Vam parlar dels reptes que té el món (energies alternatives, canvi climàtic...), dels reptes d’Europa per al 2020, com ara el 20% de reducció de CO2, el 20% de producció d’energia renovable i el 20% d’increment de l’eficiència d’ús energètic. També vam tractar de la participació en el mercat laboral -caldria aconseguir que del segment de població d’entre 20 i 64 anys, en treballin 3 de cada 4-, de la millora de l’Educació, per tal de reduir els 20 milions de pobres d’Europa, xifra que representa la meitat de la seva població. Respecte Catalunya, Mas-Collell no va ser pessimista però sí ens va recomanar que les nostres empreses tinguin molt clar que s'han d’obrir al món però que el cervell organitzatiu sempre ha d’estar aquí.

Vam reflexionar, d’altra banda, sobre la societat del benestar i com és lògic sobre qui i com es manté econòmicament, i això ens porta a la discussió del sistema de pensions, sobre si han de ser anticipades o no, si l’edat de jubilació s’ha d’ampliar o no als 67... Jo modestament crec que això hauria d’anar en funció del temps que cadascú hagi cotitzat.

Per cloure l’Escola, el nostre president del Comitè de Govern, Josep Antoni Duran i Lleida, va fer una reflexió molt àmplia dels dos temes puntals de la present edició: pobresa i properes generacions. Ho va resumir amb una frase que ho explica molt bé: “S’ha de pensar més en les properes generacions que no pas en les properes eleccions”. Si la meditem a fons veurem que en ella rau el 95% dels problemes que té la nostra societat avui, a causa de direccions polítiques que actuen contradient totalment aquest principi. Pensem-hi.

Bombetes, volcans, petards i trons de Sant Joan

Com tots els sants tenen vuitada, vull felicitar en primer lloc a tots els Joans i Peres. Que, per cert, a Joan Puigcercós o bé el sant no li deu haver provat massa o bé, com que ser laic sembla que està de moda, ni ho celebra perquè, disculpi senyor Puigcercós, però ha començat la setmana fent gala del més pur estil empastifador que habitualment tenen els socialistes... Es nota i molt que, durant les darreres dues legislatures, ha estat el segon de cuina dels tripartits, juntament amb en Montilla. Alguna cosa li ha quedat i li acaba sortint sempre. I sinó, temps al temps, que si a les properes eleccions pot, tornarà a apostar pel tripartit, perquè ja diuen que no hi ha dos sense tres.

Acabem de girar fill d’un Sant Joan amb menys petards al carrer, o com a mínim aquesta és la meva visió personal. Deu ser que la crisi la toquem i de molt a prop... En pocs dies he vist com en el carrer de casa s’han instal·lat uns okupes i la pobra veïna francesa que ve de tant en tant ha hagut de refer totes les tanques de casa seva i afegir altres mesures de seguretat. Altres han segellat les seves finestres amb reixes... Qui ens ho havia de dir? Els bons tancats a dins amb reixes i els dolents campant per fora amb total impunitat: viure per creure.

Canviant de tema, aquesta setmana he parlat amb en Mohamed Chaib, el diputat del PSC al Parlament de Catalunya, d’origen marroquí i especialitzat en temes d’immigració, de com s’ha de tractar el problema de l’integrisme més radical, i m’ha plagut veure que coincidim plenament. Personalment opino que cal que ens prenem molt seriosament com resoldre la integració dels musulmans abans no sigui massa tard i ens deixem de ximpleries i sobretot de fer cas als partits més extremistes tant de dretes com d’esquerres, que també hi són.

Els catalans som acollidors però volem respectar i que se’ns respecti, preservar els nostres costums i la nostra cultura i fer-la partícip als nouvinguts, al mateix temps que respectem totes les tradicions i cultures de la gent nouvinguda a Catalunya, com crec ja hem demostrat abastament. Ànims doncs i a treballar tots els grups sense buscar rendibilitats polítiques del que de ben segur serà el gran tema del segle XXI. No oblidem que és una qüestió d’Estat i de país.

D’altra banda, em sembla que al final algú posarà seny amb el túnel de l’Ave, i no passarà per sota de la Sagrada Família ni pel subsòl del centre de Barcelona. Si la cosa acaba així serà una bona noticia. S’imposarà la lògica: alta velocitat equival a anar el més ràpid possible, a diferència del metro, i a fer poques parades, i de la Sagrera al centre i al port i a l’aeroport ja es podrà fer o s’hagués pogut fer una llançadora, que no calia que anés a 300 quilòmetres per hora. Barcelona- Madrid és un recorregut que s’ha de fer amb dues hores com a màxim -això sense comparar velocitats amb altres trens d’arreu del món.

Aquesta setmana, a més, estem pendents de nou del Tribunal Constitucional. Per veure si emet o no una sentència sobre l’Estatut... Sigui com sigui, encara que d’una vegada per totes es resolgui, aquest tema farà mal al país perquè, arribarà tard i malament, en un moment en què tot s’utilitza en clau electoral. I tothom sap que amb les urnes a la cantonada no és el millor moment per analitzar temes tan delicats com aquest. Però, per alguna raó ha trigat el que ha trigat....

CIRC O COMISSIÓ D’INVESTIGACIÓ

És lamentable veure com es malgasten temps i diners en muntar un circ, que a més a més és dolent. Però d’això, els membres del tripartit en saben molt. I el senyor Joan Ferran és un mestre del cinisme aplicat a la política. Pot posar-se a la boca qualsevol gripau, fer veure que s'ho creu i ni tan sols immutar-se. Sort que no tothom actua de la mateixa manera en política...

Qui es pot creure una comissió d’investigació els membres de la qual estan triats només per una de les parts? Ells munten el circ, i decideixin qui hi fa un número -qui pot declarar i qui no-. La tria és molt senzilla: si vostè declara a favor meu, pot venir a declarar; si vostè és sospitós de declarar en contra meu, no ve, ni parlar-ne. Això és democràcia en el més pur estil stalinista! I per si això fora poc només investigarem qui pugui ser sospitós de perjudicar als senyors de CIU, però en cap moment posarem sobra la taula la possibilitat d’investigar alguna altra cosa, sigui el que sigui, que ens pugui perjudicar a alguns membres del tripartit, sobretot als peixos grossos, que es veurien forçats a explicar com s’han engreixat tant...

Un bon tema per investigar també en comissió parlamentaria seria, per què no, el cas Pretòria o millor dit el cas del Baix Llobregat. Però no, aquí el tripartit es tanca en banda i no accepta obrir cap comissió d’investigació. Per què? Potser no haurien trobat cap compareixent amb les condicions que volen, segur que no!!! Dons fora, no ens accepten la comissió, així de fàcil. Com es pot veure: visió igualitària de la justícia, quina barra!!!

Si el Parlament ha de fer de jutge d’aquesta manera, millor que ens dediquem a legislar perquè els jutjats siguin més àgils, que els ciutadans ho agrairan i els hi estalviarem problemes pels retards que pateixen i pels espectacles en el més pur estil feixista o stalinista, que ve a ser el mateix...

Emprenedors sí, emprenyadors no

Fa ja alguns mesos que sento a parlar per tot arreu del mot “emprenedor”, que és aquell que no vacil·la a posar en execució els seus designis, que no tem d’emprendre les coses, que posa una gran activitat a les seves empreses. Es defineix també en contraposició a un altre mot que s’hi assembla però que vol dir radicalment el contrari: emprenyador, aquell que emprenya, que molesta, que no deixa fer.

Com es pot veure són dues paraules no massa compatibles. És a dir, si volem fomentar l’esperit emprenedor i que els emprenedors es reprodueixen com a bolets arreu del país, el que hem de fer -i qui en té més responsabilitat és l’administració tant local com comarcal, com nacional o com estatal-, és facilitar la feina, posar el camí fàcil perquè aquells -cada cop n’hi ha menys- que vulguin crear una empresa, crear un negoci, no hagin de superar una carrera d’obstacles per obtenir una llicencia d’obertura, per esbrinar què cal fer o que es necessita, per complir unes normatives que cada cop són més difícils de complir...

Crec que el que cal és no parlar tant de com s’ha de motivar als nous emprenedors ni de com els hem de convèncer, sinó d’eliminar barreres, d’agilitzar els tràmits. Però de debò. Mimem els que tenen esperit emprenedor i no el contrari, no mimem els qui no arrisquen, els del sou fix. Si ho fem aconseguirem tot el contrari, que és el que està passant avui al nostre país. Catalunya sempre havia estat un país d’empresaris i no de funcionaris, que arribaven d’arreu de l’Estat Espanyol, i avui és tot el contrari. Per primer cop, els joves catalans prefereixen ser funcionaris enlloc d’empresaris i això es molt greu per al futur econòmic del nostre país.

Conclusió: menys parlar de donar suport als emprenedors i més actuar, tot eliminant les traves que cada dia han de superar per poder crear riquesa. Fem-ho per ells i pel país. I fem-ne mirall dels bons empresaris, no els culpabilitzem de tots els mals que té avui el món, com s’ha convertit en habitual a les sèries de la nostra televisió, tot i que, d’això de nostra, n’haurem de parlar un altre dia...

Per cert aprofito la avinentesa per recomanar el màster d’emprenedoria que es farà a l’Escola Universitària del Maresme, en breu .

Ja n'hi ha prou de llençar diners al mar!